La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Els Països Baixos (1)

//

//

La setmana passada vaig tornar d’un meravellós viatge als Països Baixos, també coneguts com a Holanda. Ara bé, si parlem amb propietat, Holanda només es correspon a dues províncies d’aquest país; concretament, Holanda septentrional i Holanda meridional. Les deu províncies restants no es diuen d’aquesta manera. Així doncs, el nom oficial és el de Països Baixos, encara que soni poc precís i massa neutre. Els Països Baixos -en sentit polític actual- estan integrats per dotze províncies: les dues ja mencionades, Zelanda, Limburg, Brabant septentrional, Utrecht, Frísia, Groningen, Drenthe, Flevoland, Gelderland i Overijssel.

La història dels Països Baixos és llarga i complicada. En aquest breu apunt només voldria fer una precisió semàntica del terme. En català no tenim dues maneres de designar els Països Baixos en sentit polític i els països baixos en sentit geogràfic. En anglès, en canvi, hi ha dos conceptes ben clars: Low Countries es refereix als països o a les terres del nord-oest d’Europa que queden per sota del nivell del mar i que és on desemboquen dos rius: el Rin i el Mosa. En sentit geogràfic, els països baixos comprenen el que avui són els estats dels Països Baixos (per entendre’ns, Holanda), Bèlgica, Luxemburg, el nord de França i una part d’Alemanya. Tampoc no es correspon a la denominació Benelux que va funcionar durant una part del segle XX i que tenia connotacions econòmiques i comercials.

Així doncs, si Low Countries són els països baixos en sentit geogràfic, Netherlands és genuïnament els Països Baixos del Nord. Històricament també s’havia anomenat així, per diferenciar-ho del territori que actualment és Bèlgica, que es denominava Països Baixos del Sud. La història de tot aquest territori és força complicada, però el tall principal que els separa -més enllà de la llengua- és el moment històric en què cadascun va assolir la independència política d’Espanya. Mentre que els Països Baixos del Nord la van assolir plenament el 1648 amb la Pau de Westfàlia amb la qual s’acabava la guerra dels Trenta Anys, els Països Baixos del Sud van quedar sotmesos al domini espanyol fins al 1795.

Amb el pas dels anys, la denominació geogràfica Països Baixos s’ha convertit en la denominació política oficial d’un dels estats que té aquesta condició geogràfica. Per tant, no hem de parlar d’Holanda sinó de Països Baixos. A més a més, l’anglès encara té una altra paraula màgica, que és dutch, per designar l’adjectiu que es refereix a tot allò que és neerlandès, ja sigui la llengua o les persones. Parlar amb propietat és molt important, i per aquest motiu no m’estranya gens que l’anglès sigui l’actual lingua franca.

//


  1. El “parlar amb propietat” no és exclusiu de l’anglès.

    A part, clar, de que l’anglès sigui la lingua franca… Moltes persones que conec no tenen l’anglès com a lingua franca, si no més aviat el francès (i l’espanyol i el català). No seràn propietaris del major imperi actual [ja caurà, ja caurà…], però de ben segur que també parlen “amb propietat”.

    Atentament

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.