Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

Publicat el 14 de maig de 2008

rodalia

Vaig molt sovint a Castelló, més o menys un cap de setmana cada dos mesos. Normalment vaig el divendres de matí i la veritat és que m’agrada el viatge: primer el tren, ací, per anar a l’aeroport (ipod i diari), les dues horetes d’aeroport (cappuccino, cornetto, ipod i novel·la), el vol (novel·la i becaineta) i quan arribe a València, en eixir de l’aeroport (cigarret) ja me mire el cel i les palmeres. Si tinc sort i em toca finestra a l’avió també m’ho mire, en passar ses illes hi ha un punt que es veuen les Columbretes i l’Albufera, i València, clar.
Quan arribe a l’estació de València, que com deia ahir és la més bonica que he vist mai, ja tinc el somriure estampat a la cara. Si tinc temps em prenc una orxata i, satisfeta, agafe el tren cap a Castelló.
És un viatge que, quan estudiava a València, feia moltes voltes a la setmana des del Cabanyal. Va ser en eixos viatges que vaig aprendre les estacions dels tarongers i de l’horta, parle de les estacions de l’any, no les del tren. És curiós, en italià són dues paraules diferents: stazione per als trens i stagione per al temps. Pot parèixer estrany que sent de Castelló (que no és Nova York, tot i que Fuster deia que ho pareixia, o era Nova York la que pareixia Castelló?) no sabera res de tarongers ni d’hortes…però fer aquests viatges sovint, durant uns anys, amb un company de Vila-real fill de llauradors, em va ensenyar molt.
Normalment quan puge al tren no em pose l’ipod, m’agrada escoltar, m’agrada sentir parlar valencià i mirar de reconéixer els accents, faig el viatge amb el llibre obert però llig poc i mire molt per la finestra. En eixir a la superfície després del Cabanyal comença l’horta, el que en queda. A eixe trosset convé mirar cap a l’interior i no cap a la mar, que no es veu. Encara queden casetes blanques amb palmeres i horta…Roca-Cúper, Albuixech, amb un campanar quadrat que m’agrada molt i l’església d’eixes amb la cúpula amb teules blaves, Massalfassar…canvi de costat la mirada per veure el Puig, amb el monestir bell i sòlid. A totes dues bandes ja han començat els tarongers i a la de dins, les fàbriques i els magatzems de taronja. Puçol, lluny ja es veu la mola grisa del port de Sagunt. Sagunt (correspondència amb línia C5) amb el castell i les muralles, impressionants, retallats al cel. Les Valls, Almenara, amb un tros de castell dalt del pujolet, tarongers, casetes amb palmeres, tarongers, magatzems de taronja, taulelleres i la Serra d’Espadà al fons a una banda i tarongers, alguna caseta i un mur de ciment darrere del qual se suposa la mar, a l’altra.
La Llosa, que té forma de poble amb el campanar clar i esvelt enmig, Xilxes, Nules…a la dreta Mascarell, amb les seues muralles que si no vaig errada són de les guerres carlistes. Sempre he volgut visitar Mascarell i no ho he fet mai, des del tren pareix bonic. Tarongers, tarongers, magatzems de taronja, taulelleres, Borriana. A aquest punt ja comence a buscar les agulles de Santa Àgueda, que en dies clars es veuen des de molt lluny i que em diuen que ja he arribat. Vila-real, Almassora i Castelló (final del trajecte).
Jo ho sé que quan em compre els bitllets m’estic comprant tornada i tornada.



  1. Si fos el començament d’una novel·la, hauries trobat el to: ja tindries la novel·la escrita, doncs. Un ritme frenètic que t’arrossega per les estacions, els tarongers, les Columbretes… t’agafa pels cabells, per allà on pot, i t’endú com un vendaval. Jo n’he rebut, com una enrampada, el transport; no era l’èxtasi, sinó un cap de fibló. L’enlairament, el vol, l’alçada. Una sensació estranya, perquè hom imagina un estadi previ a la levitació que per força ha de comportar un alleugeriment de la càrrega. Però la teva càrrega és sòlida i s’enlaira.
    T’estim més avui.

  2. …m’he sentit transportat per un paisatge que m’he estimat molt. Abans el podia fruir durant llargs estius, els juliols i agosts passats a casa dels oncles a Castelló amb les seves excursions per la rodalia. Després, quan ja treballaven a València però encara vivien a La Plana, havia fet el mateix trajecte un grapat de vegades, i n’has sabut descriure l’ànima, la seva dolça melangia, la seva solaritat i també el mal presagi que ens fa mirar-lo com si estigués condemnat. Gràcies.
    (I em distreu l’enveja d’aquesta orxata pensar que el proper dissabte, si els déus volen, seuré al Daniel d’Alboraia i  me’n fotre una ben grossa amb els seus reglamentaris fartons i un mocaoret de postres.

  3. No és un viatge que haja fet massa, un parell de voltes al any potser. Però m’encanta eixe tren que para a cada poble, eixos pobles de la Plana entre tarongers, per acabar a l’estacio de València, que juntament amb la de França de Barcelona son de les més precioses. Res a vore de l’entrada a Barcelona-Sants entre poligons industrials…

  4. si no fos per les arrels no seríem res ni hauríem fruits… allò que ens lliga a la nostra terra ens fa universals. Els tarongers tenen color, i olor i carícia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de del lado de allá... per marieta | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent