L'Hereu Riera

Dissabte 29 de març. A les set del matí tots som a davant de l’hotel Habana Libre, que és el punt de trobada concertat per sortir junts tota la colla cap a Holguïn, a set-cents o vuit-vents quilòmetres lluny de la capital en direcció a Oriente, per fer-hi dilluns la inauguració oficial de la reformada fàbrica de cadires de rodes i altres ajudes tècniques. Des de la nit anterior que va arribar amb avió, se’ns ha afegit a l’expedició el diputat Pere Trias, responsable del departament de Cooperació de la Corporació gironina, que està implicada també en el finançament del projecte. Finalment, després d’esperar una horeta cubana que arribin les gua-guas que la Paquita ha aconseguit a còpia d’una nit frenètica de telefonades a tot arreu, sortim de l’Havana a les 9 del matí tocades la meitat de la gent, amb tres furgonetes i un minibús; la resta sortiran, si tot va bé, al migdia amb l’autocar que no li va donar la gana d’espatllar-se com l’altre…
Just quan anava a pujar al carro me’n passa una de bona: una dona acompanyada de dues noies que anaven carrer avall frena el pas, i se’m queda mirant: “Fermin?”, em diu. Cagumdena!, és la Finita, la mestressa de la casa de renta on vaig estar allotjat en el meu viatge anterior! En una ciutat de dos milions d’habitants, i a una hora en què ja hauria de ser lluny d’aquí fa estona, anem a coincidir tots dos en aquest precís puntet del temps i l’espai, viure per veure! Ja diuen que el món és un mocador…, però tant?! (I ara que hi penso, sort que vaig marxar de la casa amb el compte pagat!…)

Arribem a Santa Clara, capital de la província de Villa Clara, que ja fa estona que l’astre rei ha passat per la meitat de l’arc del cel… Fa calor, set i gana, però complim el ritu, i anem a visitar el Mausoleo del Che, personatge que està especialment lligat a aquesta ciutat pel fet que ell i Camilo Cienfuegos, amb les respectives columnes de guerrillers, van fer descarrilar, servint-se d’un bulldozer, un tren carregat d’armes i soldats que el dictador Batista volia enviar des d’aquí cap a l’est de l’Illa, i després d’aquesta acció, el 31 de desembre de 1958, els rebels entraven a la ciutat, i al cap de dotze hores Batista sortia de l’Illa per no tornar-hi mai més. En un parc de la ciutat s’exhibeixen a tall de monument el tren i el bulldozer (suposadament els originals).
A dins el Museu, la noia cubana que m’acompanya em diu, retopant un comentari meu sobre el pas del temps en els objectes de les vitrines, que “para nosotros esto no es pasado, sino presente”… Iep!, compte, que no voldria pas crear un incident diplomàtic, encara que el meu comentari no tenia res de polític. Poca broma amb els sentiments de la gent: no seré jo que em fiqui en aquest jardí… El que hagi de ser serà, i jo no tinc res a dir-hi, només faltaria.
Sigui per l’aire estovat del migdia, pel trontoll de la gua-gua o per una certa monotonia amb què desfila el paisatge d’aquesta part del país, estem mig estabornits quan arribem a Taguasco, a pocs quilòmetres, on hi ha una àrea de descans popular on serveixen menjar popular, comida criolla: arròs amb frijoles i puerco, regat amb una curiosa cervesa tirant a dolça que no sé d’on deu haver sortit. My kingdom forr a bottle… of Bucanero!!, que diria aquell.
I reprenem la marxa, per no parar ja fins a Holguín. A banda i banda de carretera, per no variar, tot de gent sola o en grup esperant transport, sigui pagant o fent dit, i sigui el transport de la mena que sigui… De tant en tant veig que el nostre conductor, en Jorge -“Jordi”, ens va dir que es deia, bromejant-, fa un senyal amb la mà que no aguanta el cigarret, amb els dits posats com si aixequés una copa de conyac: “Ho sento, chico, però avui vaig ple…”
Per la finestra veig passar cases i més cases, aquests cubicles on viu el poble cubà, tots iguals però tots diferents… Moltes d’elles tenen reixes a l’entrada, a les finestres i terrasses. Quin sentit tenen tantes reixes, en un país socialista? Una altra paradoxa: tan socials que són els paisans, tan oberts, i tan desconfiats… Alguna cosa no va a l’hora. “El peor enemigo de un cubano es otro cubano”: terrible sentència, que tomba d’esquena. Quina relació deu haver-hi entre el país, les forces diguem-ne telúriques, la gent -tan diversa- que l’ha poblat i el sistema polític tan peculiar amb què s’ha dotat -i de la manera que ho va fer i l’ha mantingut?
Una altra paradoxa que salta a la vista: el país és eminentment agrícola, no és precisament industrial, i tot i així el 70 per cent de la població és urbana. La pregunta salta també sola: de què viuen, tanta gent junta? El cas és que viuen junts, i els que poden, en cases reixades…
Arribem a Holguín a les tropecientas, just per sopar a la cafeteria de l’hotel, els que s’hi allotgen. La resta -disset persones!- ens acomodem a casa d’uns amics cubans que tenen família a Catalunya i que fa anys que ens coneixem. Tot i el cansament, encara trobem temps i energies per celebrar el retrobament tomando una mica i xerrant i rient fins tard…; anem a clapar a l’hora que canta el gall, que no vol pas dir que claregi, perquè en aquest país, no sé per què, els galls canten a tothora, tant se val que sigui negra nit.