Espai de Dissidència
La Bitàcola de Xavier Diez
A mitjans vuitanta, el tipus màxim de l’IRPF era del 58%. Gairebé la primera decisió que prengué Zapatero en la seva primera legislatura, ara fa set anys, fou rebaixar-lo del 48% (on l’havia deixat Aznar) al 43% actual. Va ser quan digué allò que “baixar impostos era d’esquerres”.
No és ben bé així. Dels vuitanta ençà no es pot negar que la despesa estatal no ha deixat de pujar, i aquesta s’ha manifestat en diversos ajuts i prestacions que, historiadors com els Webb qualificaven com a “economia del regal”. El país seguia sense assegurar guarderies públiques gratuïtes, tanmateix, el govern lliurava el “xec-nadó”. No es feia pràcticament habitatge social i pràcticament tothom restava a mercè dels especuladors immobiliaris, tanmateix, alguna ministra es treia de la màniga una subvenció de 200 euros (que si es cobraven es traduïen automàticament en un increment dels lloguers). I així podríem continuar.
Havien realment baixat els impostos? Quan es decideix implantar una
economia caciquil, en què el govern de torn tracta de comprar fidelitats
a partir de la cartera del fons comú, és evident que no. Mentre l’IRPF,
que és un impost progressiu i socialment just (paga qui més en té),
mentre se suprimia l’impost de patrimoni o es desdibuixava el de
successions, mentre les empreses baixaven el seu tipus (tot i que el
tipus real, per a les grans empreses representa, si incloem les
subvencions, exempcions i altres argúcies, entre un 8-10% dels
beneficis, segons el col·legi d’inspectors fiscals), hem vist apujar l’IVA del 12 al 18%, els impostos dels carburants, o, a tall d’exemple, hem vist com les zones blaves de les ciutats s’expandien com un càncer, o com els peatges perllongaven corruptament la seva concessió. La bombolla immobiliària feia la resta, car mentre pujaven aquests ingressos extraordinaris s’aprofitava per fer rebaixes impositives als més rics.
Perquè efectivament, la càrrega fiscal espanyola s’ha mantingut al llarg d’aquests anys (per cert, no era massa forta en comparació amb l’entorn europeu). El que passa és que s’ha distribuït de manera discriminatòria. Mentre que les grans fortunes disposen de sofisticats instruments d’exempció (com les SICAV) o els grans bonus i salaris, a banda de la predilecció per la residència en paradisos fiscals, han vist incrementar els seus ingressos mercè al “regal” estatal del 15%, la resta hem hagut de suportar una càrrega superior. Avui els impostos són més discriminatoris (a la zona blava, un “impost” encobert, paga el mateix un Panda que un Mercedes), l’IVA d’una ampolla d’aigua el paga igual el pobre que el ric. I en el món empresarial, mentre que qui té més “contactes i amics” se’n lliure, la major part de càrregues recauen entre uns fragilitzats i precaris autònoms o empreses unipersonals.
És fàcil, com fan els polítics, fer demagògia antifiscal. Noves rebaixes impliquen menor benestar, i el que és pitjor, que allà on es treuen impostos (com a Successions) apareixeran altres de discriminatoris i encoberts. Jo, que ja tinc superada la vella retòrica dreta-esquerra, considero que pujar els impostos (si aquests són progressius i recauen sobre qui més to) no és de dretes ni d’esquerres, és fonamentalment just.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La pràctica totalitat de les dades que aportes estàn equivocades. Començant pel principi: l’IRPF màxim mai ha estat del 58%, va arribar al 56; Zapatero no va baixar “immediatament” el tipus del 48, primer el va baixar al 45, i no va ser immediatament; la subvenció dels 200 euros que dius no existeix; el tipus real de Societats no és el 8-10%, és el 24%; el col.legi d’inspectors fiscals no existeix; … en fi, no continuo.