La síndrome de Stendhal

Títol: Der fliegende Holländer
Autor: Richard Wagner
Repartiment: Samuel Youn (l’Holandès), Ricarda Merbeth (Senta), Franz-Josef Selig (Daland), Michael König (Erik), Benjamin Bruns (timoner), Christa Mayer (Mary)
Bayreuther Festspielorchester und Festspielchor
Director: Sebastian Weigle
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Data: 4 de setembre

El miracle no es va repetir. La comunió i l’èxtasi a què es va arribar el dia de Lohengrin amb la música de Wagner no es va repetir amb Der fliegende Holländer. Val a dir que a mi aquesta òpera no m’agrada tant com les altres perquè la trobo poc wagneriana, poc alemanya i massa italianitzant. Encara que sigui la primera òpera de maduresa de Wagner -després de Les fades, L’amor prohibit i Rienzi-, no té aquella duresa característica de les òperes wagnerianes. És massa “popular”, massa mundana, queda lluny del misticisme d’un Lohengrin o d’un Tristan. No sé si això és el que fa que tingui un altre aire, però a mi no m’acaba de fer el pes.

Però ara no pretenc fer cap dissertació sobre les òperes de Wagner perquè no en sóc cap entesa. El que cal és parlar del Festival de Bayreuth, que aquests dies ens visita al Liceu. La direcció aquest cop es va tornar a encomanar a Sebastian Weigle -que ara no va tenir cap lapsus-, mentre que a Bayreuth se n’havia encarregat Christian Thielemann, un dels millors directors wagnerians del moment. Hi ha qui ha dit que a Weigle li ve gran tant de Bayreuth. A mi no m’ho ha semblat; més enllà del lapsus, ha dirigit l’orquestra i el cor amb gran mestria. Van tornar a demostrar una eficiència més que provada en la interpretació de Wagner. En aquest cas, una orquestra més reduïda que a Lohengrin, va aconseguir un so meravellós, amb corda i vent perfectament equilibrats. El cor va sonar novament com una massa compacta, amb una potència i una perfecció increïbles.

L’apartat de solistes va ser més irregular que el dia de Lohengrin. Cal destacar especialment tres intèrprets: Samuel Youn, Franz-Josef Selig i Benjamin Bruns. Youn va fer un holandès ple de força i potència, amb una veu ben projectada -malgrat que en alguns moments àlgids el tapava l’orquestra- i una dicció perfecta de l’alemany. Ja ho deia el professor Higgins a Pigmalió: no hi ha ningú que parli la seva pròpia llengua a la perfecció. Selig va ser un Daland ufanós i superb, i cal destacar Benjamin Bruns com a timoner. És un tenor que farà carrera com a intèrpret de Mozart i Rossini, amb un timbre lleuger i una projecció perfecta. Michael König va fer un Erik gris, però la gran decepció va ser la Senta de Ricarda Merbeth, que l’any passat havíem vist fent Daphne de Strauss. No té prou veu ni prou potència per encarar aquest paper, l’orquestra la va tapar tota l’estona, especialment a l’ària inicial. La intenció hi era, però li faltaven els mitjans. Els aguts els va defensar molt bé, però quan anava cap avall costava sentir-la. Fins i tot semblava que la veu no sortia ben projectada, com si un tel li impedís treure-la endavant. Senta necessita la veu d’una Isolda, no la d’una Elsa.

Així doncs, el miracle no es va repetir, però espero que es repeteixi demà amb Tristan und Isolde, on sí que podrem veure exactament el mateix repartiment que a Bayreuth, inclòs el director, Peter Schneider. Tanmateix, l’orquestra i el cor del festival de Bayreuth ens hauran deixat un regust de boca dolç com la mel, i això ja val un imperi.