L'Hereu Riera

Passejada amb cotxes de cavalls per alguns dels punts més turístics de la ciutat: la Plaza de la Revolución, amb el monument i el memorial a José Martí, el ‘Héroe nacional de Cuba’, el Callejón de Hamel (‘genuíno exponente de la cubanía’), Paseo del Malecón, més llarg que un dia sense pa, i la Habana Vieja, amb la plaça de la Catedral, la Plaza de Armas, el Capitolio… Som una bona colla, cap a quaranta persones, i componem un seguici que deu fer realment el seu efecte… 
Em penso que no havia fet mai tan genuïnament el guiri com avui.., és espectacular. Els companys que han muntat l’excursió s’hi han lluït: em trec la barretina!
Havent dinat ens arribem, a peu, ja que és a quatre passes, a la Casa de la Comedia, un edifici declarat patrimoni artístic i que tot i això es troba en un estat molt precari, que d’altra banda és un tret comú a una bona colla d’edificis de la ciutat, per no dir la majoria. Amb els companys de viatge ho hem comentat a bastament, aquests dies: l’Havana és una ciutat preciosa, i això malgrat que està molt descuidada, i moltes de les seves construccions cauen a trossos, de manera que el dia que es posi guapa enlluernarà. De fet, en això es comencen a detectar moviments: al Malecón, a la ciutat vella, hi ha molts edificis envoltats de bastides, en ple procés de reforma…, però s’hi veu al darrera una intenció turística. Convertir Cuba en una destinació turística deu estar al cap d’un fotimer de personatges de diferent plomatge, ara mateix, segur…
Alguna cosa d’això devia haver-hi en les paraules que ens va dirigir als visitants en Dimas, ànima de la Casa de la Comedia i director teatral de solvència contrastada i de llarg historial, que ens va fer de cicerone. Quan ens explicava el projecte de reforma integral de l’edifici -pressupostat en 15.000 euros, una quantitat impensable en un projecte semblant a Europa, i insignificant tenint en compte la magnitud i els beneficis de la reforma, impulsada des de GERD-, va subratllar primer que les obres serien totalment respectuoses amb l’original, i després que ells, tant en aquesta feina concreta com en la teatral, treballen per la comunitat havanera, no pas pel turisme… També va dir, per a qui el volgués escoltar, que el seu teatre no el fan pas per anar en contra, sinó que el que volen amb la seva denúncia és millorar. “Soñar no cuesta nada, pero hay que soñar…”, va reivindicar. “La Utopía es tener un pie en el suelo y otro en el cielo”.
Ni fet exprés, mentre acabàvem aquest acte va passar una xaranga pel carrer: una colla d’actors, acompanyats per un grup de músics amb instruments de percussió, anaven a fer una perfomance en un carreró proper, que en un plis es va omplir de gom a gom. L’actuació, inclosa dins un programa extens de manifestacions culturals populars, va ser sensacional, al ritme de bongos, timbals, esquellots i tambors.
La tornada cap a l’hotel, els uns, i a les casas de huéspedes on estàvem repartits, els altres, va ser radicalment diferent del matí: en coco-taxi, que són uns tricicles muntats sobre una Vespa, amb la carrosseria arrodonida, pintats de groc i amb capacitat per a dos o tres passatgers, segons el volum dels passatgers. Impressionant cursa la que van organitzar els nostres conductors [foto de l’entradeta], enmig del trànsit infernal de l’Havana! Quin estil! Allò era una cursa, i no pas aquesta collonada que es munten un cop l’any a Montmeló per a ninyatos mitòmans..!