Un altre país

abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.

Joan Oliver (Pere Quart), Corrandes d’exili

Aquests dies es compleix l’aniversari dels dies terribles de la retirada, a peu, Pirineu amunt. Les imatges d’aquella marxa dramàtica em fan plorar des de sempre, representen la derrota, la por, la fugida, tot el que es va perdre. Hi ha unes imatges filmades on es veu un home intentant escalfar els peuets d’una xiqueta a una foguera, que em fan venir les llàgrimes només de pensar-hi, com el poema de Pere Quart. Quan l’ipod em fa escoltar la versió de Lluís Llach, estiga on estiga, he de fer un esforç per no esclafir en un plor sorollós i tristíssim. Hi ha imatges que tenen la capacitat de simbolitzar tantes coses, més de les que estrictament ens mostren, per a mi aquestes imatges dels vençuts amb els xiquets a coll, morts de fred i de por, representen tota la basarda, la injustícia, el terror, tot allò.
En tres ocasions he parlat amb persones que van fer aquell trist camí i, curiosament, totes tres explicaven com els havien quedat gravats els crits dels senegalesos que, en passar la ratlla, els rebien a França: Allez!, Allez!

Ahir va vindre a casa Vicent que havia de dormir a Roma per agafar hui l’avió per tornar a la Barceloneta després de la seua avventura fiorentina i, a més, ens devia una paella. La paella va ser una paella benissera, i he de dir que ja mentre, via email, em va dir el que li feia falta em va sorprendre una miqueta… albergínia? a la paella? i quan jo vaig proposar posar-hi dues carxofetes, em va dir que això era un sacrilegi (!?).
Com que la paella era benissera i la feia ell, no vaig insistir. En fi, no voldria entrar ara a discutir un tema que, junt amb les banderes, ens fa perdre tanta energia i, a voltes, fins i tot amistats, als valencians… i les paelles de la Marina seran tan bones com les de Castelló, però dues carxofetes haurien anat de categoria. De totes maneres, la paella estava boníssima.
El millor de tot va ser que era la primera paella, des de que estic ací, que duia bajocons (garrofons, diu ell), com Déu mana. Els bajocons els va dur Vicent, els hi havia donat una amiga valenciana que està a Bolonya.
Ara, fer ací una paella amb bajocons és una espècie de miracle, fer una paella amb bajocons de contraban que han viatjat per l’Emilia Romagna i la Toscana és un miracle que té la seua gràcia, no em direu que no…

Joan Francesc Mira no va aconseguir ensenyar-me grec clàssic quan anava a l’institut, per culpa meua, tota tota meua, tenia massa pocs anys i massa coses pel cap, i prou que ara me’n penedeixo, de no haver-li fet una miqueta de cas, però en canvi, m’ha regalat la millor prosa en valencià que jo he llegit mai (el meu preferit és Els treballs perduts, m’encanta i hi torne…), m’ha ensenyat la Roma dels Borja amb un luxe de llengua que molts voldrien, m’ha regalat una versió de la Divina Comèdia que m’entren ganes de dur-la sempre a la bossa i m’ha fet començar el dia de hui de molt bon humor després d’escoltar l’entrevista que ens ofereix Vilaweb, amb frases com aquesta:

“Hem aconseguit reconstruir una cultura moderna, sobretot la cultura escrita amb la llengua del país, i per tant ara la cultura escrita en català al País Valencià és hegemònica en el camp de la literatura de creació, en el camp de la narrativa, la poesia, en la ciència social, en l’assaig, en l’assaig universitari, en publicacions universitàries…l’editorial de la Universitat de València, PUV, és la millor editorial universitària d’Espanya, amb molta molta diferència!”.

Gràcies, professor.

PS: em feia falta una miqueta d’optimisme lingüístic, sobretot després d’haver llegit açò ahir.

