La síndrome de Stendhal

Programa del concert:
· Schubert: sonata per a piano en Do Major, D. 279
· Brahms: tres Intermezzi, op. 117
· Schumann: Escenes d’infants, op. 15; Fantasia en Do Major, op. 17
Intèrpret: Arcadi Volodos, piano
Lloc: Palau de la Música
Data: 2 d’abril

Arcadi Volodos és un dels millors pianistes que actualment hi ha al món. Aquesta setmana s’ha encarregat de demostrar-ho novament, després d’un concert més aviat discret en la seva darrera aparició a Barcelona, l’octubre proppassat, al costat de l’OBC. El record més viu i més present que en tinc és de sentir-lo tocar Rakhmaninov, amb el qual es mostra com un músic absolutament arravatat i dionisíac, ple de foc i de força. Però en aquest darrer concert va desplegar una faceta que no li coneixia, la d’un artista delicat, mesurat, apol·lini.

Només obrir el programa de mà ja hi trobàvem una sorpresa agradable: hi havia afegida una peça que inicialment no constava que havia d’interpretar, i precisament es tractava d’una sonata de Schubert, que és un dels meus compositors predilectes. Volodos, assegut en una cadira -i no en una banqueta de pianista-, va abordar el concert, que començava precisament amb Schubert, amb delicadesa i precisió. No li coneixia aquesta cara, i un bon intèrpret, que sigui versàtil, ha de saber adequar-se a cada estil amb una manera de tocar diferenciada. Va interpretar un Schubert i un Brahms plens de contenció i de mesura. Als intermezzi de Brahms fins i tot els va donar un caire intimista que va fer que sonessin de manera avellutada i misteriosa.

A la segona part van venir dues obres de Schumann prou diferents. Les Escenes d’infants, que personalment no m’agraden gaire perquè la trobo una música massa ensucrada, les va abordar amb la mateixa delicadesa, mesura i sensibilitat de Brahms. Articulava perfectament cada nota en un exercici de perfeccionisme, i alhora desprenia una gran emotivitat. La calidesa és el segell distintiu de Volodos. Amb el segon Schumann, la fantasia en do major, va reprendre la força amb què havia tocat Schubert. A més a més, va ser la primera peça on va desplegar tot el potencial tímbric del piano, que va sonar de manera expansiva, i vaig sentir el Volodos que jo recordava, ardent i vigorós.

Però el concert no es va acabar aquí. Volodos va oferir una tanda de fins a onze propines que van configurar una tercera part del concert. Se sentia pletòric, i així ens va regalar peces molt diverses de Mompou, Lecuona o Bach, entre d’altres. Va alternar obres líriques amb obres arravatades, i totes les tocava amb el mateix grau d’excel·lència. Semblava un somni del qual ningú no volia despertar-se. Hauria pogut seguir tocant tota la nit i ens hauria regalat les orelles amb el seu estil precís, delicat, sensible, i per damunt de tot, emotiu. Volodos és un pianista de raça, potser el Pollini dels nostres dies (que esperem tornar a veure algun dia a Barcelona). Tant l’un com l’altre ho saben tocar tot de manera magistral.