Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Revisitant Hannah Arendt, rellegim les reflexions suscitades pel procés a Adolf Eichman a Jerusalem. Eichman, que havia estat una peça menor en el complex administratiu de l’extermini, un cop és capturat i jutjat a Israel pels seus crims contra la humanitat, fonamentà la seva defensa en la seva condició de mecanisme menor d’una maquinària administrativa complexa, destinada a executar la “solució final”. Arendt, tot assistint al mediàtic judici analitzà l’actuació del genocida nazi d’acord amb les premises de la defensa. Complia ordres, esdevenia un eficient buròcrata, administrava la maldat amb summa diligència. Tal com subtitulà el seu llibre, la filòsofa jueva qualificà l’actitud del reu com a la “banalització del mal”, hereu, en certa mesura de la formulació d'”assassinat en massa administratiu” de l’imperialisme britànic, i concepte que ha fet fortuna per definir aquell tarannà de qui aplica la violència freda i científica, sense signes d’acritud, com si allò fos un procediment habitual.
Quan repasso l’actualitat d’aquesta darrera crisi i els danys infringits contra milions de persones, no em puc estar de pensar en l’enunciat d’Arendt. En això, no en sóc gaire, d’original. El mateix Joseph Stiglitz, premi Nobel d’Economia, antic vicepresident del Banc Mundial, i per tant, gens sospitós d’esdevenir un perillós revolucionari, feia les mateixes reflexions al seu llibre El malestar en la globalización …
La financiarització de l’economia mundial va causar un veritable extermini silenciós d’àmplies capes socials. Les polítiques neoliberals que impulsaven els propis organismes on participava havien causat, arran de la crisi de mitjans noranta, terribles efectes socials. Generacions senceres de joves llençades a la paperera de la història. Milions de treballadors destinats a l’atur. Centenars de milers de suïcidis. Milions de joves prostituïdes. Gent desesperançada per l’obsessió per “liberalitzar” l’economia a còpia d’encadenar treballadors, pensionistes, camperols,…
No està quantificat encara el nombre de víctimes. Tanmateix, el que ens ha fet aquest govern, amb l’entusiasme de l’empresariat i el món financer, i el col·laboracionisme roí d’UGT i CCOO és prou motiu per celebrar altres judicis de Nüremberg, altres processos de Jerusalem. El regal d’una tercera part del PIB hispànic als responsables de la crisi econòmica. La inhumana desocupació mentre els pocs que queden treballant, ho fan en major mesura per menys. La marginació d’àmplies capes de la societat. El regal de les pensions públiques vers les grans fortunes (sota la fórmula de rebaixes impositives) representa un pla pervers, malèvol, terrible, inhumà, i d’una sofisticada maldat només comparable a la del nazisme.
Zapatero, en el fons, és l’Eichman de la història espanyola. Un simple executor, un gris buròcrata que executa fidelment, sense qüestionar-se res i amb l’aparcament de la seva consciència, ordres superiors. I desitjo veure el dia en què sigui jutjat com a mediocre gestor que propicià, des de la insensibilitat, tant de dany i dolor en tantes persones. Al costat, per cert, de tots els seus col·laboradors, ja sigui del govern, ja sigui de l’oposició.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I mentre, callem i ens resignem. Una vaga general que és un fracàs, como totes les vagues generals, mil·lions de persones enfonsades, misèria produida en riguròs directe, davant del riure dels banquers, sindicalistes podrits (CCOO,UGT) i polítics en general.
Gràcies per recordar-nos l’obvietat i documentar-la i reflexionar-la amb encert.
Un mestre vaguista.