Espai de Dissidència

Nota: Article publicat a Celobert

Una vegada, un col•lega escocès em comentà irònicament que Margaret Tatcher serà recordada com a l’única persona que aconseguí allò que Hitler intentà debades en sis anys de guerra; que els trens arribessin tard, desmantellar les indústries i desmoralitzar els britànics. Podria semblar una broma, tanmateix els sociòlegs i economistes ens assenyalen els terribles danys col•laterals provocats per la revolució conservadora –en realitat, una revolta de rics desitjosos de menys democràcia per satisfer lliurement llur cobdícia-.

Les privatitzacions foren la bandera d’aquest nou radicalisme “Hood Robin”, que com assenyalava un acudit coetani del més pur humor anglès, era l’antítesi de Robin Hood, car amb el nou sistema es robava als pobres per lliurar-lo als rics. Així passà amb l’habitatge (que esperonà una bombolla especulativa), els serveis públics i uns ferrocarrils que, en molt poc temps es deterioraren fins al col•lapse. Eren cars, obsolets i insegurs. I el procés es s’aturà després que la privatització (fonamentada en l’estalvi de despesa en personal i seguretat) provocà nombroses catàstrofes. De fet, qualsevol servei privatitzat respongué a premisses similars. Un grup d’inversors, habitualment pròxim als cercles de poder, es feia amb un servei, que estalviava despeses precaritzant les condicions dels treballadors i encarint els serveis als clients –i sovint enganyant-los directament, com passa amb les abusives tarifes telefòniques.

La segona onada de privatitzacions, la dels noranta, tingué algunes característiques una mica diferenciades. N’hi havia hagut d’espectacularment fraudulentes, com els robatoris organitzats a Amèrica Llatina, en una mena de nou saqueig colonitzador. Botó de mostra, Aerolíneas Argentinas, una de les poques companyies aèries que mai tingué accidents, fou venuda a un grup d’inversors espanyols, els quals van vendre tota la flota aèria, van acomiadar un elevat percentatge de personal de manteniment, i van llogar avions obsolets a diverses filials de la seva empresa matriu a preus abusius. No importava, perquè l’estat argentí, comandat per una corrupta cleptocràcia, pagava. Els avions, com era lògic, anaven caient l’un rere l’altre, i la companyia inversora espanyola, tement les responsabilitats penals, va fer bo el títol de Woody Allen de “Toma el dinero y corre”. En el cas espanyol, el govern d’Aznar va privatitzar diverses empreses de manera peculiar. Interessava recaptar diners per compensar les rebaixes fiscals i disposar de prou líquid per passar els exàmens que donaven dret a participar a la Unió Monetària. Bona part de les empreses privatitzades, antics monopolis estatals, passaven a ésser gestionades per gent propera al govern, en el cas de Telefónica, literalment, car el nou president havia estat company de classe mentre Aznar feia la primària. Això sí, quan hi havia qualsevol possibilitat d’una veritable privatització a mans d’algun grup estranger o català (si és que a Madrid es distingeix entre català i estranger), l’estat posava a treballar tota la seva feixuga maquinària per evitar que les poques desenes de “Grandes de España” que monpolitzen el món de les finances i els negocis, perdessin la seva influència.

Les privatitzacions, per tant, han estat un frau monumental. No només, i contràriament al mite cisellat per les escoles de negocis properes a l’Opus Dei, es gestiona pitjor, sinó que tothom (dels treballadors als clients) surten perjudicats. Quin és el principal problema? La manca de control democràtic, l’absència d’una instància que vigili el funcionament, l’obsessió per als beneficis privats entre la indiferència respecte al mal que sigui capaç d’ocasionar, la banalització del mal, en termes de Hannah Arendt.

Tanmateix, la gestió pública de qualsevol activitat econòmica tampoc no és garantia d’equitat, justícia o racionalitat. El bloc comunista, o el corporativisme franquista en foren bona mostra d’ineficiència i irracionalitat. En aquest sentit, els estats excessivament intervencionistes també compartiren el greu pecat del capitalisme. L’absència de control democràtic per part de la societat organitzada. La manca de transparència, el nepotisme, o el considerar els béns públics com a patrimoni propi, com a feu que el poder atorga com a regal per la fidelitat. Això explica la facilitat amb què els antics buròcrates russos esdevinguessin empresaris-mafiosos russos.

L’experiència demostra que qualsevol afer, negoci, indústria o servei pot ser gestionat d’una manera justa i eficaç. No es tracta de debatre entre una falsa oposició entre públic i privat, sinó que l’ideal consisteix en una síntesi del millor de cada àmbit. La imaginació i iniciativa del privat, amb l’interès general i les garanties legals d’allò públic. La capacitat de poder crear i innovar, sempre i quan els treballadors tinguin escrupulosament garantits tots els drets laborals, i siguin seleccionats de manera objectiva, segons mèrit i capacitat. I l’obligació de contemplar el client com a subjecte, no pas objecte al qual enganyar o explotar impunement, i d’oferir el servei a un preu just. Malauradament, semblem viure en un sistema on impera el pitjor de cada àmbit.

Hi ha coses massa serioses per convertir-les en un negoci, o en una simple activitat amb ànim de lucre. Hi ha espais on potser caldria substituir l’estat pel control directe i compartit de treballadors i clients (al cap i a la fi, tots els treballadors són clients, i els clients, treballadors). I això només s’aconsegueix amb més democràcia. Perquè, la democràcia no és només un afer dels parlaments, ajuntaments o institucions públiques. Sinó que també ha d’arribar a les empreses. Al cap i a la fi, l’economia és una cosa prou seriosa i transcendent per deixar-la exclusivament en mans dels empresaris.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!