Hui una història de riure per celebrar que fa trenta-tres anys que es va morir Franco (ese hombre).
El 1964,  per  honorar  la  celebració dels veinticinco años de paz,  les autoritats de Castelló van decidir que ja era hora que la ciutat tinguera una estàtua de Franco com totes les capitals, van pensar posar-la a la Plaça Maria Agustina on hi havia (hi ha) la Diputació, el Govern Civil i el Sindicat. A l’hora d’encarregar-la van haver de decidir com la volien, es veu que per una estàtua eqüestre no arribava el pressupost i, en un atac de creativitat, van decidir que l’estàtua del dictador reproduïra la postura de la del Rei en Jaume (a la foto) atorgant la Carta Pobla a la ciutat, així que van encarregar un bronze de Franco atorgant, imperialment, un paper enrotllat a la ciutat, ves a saber amb quin significat. 
Potser perquè l’escultor era maldestre o perquè la posició de la mà del dictador, era molt més baixa que la de Jaume I, exactament a l’alçada de l’entrecuix, la qüestió és que quan les forces vives van anar a veure el resultat poc abans de la inauguració, van decidir que no podien posar allò a una plaça, es veu que la impressió mirant-la era que Franco tenia un membre enorme i que se l’aguantava amb la mà dreta.
Aquesta història l’explica Toni Porcar en el llibre A l’ombra del lledoner, no tinc el llibre ací i l’he explicada de memòria, segur que ell l’explicava amb més gràcia que jo, deia, a més, que ell mateix, xiquet, va aconseguir colar-se al magatzem del Govern Civil on estava l’estàtua i la va veure i que efectivament semblava Franco atorgant a la ciutat un pardal* enorme. Van intentar que la cosa no se sabera, però la veu va córrer ràpid per la ciutat, sovint m’imagine com es devia explicar, en veu baixa i amb sornegueria, al bar enmig d’una partida de guinyot o en altres situacions i m’agrada pensar que una història tan ridícula fes riure a gent que havia patit molt en aquells anys.
I aquesta és la història de perquè Castelló va tindre l’honor de ser l’única capital sense estàtua de Franco.

*pardal, piu, en fi, membre viril (com diu l’Alcover)

Quan una comença a llegir el diari pel matí és millor estar preparada per a les notícies lletges, les que et preocupen, les que t’entristeixen, catàstrofes, algunes notícies bones…
A voltes, però, hi ha notícies que no t’esperes i que t’aboquen a reflexions del tipus “com passa el temps”, “no és possible que faça tants anys”, i d’altres sobre l’implacable pas dels anys. Jo, aquest matí m’he trobat amb una notícia que m’ha enviat de colp als anys 70s, a la tele en blanc i negre (nena, posa l’UHF), al pa amb xocolata, a recordar quan no entenia perquè els meus germans reien tant quan feien l’anunci del tren Payá (tren-pa-yá, tren-pa-yá) i ningú no m’ho explicava, a Cleo, Tete, Maripí, Pelusín, Coletas y Cuquín, la familia Telerín, als Chiripitifláuticos, amb el Capitán Tan i Valentina i els Hermanos Malasombra (encara recorde la cançó), i quan es va morir Fofó…

En fi, la notícia és que la Nancy de Famosa (tiene muchos vestiditos, con su etiquetita y todo) ha fet 40 anys, no pot ser, com passa el temps…

PS: ja em perdonarieu l’entrada banal però és que la notícia m’ha afectat molt.

Hui me’n vaig a Castelló a passar un parell de dies.

No sóc fotògraf (ja m’agradaria) però fa uns mesos em vaig passar un diumenge al matí passejant per Castelló fent fotos als balcons que queden. Cada volta en queden menys, de balcons vells d’aquells amb taulellets a la base. Sempre m’han agradat molt, les casetes de planta baixa i un pis amb el seu balconet. Una volta Castelló n’era ple, ara encara en queden algunes, arreglades o que es cauen a trossos… 
Les he penjat ací.

