Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
La militarització dels aeroports escenifica el cop d’estat
Sé que aquest post indignarà molts lectors, tanmateix el que està passant avui, en què el govern ha enviat l’exèrcit a controlar l’espai aeri és la confirmació del que molts ja havíem anticipat. La suposada crisi no és altra cosa que un pretext per desarmar els drets individuals i col·lectius i propiciar la imposició de mesures econòmiques de xoc per imposar els beneficis de la cleptocràcia internacional.
Certament, estic content de no haver-me vist atrapat en la vaga salvatge dels controladors aeris. Tanmateix, en la contaminació mediàtica que avui ha envaït ràdios, televisions i diaris, pràcticament ningú no fa referència a la privatització dels aeroports, la qual cosa, tenint en compte l’experiència d’anteriors experiències, suposa un cop d’estat antidemocràtic que implica una dramàtica supressió dels drets dels treballadors, i una estafa a gran escala. Com a copropietari dels béns públics, ningú no m’ha demanat permís per regalar aeroports a gent que només busquen beneficis a partir de la retallada de drets dels treballadors, o del deteriorament del servei, o de l’abús a l’usuari, moneda corrent entre els antics monopolis avui privats.
És clar, els controladors són els bocs emissaris ideals. Algú fàcilment a qui pot atacar-se. Tanmateix, i encara que no tingui cap amic entre ells, allò que els han fet (carregar-se unilateralment les seves condicions de treball sense cap capacitat de negociar res) és un crim, una agressió, una humiliació.
S’entén doncs, una reacció enfurismada. Després que el govern, i el ministre Blanco, hagi repartit tantes mentides i hagi violentat l’estat de dret, l’anunci de la privatització ha provocat aquesta situació, amb milers d’agreujats i persones que hauran patit greus prejudicis. Tanmateix, què fer quan un govern ha imposat la seva voluntat i els treballadors no han tingut cap possibilitat d’evitar la degradació de les seves condicions. No vinguem amb el discurset que són uns privilegiats i tal i qual. Blanco ha comès un abús de poder extremadament greu, quan ha degradat un col·lectiu tot saltant-se els més elementals principis democràtics.
El problema és que, després dels nous “atacs” dels suposats inversors, el govern ha tirat endavant mesures similars a les adoptades pels dictadors llatinoamericans dels setanta i vuitanta, i amb conseqüències tan dramàtiques per a les seves poblacions que encara no s’han pogut revertir. I, per tal que quedi clar, com en la millor tradició autoritària espanyola, després d’aplicar teràpia d’Audiència Nacional i Tribunal Constitucional, ara tira de l’exèrcit.
És molt greu el que està passant. I encara més, la indiferència de la gent.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Espero que a la Chacon o al Rubalcaba no s’els ocurreixi militaritzar les escoles… Encara que en aquest pais, tot és possible ménys el bó.
Atentament
Personalment no crec que hi hagi una indiferència de la gent sobre les privatitzacions, i de ben segur que això només serà el començament. El que està clar que es Brussel·les està donant ordres a Zapatero i s’han de fer les reformes ràpidament per evitar una possible intervenció com Grècia i Irlanda.
Indiferència de la gent? Un reality show del més baix nivell que va durar tot el dia… i el que ens espera.
Estem clarament, com indiques, davant d’una fascistització del sistema. No tant pel fet concret, en què insisteix, que es decretin condicions laborals. Difícilment els representants dels controladors podrien signar un empitjorament de les condicions laborals com el que els han aplicat que, d’alguna manera era necessari, evidentment no per traspassar l’empresa amb uns treballadors més econòmics, que és el que pretenen, sinó per minvar privilegis que fan mal als ulls, ni que trobo que s’han passat en l’augment de jornada i s’han quedat curts en la disminució salarial. Dic això amb totes les salvetats per no haver analitzat a fons les seves condicions laborals. Ni fins i tot, mira el que dic, per la intervenció de l’exèrcit. Tant de bo enviessin l’exèrcit contra tants privilegis realment inconfessables.
