Espai de Dissidència

Aquest títol és un refrany castellà que em quedà tatuat a la memòria mentre feia castellà amb els alumnes de sisè de bàsica. Hi he pensat molt, aquests darrers mesos. Cada vegada que Zapatero s’ha reunit amb els grans banquers a la Moncloa, amb el gran lobbie empresarial que és la Unió Europea, amb la CEOE, o, com ha passat ahir, amb els principals empresaris espanyols (i catalans!!!) la vida s’ha fet més difícil per a la majoria d’espanyols (i catalans!!!)
Primera reunió: resultat, reforma laboral que implica empobriment generalitzat dels assalariats i major precarietat. Segona reunió: incautació de bona part dels salaris dels treballadors públics. Tercera reunió: cop d’estat contra les pensions públiques, i les condicions més draconianes de la Unió Europea. Quarta reunió: nova reforma de la negociació col·lectiva en què els llops financers decideixen vigilar el corral del món del treball. Mentrestant, els causants de la crisi brinden amb xampany pels seus estratosfèrics beneficis en període de crisi. O el que és el mateix, la facilitat que tenen a l’hora de robar la cartera dels pobres que tenen un sou, o dels qui han deixat de cobrar-lo
Ahir llegia que els empresaris desitjaven que Zapatero romangués al capdavant de la presidència del govern fins al 2012…
No m’estranya. A mi també m’agradaria que em toqués la loteria cada setmana. I el que passa a l’empresariat espanyol, només comparable al de Mèxic i Calàbria, és això. Qualsevol cosa que demanen, l’obtenen. Mentre assistim al desmuntatge de qualsevol dret o decència, a cada reunió que hi ha a la Moncloa, veiem que van desapareixent les ovelles del corral. Ni Tatcher i Reagan junts s’havien atrevit a tant!
Perquè, certament, dia rere dia, la immensa majoria dels lectors d’aquest blog, així com el seu autor, no parem de comportar-nos com ovelles a l’espera que arribi el nostre torn. La nostra capacitat d’autoengany és infinita. Creiem que, pel fet de tenir estudis, ser autònoms, tenir un sou decent, o portar corbata ens fa diferents dels treballadors de granota blava. Tanmateix, els nostres prínceps no paren d’esdevenir granotes en el moment en què els llopts financers ens acaben petonejant.
Ja ho deia el gran Pasqual. Zapatero, Zapatero…. Zapatero a tus zapatos!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!