L’Univers eren quatre illes de cases i ella les coneixia com… (com què? en italià diria com les seues butxaques, en castellà com el palmell de la mà, la manera de dir-ho que més m’agrada crec que és de Nabokov). L’Univers eren quatre illes de cases i ella les coneixia com un xiquet coneix els seus genolls.
Hi havia dues places, en realitat n’hi havia tres, però una no era seua. La Plaça dels Dolors era menys bonica però no es veia des de la finestra de casa i això li atorgava avantatges innegables, la plaça Tetuán era la plaça i és la plaça on ella ha passat més hores en sa vida i on li han passat moltes primeres voltes (no recorda els primers passos però sí els primers patins), podria resseguir la seua infància posant una darrere de l’altra les fotos de cada any amb les palmes del diumenge de rams. Amb fotos dels diumenges de rams podria resseguir també la transformació de la plaça i del barri en aquells anys (res a veure amb el que li esperava, pobra Ciutat). A la plaça hi havia un quiosc amb tauletes, palmeres i banquets, el Club de Colombicultura de Castellón i Correus, on per la nit, s’encenia una guardiola i una moneda que es movia tic tic tic fins entrar a la guardiola. El seu germà li va explicar una volta que podien dormir tranquils perquè a Correus hi havia un parallamps i mai cauria un llamp a sa casa. No com al poble, on al primer tro, alguna tia corria a traure-li les arracades i a fer-la asseure’s a una cadira lluny de les finestres. Ella no tenia por dels llamps, tenia por del Lute, la portera de casa quan baixava les escales saltant li deia que cridaria el Lute per que se l’enduguera i ella sabia que el Lute tenia a veure amb els llamps, al carrer hi havia una caseta on, a una placa metàl·lica posava LUTE i hi havia un dibuix d’un senyor amb un llamp que li arribava enmig del pit i el feia caure.
A més de les dues places hi havia el carrer, on quan feia bon temps hi havia porteres i alguns veïns amb cadires fora i xiquets, i on també es parlava castellà perquè en aquells anys a aquell carrer les porteres eren aragoneses. El nom d’un dels pobles d’on venien se li ha quedat al cap: Albentosa.
Al carrer hi havia escales i reixes perfectes per jugar a tres pamets, ella odiava fer de porter quan es jugava a futbol i fer de presoner, quasi sempre japonès, quan es jugava a guerres. I, sobretot, odiava tornar a casa plorant.
Al carrer hi donava la cuina d’una pensió, Hotel Pensión Zaragoza, i a la cuina hi havia una aixeta d’on eixia aigua freda,  però quan anava  a demanar un got d’aigua havia d’eixugar-se abans i re-composar-se una mica perquè si estava suada, contra tota lògica que tinga a veure amb la calor, li donaven aigua natural. El porter de la pensió es deia Fidel, i algú els havia ensenyat als xiquets a anar a cridar-li Fidel, Fidel que los americanos no pueden con él! i fugir corrent.
Hi havia un Coloniales y salazones, dos colmados i un drapaire. Els diners dels diaris vells eren per a ella i el seu germà. Els duien al drapaire amb el carret de la compra i sabien que era una sort que a sa casa es comprara La Vanguardia que era un diari molt gros (el drapaire, per cert, no es pareixia gens al de la cançó de Serrat). Hi havia la bodega del senyor Valeriano, que la meravellava cada volta que calculava perfectament quan tancar l’aixeta del vi i que el que hi havia a l’embut no se n’eixira mai de la garrafeta, mai, ni una gota. Hi havia una botiga de gorres, un rellotger, un magatzem de sal i un estanc. Però les botigues que més li agradaven eren: Juguetes y baratijas El niño (ca’ls rojos), la gelateria Alaska i la papereria Las tres plumas.

Molts anys després, quan ella i el seu germà ja eren grans la casa de la gelateria es va ensorrar, mostrant l’obrador i les parets nues. Uns dies després, un dia de vent, el barri es va omplir de sobrets dels que gastaven a la gelateria per embolicar els polos d’orxata. Ella i el seu germà en van recollir uns quants i ella n’ha conservat un, tot i les mil mudances.

Hui és el natalici de Vicent Andrés Estellés, va nàixer el 4 de setembre de 1924. No n’hi ha cap poeta al món, cap, que m’agrade com m’agrada Estellés, que m’entenga als seus poemes com ell m’enten (no ho sé dir d’una altra manera).
 
És cert que som un poble prou desgraciat, però hem tingut una sort que no ha tingut cap altre poble, un poeta com ell.

No sé quin és el meu poema preferit, però darrerament aquest, amb la música de l’Ovidi el tinc sovint al cap (un alfabet sempre amb la clau al pany).

M’aclame a tu

M’aclame a tu mare de Terra sola,

arrape als teus genolls amb ungles brutes,

invoque un nom o secreta consigna,

mare de pols, segrestada esperança.

Mentre el gran foc o la ferocitat

segueix camins, segueix foscos camins,

m’agafe a tu, os que més estimava

i cante el jorn del matí il.limitat.

El clar camí, el pregon idioma,

un alfabet fosforescent de pedres,

un alfabet sempre amb la clau al pany,

el net destí, la sendera de llum.

Sempre a la nit il.luminant enterc,

un bell futur, una augusta contrada,

seràs el rent que fa pujar el pa,

seràs el sol i seràs la collita.

