Aquest títol és un refrany castellà que em quedà tatuat a la memòria mentre feia castellà amb els alumnes de sisè de bàsica. Hi he pensat molt, aquests darrers mesos. Cada vegada que Zapatero s’ha reunit amb els grans banquers a la Moncloa, amb el gran lobbie empresarial que és la Unió Europea, amb la
Ja ho veieu. Allò que en dieuen nova esquerra consisteix a ser els alumnes més aplicats de la medersa neoliberal, des de la pedagogia, de repetir fins a la sacietat, a la manera de mantres religiosos, les consignes del Fons Monetari Internacional. Com a premi de consolació, i també d’acord amb l’esperit soixante-huitard que practicaven
Des de diversos articles, contribucions a llibres col•lectius i intervencions en debats, no em canso de defensar una teoria historiogràfica controvertida. La catalanofòbia actual, més enllà dels elements de la tradició hispànica que li són propis, són causats per un altre factor que habitualment passa desapercebut als diversos analistes. Si bé la Transició, a nivell
A mitjans vuitanta, el tipus màxim de l’IRPF era del 58%. Gairebé la primera decisió que prengué Zapatero en la seva primera legislatura, ara fa set anys, fou rebaixar-lo del 48% (on l’havia deixat Aznar) al 43% actual. Va ser quan digué allò que “baixar impostos era d’esquerres”.No és ben bé així. Dels vuitanta ençà
Revisitant Hannah Arendt, rellegim les reflexions suscitades pel procés a Adolf Eichman a Jerusalem. Eichman, que havia estat una peça menor en el complex administratiu de l’extermini, un cop és capturat i jutjat a Israel pels seus crims contra la humanitat, fonamentà la seva defensa en la seva condició de mecanisme menor d’una maquinària administrativa
Nota: Article publicat a la nova revista “El Tafaner“, d’Olot, a qui dono la benvinguda. El passat octubre, la gent de Cultura Obrera, un col•lectiu divers ple d’inquietuds de l’Illa de Mallorca, em convidà a fer una conferència a les XII Jornades Llibertàries que fa anys vénen organitzant. En les dues dècades que fa que
Cap a 2003, l’SPD alemany obligà als sindicats a pactar un seguit de reformes, d’orientació neoliberal, que va perjudicar greument els treballadors d’una Alemanya que amb el seu salari i les seves condicions liberals havien pagat l’elevat preu de la unificació. Amb el temps se sabé que els dirigents sindicals havien estat subornats, amb càrrecs,
Finalment, s’ha esdevingut, encara que no ben bé com ens la imaginàvem. Amb l’excusa de la crisi, s’ha acarnissat allò que Camillo Berneri havia anomenat com a guerra de classes. En aquest cas, els administradors dels capitals internacionals (ja ni tan sols els propietaris) contra el darrer bastió de les classes mitjanes; els sistemes de
Obro els diaris, i veig apuntar una diana contra els controladors. Sento la ràdio, i escolto els tertulians exigint el cap dels controladors. Veig la televisió, i percebo comentaris on reclamen sang contra els controladors, i de pas, la il·legalització dels sindicats incontrolables. Les persones que vetllen per tal que els nostres avions no caiguin
Sé que aquest post indignarà molts lectors, tanmateix el que està passant avui, en què el govern ha enviat l’exèrcit a controlar l’espai aeri és la confirmació del que molts ja havíem anticipat. La suposada crisi no és altra cosa que un pretext per desarmar els drets individuals i col·lectius i propiciar la imposició de
Ara que acaben de treure la dentadura postissa al tigre celta, exemple i alumne modèlic com ho fou l’Argentina dels noranta. Ara quan el model neoliberal d’abaixar impostos i reduir despesa ha quedat en evidència, quan la bombolla immobiliària ha punxat, quan els economistes ortodoxos ens han guiat fins a l’iceberg, i ara tenen la
Nota: Article publicat a l’edició d’avui d’El Punt-Avui L’onada de conflictivitat a França ha sorprès bona part de l’opinió pública. També ha rebut crítiques d’una opinió publicada procliu a ajustar el discurs a les exigències del pensament únic. Tanmateix, el que succeeix als nostres veïns no és de fàcil interpretació. Més enllà d’una societat altament
Article publicat al Setmanari la Directa La cancellera alemanya Angela Merkel no en té cap dubte. El passat 17 d’octubre va confessar la frustració de no haver aconseguit una integració òptima de bona part de la immigració arribada des de fa dècades al país que dirigeix. L’autoengany és fruit de les il•lusions. La il•lusió que
Aquesta setmana, el president de Mango, Isaac Andic, ha repetit per enèsima vegada la presumpta necessitat que els treballadors públics puguin ésser expulsats del sistema, com ja ve succeint amb el sector privat. “Dispareu al funcionari”, podria dir-se de la seva afirmació. O, encara millor, “dispareu al treballador”, que en temps com aquests, on el
Nota: Article publicat a Celobert Una vegada, un col•lega escocès em comentà irònicament que Margaret Tatcher serà recordada com a l’única persona que aconseguí allò que Hitler intentà debades en sis anys de guerra; que els trens arribessin tard, desmantellar les indústries i desmoralitzar els britànics. Podria semblar una broma, tanmateix els sociòlegs i economistes