Jo veig la fascistització en la hipocresia del govern, dels mitjans i, per suposat, dels nostres grandíssims sindicats. Estem davant d’una jugada mestra que hom ha comentat massa lleugerament. El govern ha provocat una maniobra de distracció fabulosa per amagar les seves mesures antisocials i, d’un sol tret, ha matat (preten matar) l’oposició de la població i el PP, que està quedant força malament. Els mitjans s’han esforçat a dramatitzar la situació. Ridículament, per a mi. Com apunto amb les notícies que poso aquest cap de setmana (www.catacctsiac.cat, Notícies, anar a 04 i 05/12/2010, Va de segrestos) considero infinitament més greu que el govern ens segresti dos anys més a la feina, que els mercats tinguin segrestat en Zapatero (no per ell, que ho porta bé, sinó per la part que ens toca), que els ricatxos s’emportin els seus diners, que vulguin segrestar l’Assange per tal que no desvetlli més informes segrestats, que treguin els 400 euros de subsistència a tantíssimes famílies … que no pas que 300.000 o 600.000 persones hagin de postergar, o fins i tot no puguin realitzar, un viatge. Considero infinitament més greus els mals que s’amaguen que els que es mostren i reclamo un reality show en igualtat de condicions per als mals provocats per les mesures Zapatero.
És molt greu també que es criminalitzi el fet salvatge de la vaga, donant per fet que estem en democràcia. I en aquest tema tinc el cor partit. D’una banda odio el corporativisme i per l’altra crec que les vagues salvatges són, no diré l’única, una solució. I, per força, entro al terreny sanitari, on es pot assimilar més la situació dels controladors. Paralitzar “el país” (segrestar-lo, com s’està dient aquests dies) és el somni del Sindicat de Metges. Fa anys que vaig veure com en Patrício Martínez es delitava amb la perspectiva d’emular, llavors, els pilots. En aquest sentit, m’agradaria que els fotessin un pal. No estic d’acord amb la prepotència des de posicions de privilegi. Però tampoc no et pots deixar trepitjar uns drets bàsics, entre els quals el dret a la vaga, quan s’actua amb prepotència des del poder i quan, a més, tots els teus serveis sempre són mínims. Per posar-hi exemples, vaig representar el meu sindicat davant l’ínclite Xavier Pomés, llavors gerent de l’ICS, a l’hora de ser l’únic que no va condemnar una actuació del personal del torn de nit de Can Ruti idèntica a la dels controladors i he viscut en primera persona una negativa a la incorporació a la feina de tot el personal del torn de matí (en ambdos casos la repercussió no va ser tant sobre les persones usuàries sinó sobre les treballadores dels altres torns) i també la gloriosa vaga salvatge (que l’únic que tenia de salvatge és que era el personal, lògicament competent, i no la direcció qui decidia el que es feia) que va impedir l’acomiadament (aquest sí, salvatge de debó) de 110 treballadors/es i va estar a l’origen del meu sindicat. En fi, ho comento perquè sovint, en les assemblees del sector sanitari, hi ha propostes de vagues salvatges. Francament, les enyoro i crec que, en aquest aspecte, hem d’estar al costat dels controladors. En cap moment hem d’acceptar acomiadaments com els que va fer en Reagan en els orígens del neoliberalisme.
Salut
Completament d’acord amb tu Xavier. Aquí perdem molt més que les vacances del pont.
Tot molt ben orquestrat, però. Si el CIS fes una enquesta en aquest país ara mateix el 90% de la gent diria que la culpa de tot plegat són els sous dels controladors.
I és que com diu un provervi xinès, “Quan el savi assenyala la Lluna amb el dit, l’imbècil es queda mirant el dit”.
El penjo al meu bloc també. Salut.
Moltes gràcies pel teu post. Clar, contundent i molt necessari! Faig difussió d’ell. Endavant!
la satisfacció de molta gente és gran: s’ha actuat fermament contra uns privilegiats, diuen. Però obliden els privilegis que, en forma de diners, han obtingut recentment els bancs, el privilegis de les companyies telefòniques amb preus i serveis abusius, els privilegis que segueix mantenint l’església (subvencions milionàries, exempci,ó d’impostos, festes com la de demà…), els privilegis de les farmàcies-botigues,…. perquè seguir.