L'Hereu Riera

El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal

De Guatemala a Guatemejor. Dia 3

Deixa un comentari

8 d’octubre de 2013, dt 

Remullada sota el Volcà.
A mig matí sortim d’Antigua per la carretera que s’enfila cap a la falda del Volcán de Agua (a orient del Volcán de Fuego, i de l’Acatenango), una pujada endimoniada que fa pencar de valent el nostre bus i que enllaça dos punts tanmateix eclesiàstics: San Juan del Obispo, a mig camí, on se’ns afegeixen els dos fills de l’Angélica, i Santa María de Jesús, que és la nostra destinació: un poble a mig aire de la serra, que diríem aquí, costerut i més aviat poc apte per als nostres vehicles personalitzats de quatre rodes, però que és el centre de trobada i de comerç per a tota la pagesia dels encontorns, d’economia humil i menuda (de proximitat, com s’estila dir-ne a casa nostra, últimament).
Arribem un pèl tard a la plaça del mercat, espaiosa i oberta a tots els vents, amb una grossa creu de pedra al centre, i bona part de les parades ja estan desfetes, o en procés de plegar, però encara podem assaborir-ne olors i colors.
Ens acostem a dinar en un xiringuito on el cuinen a la vista i us el serveixen calent i amb tota la varietat de salses que vulgueu, més picants o menys. La gent del país hi té molta tirada, a la salsa picant, com tindrem ocasió de comprovar a bastament.
  

L’àpat a l’aire lliure té uns convidats inesperats: una munió de gossos, de totes les mides i pelatges, que ronden els comensals, sempre a l’aguait d’algun mos que els hi pugui caure dels que mengen a peu dret o en els tamborets.
¿D’on han sortit, aquests animals? Doncs resulta que a Guatemala els gossos tresquen pel carrer amb la mateixa llibertat amb què en altres països, com el nostre, ho fan els gats. Aquí això va al revés: de gats, no se’n veu ni un enlloc, o rarament, i en canvi els xixos campen lliurement, sense amo que se’n cuidi, i xinen i crien sense control. “Ni se us acudeixi tocar-los!”, ens avisen, però no calia, perquè l’aspecte d’alguns d’ells ho fa més evident que un rètol lluminós…
Menjar de la terra: nachos, tacos, frijoles…  Fa l’efecte que els guatemalencs tenen sempre un budell buit, perquè tot el dia mengen, una cosa o altra. No sé si és o no un efecte de postguerra, com ha comentat algú, però és una realitat constatable.
Una altra característica del país: aquí plou per menys de cinc cèntims, i avui, en el temps escàs d’enllestir la menja i pagar, es congria una tempesta que ens cau a sobre a bots i barrals. Tornem cagant llets cap al bus, sota el diluvi, però tot i que és un tram curt quedem xops com ànecs.
Plou tota l’estona de baixada d’aquella talaia, i la carretera sembla un torrent. Don Magno condueix amb prudència, i ens torna intactes a la vella capital.
Quan la foscor del cel empalma amb la del vespre, en Jan, en Quico i jo ens arribem a un “Pollo Campero”, una versió autòctona del nostre McDonalds, i sopem una pizza familiar que resulta ser tan enorme que ocupa una safata doble, un estri de dos pisos, i només ens n’acabem un. L’altre ens l’emportem a l’hotel, que farà favor a algú més tard.
Amb la pluja ha refrescat, i fa bo tornar a jóc. (“It’s good to warm my bones beside a fire”, com diu la cançó). A l’hotel, que no és el del primer dia, que tenia escales, sinó un altre a peu de carrer i molt agradable, amb un petit pati interior a cel obert, hi ha servei de wi-fi, i mentre fem un rom i xerrem donem senyals de vida via internet a les respectives famílies, que a aquesta hora, a Catalunya, ja estan sobant fa estona.
____________________________________

nb: Els treballadors de Transiciones ens han pres el pèl a sac, aquests dies, quan ens han sentit pronunciar “wi-fi”, tal com l’escrivim, i no pas a l’anglesa, com fan ells: “WAI-FAI”. Representa que hem fet el pagès de mala manera, haha, quina gràcia!

+ En Tano ja ens ho havia explicat, però aquest dia ho vam viure en directe: camí del mercat, una dona s’acosta al primer de nosaltres que veu en cadira de rodes, la Raquel, crec, i li dóna un quetzal (10 cèntims d’euro, que aquí s’estiren molt), i la companya els accepta, perquè no fer-ho seria fer-li un lleig; després arriba en Quico: un altre quetzal, i mentre l’hi dóna ens albira als altres, i la bona dona es fa fonedissa discretament. Fer caritat als més desfavorecidos (que ja és dir), com els ho indica la seva religió, està bé, però entre poc i massa! L’escena ha sigut realment divertida, dit sigui sense faltar al respecte a aquella gent. 
___________________

[Imatge de l’entradeta: Detall del complicadíssim empedrat de La Antigua Guatemala, en una de les vistes més conegudes de la ciutat, enquadrada per l’Arco de Santa Catalina. Per darrere seu surt la imponent silueta del Volcà]
    

Aquesta entrada s'ha publicat en La Isla Bonita el 8 de febrer de 2014 per mininu

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.