Espai de Dissidència

Des de diversos articles, contribucions a llibres col•lectius i intervencions en debats, no em canso de defensar una teoria historiogràfica controvertida. La catalanofòbia actual, més enllà dels elements de la tradició hispànica que li són propis, són causats per un altre factor que habitualment passa desapercebut als diversos analistes. Si bé la Transició, a nivell espanyol, fou un frau, i no representà altra cosa que la legitimació de la dictadura a partir d’una restauració monàrquica, al Principat es produí una ruptura.

Allò que l’historiador Andreu Mayayo denomina «la ruptura catalana» personalment ho veig com un fet profundament social. Si bé el franquisme sociològic, a nivell espanyol és un fet, la Catalunya dels setanta (i la dels quaranta, cinquanta i seixanta) esdevenia inequívocament antifranquista.

Es tracta d’una cultura política antiautoritària en què la pressió espanyola contra la identitat nacional, oferia, a més, una cohesió nacional i social superior a qualsevol altre espai de l’Espanya «espanyola». A més, a diferència d’altres àrees republicanes, bona part de les elits culturals i polítiques van poder refugiar-se a l’exili, i el pes d’una ciutat com Barcelona permetia viure en la clandestinitat del totalitarisme. Avui, quan des de l’Espanya negra (i la progressista) se’ns ataca, no només es fa pel fet d’entestar-nos a ser catalans, sinó perquè la nostra cultura antiautoritària els recorda que, entre l’Ebre i el Cinca, l’esperit llibertari de la República encara hi roman.

TV3 és un expressió d’aquesta cultura profundament liberal, tolerant, democràtica. És una televisió pública de qualitat que no es deixa corrompre per l’imperi de la mediocritat en què xipolleja la cultura hispànicoberlusconiana. No té manies a investigar els crims del franquisme, o tractar com es mereix la corrupció del sistema polític, o posar en evidència l’autoritarisme pinotxetista (o hauríem de dir «marroquí»?) respecte a l’Apartheid al qual se sotmet la dissidència política al País Basc.

El País Valencià, és a més, un espai terriblement delicat. Tradicionalment llibertari i republicà, la repressió franquista va engegar un terrible genocidi (l’expressió me l’ha manllevada en Paul Preston). A diferència dels catalans, la dissidència valenciana no tingué lloc on escapar o amagar-se, i, més enllà dels afusellament, les presons i els camps de concentració, van deixar un parell de generacions d’opositors com a veritables zombies.

El fet que comparteixin amb els principatins una llengua, uns història comuna o estrets llaços personals política és el de menys. La Televisió de Catalunya representa una amenaça per a la València franquista (sigui de dretes o d’esquerres) Perquè la lliure informació, la veritat, pot desvetllar els antics fantasmes de la llibertat.

Valencians i catalans no som ben bé el mateix. Compartim moltes coses, ens uneixen moltes referències i un cert imaginari col•lectiu, tanmateix, és obvi que els valencians seran allò que ells vulguin, quan decideixin despertar del malson franquista. Tanmateix, entre la il•lustració de TV3 i el belenestebisme en què els hereus dels feixistes els semblen haver condemnat, no hi ha color. I anhelo i desitjo que el virus de la llibertat i el republicanisme s’estenguin més enllà de la Sènia. Millor per a tots (tret, és clar, dels hereus del búnker).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!