L'Hereu Riera

Diumenge 30 de març. Concentració matinal en una de les places rectangulars d’Holguín, adornada amb un retaule descomunal metàl·lic, de coure, que representa un pergamí gegant on hi ha resumida la història de la ciutat, explicada en forma de baix-relleu. No és estrany, doncs, que el presideixi la figura del capità espanyol Francisco García de Holguín, que va fundar la ciutat el 1545, amb el nom de San Isidoro de Holguín, després d’haver rebut aquesta terra com a merced real, pels seus mèrits en la conquesta de Mèxic.
La gent de l’ACLIFIM local, amb el president Alejandro Vargas al capdavant, ens fan de guies turístics, i després de l’exposició històrica de rigor, emprenem un passeig a peu pel barri antic, per un carrer de vianants molt agradable fins a la Plaza de Armas -no hi podia faltar, com en tota ciutat d’estructura quadriculada fundada pels enviats de la Corona castellanoaragonesa-, on una orquestra simfònica, sota l’ombra dels arbres, està oferint un concert als passavolants. Ens hi parem una estona, naturalment: un regal com aquest no es pot deixar d’acceptar. El director, en una pausa, ens ve a saludar, i amb la seva formació ens dediquen la peça següent, un vals vienès.
L’aparició inesperada de l’orquestra em reforça la idea que la gent d’Holguín s’estimen la seva ciutat, que en contrast amb altres, fa una sensació de neta i polida, que els seus ciutadans la cuiden i la disfruten, i que, tot i ser prou gran -passa del milió d’habitants, encara que no ho sembli-, és una ciutat endreçada, que li agrada agradar, i que s’agrada a ella mateixa.

Abans no acabi el matí hi ha temps encara per anar a la Universitat d’Holguín “Óscar Lucero Moya”, on ha de tenir lloc el primer dels tallers-debat programats paral·lelament a la Jornada del XIX aniversari i de reinauguració de la Fábrica de Implementos Ortopédicos de Holguín (FIOH): “Evolució del projecte de cooperació CNOT-GERD” (això és, entre el Centro Nacional de Ortopedia Técnica i el Grup Editor de la Revista del Discapacitat).
Obren el foc els dos tècnics ortopedes del nostre grup: en Josep Lifante, que explica les característiques del model de cadira que es fabricarà a la FIOH, i en Joan Soler, que fa una exposició molt interessant sobre els últims avenços amb CAD-CAM en la confecció d’encaixos en 3D per a pròtesis, que són més fiables que els de guix (i molt menys incòmodes, és clar), i del futurista concepte de la “osteoimplantació”, un novíssim sistema protèsic de patent sueca que en aquell marc sembla encara més futurista, per no dir de ciència-ficció directament…
Dinem en un restaurant a l’aire lliure, dins un parc proper a la ciutat, que té la particularitat que només accepten moneda nacional, és a dir, pesos cubanos; res de pesos convertibles, que els de l’expedició en diem cucs (de la sigla, CUC), amb una familiaritat que sembla com si els haguéssim fet servir tota la vida…
A la tarda, nova sessió de conferències, sobre la incorporació dels discapacitats als tallers d’artesania. Sort que a la sala hi ha aire condicionat, perquè costa un ou no deixar-se vèncer pel sopor, sobretot amb la primera intervenció, de la representant de l’associació de discapacitats estatal, que fa un repàs exhaustiu (en el sentit ample del terme) de la qüestió. En canvi, m’agrada molt l’advocada Mabel Ballester, exvicepresidenta d’ACLIFIM, que fa palès que té les coses molt clares, sobre la discapacitat; la resta de ponents estan correctes, més planers. I el que resulta que té el dia és en Tano, que fa una exposició brillant del seu punt de vista sobre el concepte, segons ell devaluat, de comerç: es remunta ni més ni menys que a l’home de Neanderthal (!), passa pels fenicis i arriba al temps actual per reivindicar la noblesa de l’intercanvi entre humans, i reclama que se’l deixi de culpabilitzar penjant-li la llufa que és la causa de bona part de les desigualtats i injustícies del món actual.
Hi estic d’acord: crec que en aquest tema hi ha gent que confon el cul amb les temples… Passa una cosa semblant amb altres de relacionats, com el de la moneda, el diner, que alguns grups humans es pensen que és un dimoni que ens esgarria i que caldria desterrar (i alguns insensats fins i tot han provat de portar-ho a la pràctica!, encara que aquí aquesta paraula no seria la més indicada); o els que condemnen les màquines perquè estan convençuts que són causa de l’augment de l’atur…; i modernament tenim el cas d’Internet, que segons ells és un cau de podridura. D’això se’n diu agafar el rave per les fulles, i és una manera estúpida de condemnar a les tenebres uns invents collonuts, genials, que l’única cosa dolenta de debò que se’n pot dir és que alguns gamarussos il·lustrats no els han entès.
Cap al tard agafem una baluerna que ens porta xino-xano cap a Playa Blanca, a la costa al nord d’Holguín, una zona de campismo -casetes a la vora del mar per a cubans- on s’allotgen els músics del grup Maguey i el grup d’actors de la Casa de la Comedia que ens han acompanyat per ser presents a la festa d’inauguració de la fàbrica d’Holguín. És una raconada bonica, però resulta força deixada, comparat amb la platja de Cuernalavaca, uns quilòmetres més a l’est, on ens vam banyar fa quatre anys i que és una delícia de lloc, i amb la sorra més blanca que la d’aquí, per cert. Alguns valents del grup es fiquen a l’aigua, ja fosquejant, i quan en surten apareixen sense avisar els mosquits, i pel que es veu, amb set endarrerida de sang humana…
Diuen que en aquest litoral, el de Bariay, és on va desembarcar Cristòfor Colom el 1492 (amb la qual cosa es va convertir en el primer català que va anar a Cuba -molt abans que l’avi de l’havanera-, si es confirma, com sembla que així serà, que l’almirall Colom era català); però la gent d’aquests verals no es posen d’acord sobre el punt exacte del desembarcament, i es disputen aquest honor, i així resulta que a la badia a la qual va arribar hi ha dos monuments que ho commemoren: un en el poble d’una banda, i l’altre al poble de l’altre costat. A Catalunya d’això en diem disputes de campanar, que no sé quina traducció deu tenir, aquí…
Sopar i revetlla sota les palmeres, amb música en directe. Tornem a Holguín tard, i tothom es fica al sobre aviat. Demà és el gran dia.