Nota: Article publicat a la nova revista “El Tafaner“, d’Olot, a qui dono la benvinguda.
El passat octubre, la gent de Cultura Obrera, un col•lectiu divers ple d’inquietuds de l’Illa de Mallorca, em convidà a fer una conferència a les XII Jornades Llibertàries que fa anys vénen organitzant. En les dues dècades que fa que faig classes, sempre he tingut molt clar que qui més aprèn en una aula és el professor, de manera que aquesta volta, i com no pot ser d’una altra manera, qui més va aprendre en la conferència fou el conferenciant.
Malgrat que ja fa catorze anys que vaig decidir dedicar-me a la recerca historiogràfica, de manera preferent, pel nostre passat llibertari, les dades històriques que em subministraren els meus amfitrions, em van fer al•lucinar. Les referències que tenia sobre la història àcrata de Balears i Pitiüses eren fragmentàries, parcials, incompletes, sense un relat prou potent que les aplegués, ni referències prou contundents. Cultura Obrera, i una àmplia constel•lació de grups, com Els Oblidats, fa temps que indaguen en el passat de l’illa i troben llibertaris a sota les pedres. Literalment! Les troballes que han fet dels centenars d’afusellats al llarg de la “guerra dels quaranta anys” (la meva proposta de denominació de la guerra de classe on s’unifiquen els combats formals (1936-1939) civil i el que vingué després), posen de relleu el desconeixement col•lectiu de la magnitud de la tragèdia. I ens mostren, així mateix, la potència cultural que tingué el moviment llibertari a les Illes, i que contradiu el que fins ara es coneixia.
En certa mesura, el que fins ara es coneixia, fonamentat sovint en dades d’assistència a congressos obrers i disperses referències a una premsa, que en el millor dels casos, té el seu fragmentari aixopluc a l’IISG d’Amsderdam, contribuïa a configurar una idea d’una àrea geogràfica sense massa activitat social, d’acord amb el tòpic que l’assenyala com a “Illa de la Calma” amb aparents pocs conflictes socials. Tanmateix, l’arqueologia autogestionada dels mallorquins a la recerca de la història silenciada, està permetent cartografiar una geografia molt mal coneguda. No només es queden amb les qüestions històriques. El passat mai és neutre com tampoc ho són les visions sobre el present. El col•lectiu Cultura Obrera edita una revista bimensual que homenatja a la capçalera de l’Illa, la primera època de la qual correspon al 1919. Les persones que componen el grup, a més, es desdoblen en altres activitats com les campanyes contra la presència de la monarquia, l’oposició als camps de golf, la denúncia dels interessos especulatius, la defensa d’una agricultura ecològica, l’organització de cine-clubs, el manteniment d’una editorial o l’agitació social i cultural.
No són molts, ni tampoc pocs. Són joves, encara que algunes arrugues mostren la veterania autodidacta d’una generació sense referents. A sota les seves rastes, amaguen un cap molt ben moblat, amb una formació acadèmica i universitària molt per sobre de la mitjana de mallorquins. Molts són docents, altres tenen experiència en el món de la comunicació, bona part també són joves professionals que comparteixen llurs innovadores activitats amb la passió (productiva) per la terra, saben muntar empreses i organitzar esdeveniments, disposen d’habilitats en la conversa i el debat, combinen idealisme i pragmatisme, estudien i treballen en activitats remunerades i per amor a l’art. Són, per dir-ho en terminologia mediàtica, a les antípodes dels ni-ni.
No són els únics. He fet unes quantes conferències i arreu em trobo amb la mateixa espècie feliçment invasora. Les tesis que defenso als meus escrits parlen sovint de la revolució del 36. Sempre he tractat de ser provocador i desmentir els tòpics interessats que sobre la història del moviment llibertari es produeix. Les col•lectivitzacions del breu estiu de l’anarquia no van sorgir per generació espontània. La revolució començà allà on comencen les úniques destinades al triomf. En el pensament individual, i per simpatia, en la mentalitat col•lectiva. En la idea que hi ha alguns valors ètics superiors a l’anòmia moral que determina el capitalisme. En la creença que una societat, sense els sacrificis humans que exigeix el model social impulsat pel sistema econòmic, no només és possible sinó necessari. Que d’un dia per l’altre les fàbriques i els serveis catalans es posessin en marxa sense amos ni administradors no va sorgir del no res, sinó de la veritable gimnàstica revolucionària; la pràctica quotidiana que és possible viure bé sense que una minoria acapari els béns materials i immaterials. Que la revolució és possible quan la gent està acostumada a obeir-se exclusivament a sí mateixa, a dependre només de la pròpia responsabilitat.
El poder ignorà, al llarg dels anys trenta, la revolta silenciosa que s’esdevenia privadament als suburbis del capitalisme. Els episodis violents que s’esdevenien en les falles de contacte d’una societat fràgil servien d’excusa als creadors d’opinió per tal que les classes benestants s’autoenganyessin i persistissin a invisibilitzar els problemes socials. Vuitanta anys després, l’opinió publicada insisteix a associar indefectiblement dissidència social amb violència antisistema. Resulta còmode negar l’evidència i cercar mecanismes de desautorització d’aquells que no consideren la injustícia com un fat inexorable del destí. Tanmateix, també a sota les rastes es pot trobar una vocació obsessivament constructora. Des de la desautorització i la repressió trobem homes i dones que l’encerten i s’equivoquen, fan una passa enrere i dues endavant, es perden i es tornen a trobar. No és difícil el camí. Només cal anar en direcció contrària dels indicadors fabricats per la cobdícia.
Certament, 1939 representà un tall violent i profund, una cesura que representa la desconnexió amb les antigues esperances dels avantpassats que jeuen a les fosses, i als morts vivents que la victòria feixista i el franquisme ens llegà. Tanmateix, els espectres del passat semblen temptar-nos. Arreu dels Països Catalans van sorgint estels d’una àmplia constel•lació. Serà una lluïssor efímera o il•luminarà un món que camina a les fosques? De moment, hi ha molta gent, molta més de la que estaríem disposats a admetre, que torna, en afortunada definició de l’historiador Javier Navarro a la revolució per la cultura.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!