Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Finalment, s’ha esdevingut, encara que no ben bé com ens la imaginàvem. Amb l’excusa de la crisi, s’ha acarnissat allò que Camillo Berneri havia anomenat com a guerra de classes. En aquest cas, els administradors dels capitals internacionals (ja ni tan sols els propietaris) contra el darrer bastió de les classes mitjanes; els sistemes de protecció social que abans s’anomenava estat del benestar, i qualsevol atisbe de legislació protectora del treball assalariat.
Perquè,… no ens enganyem. La crisi és una simple excusa per tal que els diversos lobbies dels rics transnacionals puguin saquejar els béns i les expectatives de comerciants, professionals qualificats, mestres, infermeres, empleats, treballadors més o menys precaris,… Una reforma laboral que únicament serveix per maximitzar beneficis, un increment de l’edat de jubilació pensada per estalviar fons públics (i estalviar imposotos) alhora que per alimentar els fons de pensions privades volatilitzats durant la fallida dels bons escombraries. Uns sacrificis bíblics a fi d’apaivagar la fúria d’aquells que embolcallats en vestits de Versace actuen com a pollosos delinqüents de Ciudad Juárez.
En circumstàncies com aquestes, no hi caben tàctiques convencionals. Tot preparant l’enèsima retallada d’aquesta dictadura de partit (per cert, que el PSOE ja té una certa tradició de suport a les dictadures amb l’experiència en el govern durant la de Primo de Rivera), és probable que els sindicats majoritaris adoptin l’arxiconeguda i escassament útil tàctica de la vaga general “testimonial” (és a dir, aquella que funciona com a protesta simbòlica i prou).
Tanmateix, en aquesta guerra de classes actual (la dels rics contra la resta) que de moment, anem perdent, no s’hi val fer coses previsibles. Una idea, probablement poc original, encara que probablement interessant, seria utilitzar els recursos econòmics i organitzatius de totes les centrals sindicals, muntar una plataforma electoral que tingui com a programa derogar la totalitat dels decrets lleis governamentals i una gran reforma fiscal contra les grans fortunes i unes lleis d’abast internacional que permeti penalitzar públicament l’especulació més enllà de les pròpies fronteres, presentar com a candidats personalitats independents, plurals i insubornables (res de la “banda del txitximoko”), estil Vicenç Navarro, Joan Martínez Alier o José Manuel Naredo. Un fet com aquest, si es fa bé i amb tots els mitjans a l’abast (inclosos els dels periodistes sindicats, o els intel·lectuals més o menys independets, i la llarga corrua d’agreujats, podria obtenir fàcilment entre 30 i 40 escons i crear un malestar profund dins del propi PSOE, i qui sap si un enfrontament prou gran per una dissolució que, potser podria generar una nova transició.
El cert és que ara som milions els ressentits contra aquest govern que ha prevaricat moralment (i constitucionalment), i que fóra fàcilment acusable d’alta traïció, atès que ha decidit imposar els interessos de “potències estrangeres” als generals del país.
Al 1968 algú escrigué a un mur de París “la imaginació al poder”. Doncs aquesta ja ha arribat per quedar-s’hi i fer tot el mal possible. Potser és hora que algú ciselli en algun mur “la imaginació contra el poder”.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
em semblaria més sensat i ‘progressista’ ja que s’ha de privatitzar alguna cosa optar a ser els propis amos amb el que comporta de responsabilitat per part dels treballadors, enlloc de la posició ‘conservadora’ de tancar-se i dir que no vol que això passi sabent que passarà de totes totes és millor assumir-ho, aixecar-se i dir -val doncs els amos serem nosaltres amb tot el que comporta, es a dir si van mal dades els ‘ajustaments’ ens haurem d’aplicar nosaltres mateixos i no plorar pq a la vida real es reparteixen bufetades i ningú regala res.
un govern mundial, va home que no ens mamem el dit si ni dins la unió europea cap estat vol deixar de ser-ho a tot al planeta és impossible, de totes maneres sempre hi haurà algunes terres que si oposaran, llavors que fareu, usar la conya de la força bruta ‘democràtica’ com som majoria heu de passar per l’adreçador, si diem que la terra es plana o us apliquem les nostres idees.
Em pregunto o més aviat asseguro que amb violència no es doma una societat ni menys un planeta.
que voleu montar el vostre xiringuito socialista, molt bé, qui us ho impedeix, només que deixeu a la resta de la gent que no en vol formar pau, feu el que volgueu.