Un dia estava a una botiga al centre, propet de Campo de' Fiori, comprant-me un jersei i l'amo de la botiga em va preguntar si era espanyola i si era de prop de València. Em vaig quedar parada perquè normalment no em pillen l'accent i, sobretot, mai amb aquesta exactitud geogràfica, li vaig preguntar com havia endevinat d'on venia i em va dir que no ho havia endevinat, que m'ho preguntava perquè em volia demanar un favor molt gran. Li vaig dir que si podia que clar que sí i aleshores em va explicar una història:
Ell és jueu (molts amos de botigues de roba ho són) i va arribar de Líbia als anys 60, ja vaig parlar dels jueus de Líbia que viuen a Roma en un altre apunt. Em va explicar que a cap d’any, Rosh Hashanah, en el segón dia de celebració, és costum menjar coses dolces i bones com a auguri i celebració de dolçor pel nou any que comença. Cada tradició té uns aliments especials per aquesta celebració, que, a banda de l’auguri d’un bon any té també un significat d’oferir a Déu, i a les persones estimades, les primícies, fruits nous i bons...
Resulta que els jueus a Líbia, celebraven aquesta festa també menjant xufes i van haver d’abandonar el costum en deixar el país. Ell, fa uns anys, en un viatge a València va veure xufes al mercat central i no s’ho podia creure, pensava que era una cosa que només es podia trobar a Líbia, així que en va comprar moltes i va preparar bossetes amb unes quantes xufes i en la següent celebració de cap d’any en va repartir entre els membres de la comunitat vinguts de Líbia, que les van rebre emocionats i sorpresos, ja que feia quasi quaranta anys que no en veien i no podien menjar-les per celebrar el nou any. Tot això m’ho explicava emocionat, amb una emoció que em va transmetre. El favor que em volia demanar era si li podia portar xufes quan anara a València, i, òbviament, li vaig dir que sí.
Són l'amor que hi posem a les coses, el significat.
Ostres, Marieta, ets, veritablement, la reina de les històries.
Pere
Al Moll-Alcover he trobat : 'A Alboraia, mare meua, me'n tinc que anar a casar, que em paguen el dot en xufes, i tindré què rosegar'
Sí, Roser, tens raó, no saps mai per on et vindrà el record de casa...
Una abraçada des de la ciutat del Postiguet.