Seràs la fe i la medalla oculta,

seràs l’amor i la ferocitat,

seràs la clau que obri tots els panys,

seràs la llum, la llum il.limitada.

Seràs confí on l’aurora comença

seràs forment, escala il.luminada.

Seràs l’ocell i seràs la bandera,

l’himne fecund del retorn de la pàtria,

tros esquinçat de l’emblema que puja,

seràs l’ocell i seràs la bandera.

Jo pujaré piament els graons

i en arribar al terme entonaré

el prec dels vents que em retornaves sempre.
 
 

Ací, l’Ovidi cantant-la (clavant-la).

M’agrada molt que vinga gent d’allà. És una emoció especial ensenyar el meu país d’Itàlia a la gent del meu país, l’ensenye com si fóra meu de veres, com si una cosa tan rebonica com aquesta ciutat em pertanyera. A voltes pense que un dels antídots millors per l’enyorança, diguem-ne física (n’hi ha de molts tipus, infinits), és la bellesa de la ciutat, a voltes és com una carícia quan cal.
Deia que m’agrada molt que vinga gent i, darrerament, han vingut amics que he conegut ací mateix, ací la república de les meravelles, a aquest país de paraules que ens hem inventat. I m’encanta. Primer, un pèndol dolç va decidir allargar una de les petites oscil·lacions i va arribar fins ací i em va dur un llibre i un bes.
Abans d’ahir havíem quedat a Campo de’ fiori (a l’esquerra de Giordano Bruno) amb un vent molt especial que havia decidit bufar per aquestes contrades. Ens vam reconéixer al primer esguard, com podíem no reconèixer-nos si portem molt de temps llegint-nos. Ahir vam pujar al Gianicolo amb una  ampolla de vi a mirar Roma, era una miqueta tard, ens vam perdre la fase taronja, quan vam arribar ja era morada, se’ns va fer de nit xerrant. Després de sopar, tard, vam donar una volta en cotxe per Roma de nit, a veure les meravelles il·luminades, n’hi ha tantes romes com hores del dia. 
Hui arriba Don Alfonso perquè ha d’estudiar dos llibres, tinc moltes ganes de xerrar amb ell un dia d’aquests i que m’explique moltes coses, que m’explique com és que un de Móstoles (born and bred) escriu tan bé en un català tan valencià i, a més, diu que quan parla, apitxa.

Estava pegant una miradeta (és que no ho havia vist encara) al la pàgina d’El Mundo (no pense posar l’enllaç) del Manifiesto i hi ha una secció on demanen que els lectors envien fotos de “rótulos oficiales que vulneren el bilingüismo” (mándanos tus fotos de carteles en un único idioma en comunidades con dos lenguas). Curiosa, m’ho he mirat i voilà: Les fotos enviades per lectors des del País Basc, les Illes i el Principat són totes de rètols només en català o basc, i algun “catalán-inglés“, les de Galícia el mateix excepte una.
Des del País Valencià han enviat 36 fotos, una de Benicarló en “cuatro idiomas, menos castellano” (sic), una de Castelló que diu valenciano-castellano però en valencià només hi ha el nom de la Conselleria, 13 “sólo en valenciano” i 21 (vint-i-una) “sólo en castellano“.  Mira que si ara El Mundo fa un Manifiesto i comença una campanya per la defensa del bilingüisme al País Valencià…

Anit vam eixir a sopar a Trastevere amb amics, eixint del restaurant vam sentir música i en arrimar-nos vam veure que davant d’una de les esglésies del barri hi havia un concert d’un tal  Santino Strano (ja el nom és tot un programa) que cantava velles cançons romanes a un públic de gent gran amb cadires portades de casa i algun turista. Mentre cantava, a petició popular i amb els cors de tot el públic (jo inclosa),  Er barcarolo romano  jo em preguntava el perquè de la festa, fins que vaig veure que l’església era la de Sant Antoni, i vaig caure en què abans d’ahir era 13 de juny, dia de Sant Antoni de Pàdua i setantè aniversari de l’entrada dels nacionals a Castelló. La cançoneta romana se’m va ennuegar a la gola.
Ja no m’ho vaig traure del cap, vam seguir la nit pel barri amb amics però jo ja no hi era. Ja només podia pensar en aquells dies de juny de 1938, en què la meua ciutat va caure. Per motius que no venen al cas he treballat molt sobre aquells dies, i sobre els dies just abans, amb la ciutat plena de refugiats arribats del Maestrat a mesura que el front avançava que s’afegien als refugiats de Madrid que ja hi eren. Pensava en tota aquesta gent, i gent de Castelló, fugint cap a València sota els bombardeigs, morts de por, sense saber quan acabarien de fugir i sense saber si podrien tornar mai a casa. Fugint a peu, en carros, intentant agafar algun tren…ho explica Víctor Alba en el seu Sísif i el seu temps: “Per primer cop, entre totes les seues pors, S tingué la de quedar atrapat a Castelló. Se sentien trets dispersos. En alguns balcons ja hi havia la bandera bicolor. (…) L’estació era plena a vessar: civils, soldats, ferits que podien caminar, dones voltades de marrecs. Gent desorientada que fugia per inèrcia i fins una senyora que preguntava a quina hora arribava el tren de València”.
I pensava també en els que es van quedar, amagats als refugis des de feia dies perquè la ciutat va ser bombardejada intensament en els dies previs a la caiguda:  Deia El Heraldo de Castellón uns dies abans: “Hay un ambiente áspero, de guerra. Los coches giran pronto sus curvas y las gentes andan con paso rápido ciñendo las paredes (…) Castellón tiene un parque alegre con avenidas claras y unos ingenuos azulejos. Ahora todo el suelo está sembrado de hojas segadas por la metralla. Más allá ha quedado un barrio entero devastado. Las mujeres rebuscan entre las ruinas”. Pensava en eixes persones amagades sota terra, sense saber el que passava fora, i sense saber el que passaria després.  I, clar, pensava en tot el que va passar després.
Ahir, enmig d’un ambient de festa i amb gent alegre i estimada, em venien aquestes coses al cap. Setanta anys.

Vaig molt sovint a Castelló, més o menys un cap de setmana cada dos mesos. Normalment vaig el divendres de matí i la veritat és que m’agrada el viatge: primer el tren, ací, per anar a l’aeroport (ipod i diari), les dues horetes d’aeroport (cappuccino, cornetto, ipod i novel·la), el vol (novel·la i becaineta) i quan arribe a València, en eixir de l’aeroport (cigarret) ja me mire el cel i les palmeres. Si tinc sort i em toca finestra a l’avió també m’ho mire, en passar ses illes hi ha un punt que es veuen les Columbretes i l’Albufera, i València, clar.
Quan arribe a l’estació de València, que com deia ahir és la més bonica que he vist mai, ja tinc el somriure estampat a la cara. Si tinc temps em prenc una orxata i, satisfeta, agafe el tren cap a Castelló.
És un viatge que, quan estudiava a València, feia moltes voltes a la setmana des del Cabanyal. Va ser en eixos viatges que vaig aprendre les estacions dels tarongers i de l’horta, parle de les estacions de l’any, no les del tren. És curiós, en italià són dues paraules diferents: stazione per als trens i stagione per al temps. Pot parèixer estrany que sent de Castelló (que no és Nova York, tot i que Fuster deia que ho pareixia, o era Nova York la que pareixia Castelló?) no sabera res de tarongers ni d’hortes…però fer aquests viatges sovint, durant uns anys, amb un company de Vila-real fill de llauradors, em va ensenyar molt.
Normalment quan puge al tren no em pose l’ipod, m’agrada escoltar, m’agrada sentir parlar valencià i mirar de reconéixer els accents, faig el viatge amb el llibre obert però llig poc i mire molt per la finestra. En eixir a la superfície després del Cabanyal comença l’horta, el que en queda. A eixe trosset convé mirar cap a l’interior i no cap a la mar, que no es veu. Encara queden casetes blanques amb palmeres i horta…Roca-Cúper, Albuixech, amb un campanar quadrat que m’agrada molt i l’església d’eixes amb la cúpula amb teules blaves, Massalfassar…canvi de costat la mirada per veure el Puig, amb el monestir bell i sòlid. A totes dues bandes ja han començat els tarongers i a la de dins, les fàbriques i els magatzems de taronja. Puçol, lluny ja es veu la mola grisa del port de Sagunt. Sagunt (correspondència amb línia C5) amb el castell i les muralles, impressionants, retallats al cel. Les Valls, Almenara, amb un tros de castell dalt del pujolet, tarongers, casetes amb palmeres, tarongers, magatzems de taronja, taulelleres i la Serra d’Espadà al fons a una banda i tarongers, alguna caseta i un mur de ciment darrere del qual se suposa la mar, a l’altra.
La Llosa, que té forma de poble amb el campanar clar i esvelt enmig, Xilxes, Nules…a la dreta Mascarell, amb les seues muralles que si no vaig errada són de les guerres carlistes. Sempre he volgut visitar Mascarell i no ho he fet mai, des del tren pareix bonic. Tarongers, tarongers, magatzems de taronja, taulelleres, Borriana. A aquest punt ja comence a buscar les agulles de Santa Àgueda, que en dies clars es veuen des de molt lluny i que em diuen que ja he arribat. Vila-real, Almassora i Castelló (final del trajecte).
Jo ho sé que quan em compre els bitllets m’estic comprant tornada i tornada.

