Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
Article publicat al Setmanari la Directa
La cancellera alemanya Angela Merkel no en té cap dubte. El passat 17 d’octubre va confessar la frustració de no haver aconseguit una integració òptima de bona part de la immigració arribada des de fa dècades al país que dirigeix. L’autoengany és fruit de les il•lusions. La il•lusió que els “gastarbeiter”, els treballadors convidats que l’empresariat contractava com a mà d’obra barata, tornaria algun dia. La il•lusió que els immigrants de les perifèries del capitalisme s’assimilarien a les formes europees. La il•lusió que el cantó lleig de l’explotació laboral esdevindria fàcilment invisible.
El colonialisme ha estat històricament un procés aparentment contradictori. D’una banda, les intencions són clares; l’apropiació a gran escala de recursos naturals, l’explotació en massa dels indígenes i l’assoliment d’un mercat captiu, d’una banda, i el discurs benintencionat de portar la civilització, el progrés, o qualsevol altra mena de religió i pensament màgic que pogués redimir els infortunats que tasten l’amargant regust del capitalisme, de l’altra. Dic “aparentment contradictori”, perquè ambdues accions anaven interconnectades dins el mateix paquet; la ferida de l’explotació i la bena de la caritat.
En una altra també aparent contradicció, els treballadors “convidats” a ésser explotats en indignes condicions i en els àmbits més mal considerats de la producció, van comptar amb la comprensió i la solidaritat d’aquells segments políticament més compromesos. Una simplificació que ofendria qualsevol intel•ligència, podria inferir que, mentre les “dretes” tractaven d’incloure anònimament els immigrants al sistema productiu capitalista, les “esquerres” s’oferien a alleujar la seva pena tot aplicant benes damunt les ferides i a aplicar paraules de consol. En certa mesura, bona part de les “esquerres”, en comptes d’oposar-se a l’explotació com a fet genèric (que en el cas dels treballadors sense papers adquireixen dimensions dikensianes), assumien el paper reservat en el passat a les dames de la caritat o als predicadors d’alleujadors del dolor i la prèdica de la resignació cristiana. “Reseu molt, continueu igual, balleu la dansa del ventre i féu pastissets, que algun dia les coses milloraran”, podríem deduir de l’actuació de molts.
Mentre que Europa contempla com els parlaments s’omplen de grups que tenen la xenofòbia com a referent comú, les “esquerres” havien oblidat la seva funció primigènia (el combat contra les desigualtats, la desautorització moral de la riquesa, la pressió desestabilitzadora contra el capitalisme) que anaven substituint per un discurs relativista (cultural, encara que també moral) en què s’enaltia la diferència. La multiculturalitat va acabar essent una de les seves formulacions. Així, en els darrers anys, alguns intel•lectuals i partits de passat comunista articulaven un discurs segons el qual qualsevol característica inherent a les cultures de procedència dels nous explotats eren “bones”, en sí mateixes, tot derivant vers una mena de folklorisme polític en el qual s’incorporava la dansa del ventre, la festa del xai o la passió per la verge de Guadalupe com una expressió autèntica i acríticament defensable del background del nouvingut. En altres termes, el “mite del bon salvatge”, incontaminat de la “perversió” de la tradició occidental.
En aquest sentit, l’esquerra, ha actuat com la “tonta útil” del sistema. A diferència, per exemple, d’una CNT dels anys trenta, capaç d’incorporar qualsevol nouvingut a un projecte revolucionari i transformador vers una societat justa i igualitària, el respecte acrític a la cultura de procedència de la immigració ha condemnat el principi integrador, no només dels “altres”, sinó de “nosaltres”. El missatge subliminar de la interculturalitat es podria traduir com “sigueu diferents, que així nosaltres podrem continuar manant”, aplicat amb èxit en l’àmbit anglosaxó. Les organitzacions polítiques i sindicals de l’esquerra, potser haurien d’haver acollit els nouvinguts … amb classes d’ateisme!, car determinades opcions religioses monoteistes no representen altres coses que cobertura espiritual per a l’opressió patriarcal. Les esquerres haurien d’haver estat les primeres impulsores, no ja del combat contra les diverses penyores distintives d’inferioritat de gènere (allò anomenat “vel”, burka, niqab,…) sinó haurien d’haver promogut la llibertat sexual en totes les seves dimensions. Com es pot defensar alhora una sexualitat lliure per als blancs, i una defensa de la “singularitat” patriarcal per als altres? Com és que no s’ha fet una crítica activa a l’alcoholisme tradicional de les celebracions de determinats col•lectius? Per què no s’ha explicitat que per gaudir de la llibertat, cal deslliurar-se d’explicacions mítiques –com succeeix a l’Alcorà- que defensen la desigualtat?
Efectivament, Merkel té raó. La multiculturalitat ha fracassat. I ho ha fet, en bona part per la mirada estúpida de bona part d’una esquerra acomplexada, més pendent d’admirar la dansa del ventre que de combatre l’opressió a escala domèstica. Pertànyer a la CNT dels anys 30 implicava obtenir la carta de ciutadania necessària per a la respectabilitat pública. Implicava compartir un projecte comú. Ara bé, un motiu d’expulsió de l’organització era l’alcoholisme, o el maltracte a les dones i als nens. Mentrestant, aquí molts desitgen que els “altres” continuïn amb llur diferència, a fi que no suposin cap competència davant la resignació, davant una societat eminentment desigualitària.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El 90% dels immigrants que hi ha a Catalunya estan fent feines dures, putejades i mal pagades. I els progres defensen el multiculturalisme banal i els pobrets immigrats sense papers mentre no els prenguin els llocs de treball privilegitats: mestres, arquitectes, advocats, dissenyadors, operaris, tècnics qualificats, administratius….quanta hipocresia!