Espai de Dissidència

Ara que acaben de treure la dentadura postissa al tigre celta, exemple i alumne modèlic com ho fou l’Argentina dels noranta. Ara quan el model neoliberal d’abaixar impostos i reduir despesa ha quedat en evidència, quan la bombolla immobiliària ha punxat, quan els economistes ortodoxos ens han guiat fins a l’iceberg, i ara tenen la barra d’exigir que només els passatgers de primera classe pugin als bots… cal fer algunes preguntes.
Als qui, ja fa anys vam anticipar que la bombolla immobiliària ens aportaria una catàstrofe social de dimensions dickensianes, que vam endevinar un col·lapse de liquiditat, que vam analitzar la dècada anterior com a etapa de falsa prosperitat, que vam veure amb força anys d’antelació una dramàtica correcció entre l’economia fantasmagòrica i la real… ens oferiran alguna càtedra d’economia? Ens deixaran dirigir la premsa financera? Ens permetran seure als consells d’administració de les entitats financeres suïcides?

No és per posar-se medalles. Hi ha hagut economistes i analistes honestos que vam denunciar en el seu moment l’estupidesa política que ens ha dut fins aquí. Ens van silenciar com a dissidents del sistema. Ens van ningunejar. Ens van qualificar d’exagerats. “On s’és vist mai que els pisos baixin?” em va replicar un conegut economista mediàtic i televisiu. I ara, què?
No m’agrada haver tingut raó. Francament, hagués preferit equivocar-me abans de veure com la nostra democràcia de partits converteix el sistema en una piconadora de carn humana, una termomix de vides malaguanyades per sempre més. Tanmateix, el just seria ara un relleu molt clar entre qui hauria de prendre decisions. I els qui vam encertar aleshores estem més legitimats que ningú per prendre el timó i girar en direcció contrària. És clar, que a nosaltres no ens ha pagat mai ningú per escriure allò que als rics els agrada llegir.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!