Quan jo era xicoteta ma mare cosia, cosia molt, totes les vesprades. Ella havia aprés a cosir amb el Método Martí de Corte y Confección i en conservava els llibres. A mí, els objectes, els moviments i les paraules de cosir m’agradaven molt, no n’he aprés mai, però la primera volta que vaig haver de fer una vora em va passar com amb netejar el peix o cuinar: ho sabia fer, ho havia vist fer milers de voltes i era capaç de reproduir-ne els moviments i la traça.
M’agradava molt regirar a la caixa dels fils, durant molts anys la caixa dels fils va ser una caixa de llauna de cola-cao, no d’aquelles que s’obrien per dalt, amb lunars i un dibuix d’una senyora guapíssima (a mi m’ho pareixia), amb una cintureta de vespa que alçava una safata, per traure-la de l’abast de dos xiquets que alçaven els braços. La caixa dels fils era de les altres, de les que tenien la tapa a una de les cares grans. Més avant Franco es va morir i la modernitat va arribar a ma casa i la caixa dels fils de cola-cao va ser substituïda per una de galetes daneses.
Ma mare tenia una fusta de cosir, que era una fusta gran, rectangular, amb un entrant a una de les bandes que es posava a la cintura, amb la fusta sobre les cames i feia com una tauleta. M’encantava (on va anar a parar? quan va desaparéixer?), era perfecta per fer els deures o per dibuixar al sofà. I m’agradava haver-ho de deixar tot perquè calia anar en una correguda a Ca Elietes, la merceria, a comprar alguna cosa urgent.
M’agradava molt el guix blau de fer patrons que no s’acabava mai, i el coixinet de les agulles, que un dia que estava a casa la senyora Dolores, la portera, que era aragonesa, vaig descobrir que també es deia acerico.
I les paraules, màniga ranglan, batista, entredós, godet, embastar, voraviu, gafet, passar beta. Acabe de descobrir que n’he oblidat moltíssimes (quan les he oblidades?). Són, a més, d’aquelles paraules que no s’aprenen mai quan s’aprén una llengua nova. Recorde la meravella que em semblava el truc per saber si una roba era fibra o cotó, s’encenien uns pocs fils i es passaven els dits per la part cremada, si no feia boletes era cotó.
No entenia perquè la mare de déu, quan era xiqueta, anava a costura a aprendre de lletra, no entenia què tenia a veure la costura amb les lletres. I no suportava haver-me d’emprovar la roba, estigues quieta que et clavaré una agulla. I la història de la xiqueta que s’havia mogut mentre li posaven agulles a una vora i se’n va clavar una que es va trencar i li va anar per una vena fins al cor i es va morir.
A voltes ma mare cosia amb la tele encesa, a voltes amb la ràdio o amb música, sobretot, Carlos Gardel o Serrat. Em feien molta pena els veremadors de la cançó de Serrat, que amb la maleta a coll caminaven per un moll de l’estació de França i que potser no tenien ni un pam ni un poble.

Hui he anat al sastre de baix de casa (tenim un sastre amb bottega baix de casa) a recollir uns pantalons, i en entrar, he reconegut l’olor, l’olor de cosir. Hi havia estat altres voltes i no ho havia notat, de fet no sabia que cosir tinguera una olor, però hui l’he sentida i m’ha portat d’un colp a la meua infància. En pujar a casa m’he posat un disc vell de Serrat i m’hi he deixat portar.

.

Ahir vam arribar tard i cansats de Mallorca, felicíssims.

Vam sopar pane, amore i sobrassada…

El pà el teníem al congelador, l’amor i la sobrassada ens els havien regalat a Mallorca.

PS: És veritat que el nostre país és molt xicotet, però tot i que com a país és xicotet, com a casa és ben gran.