La síndrome de Stendhal

Aquests dies Barcelona viu un moment àlgid. Durant sis dies la companyia del Festival de Bayreuth ve en pes al Gran Teatre del Liceu per representar-hi Der fliegende Höllander, Lohengrin i Tristan und Isolde, amb el mateix repartiment que aquest any s’ha vist a Bayreuth. L’únic canvi és que la direcció de Lohengrin i de Der fliegende Höllander a casa nostra va a càrrec de Sebastian Weigle. La meva “conversió” al wagnerianisme és recent, des que vaig veure el darrer Tristan und Isolde al Liceu. Va ser com la caiguda del cavall de sant Pau. L’any següent vaig anar a veure el Parsifal i vaig poder corroborar que la “conversió” havia estat real i no il·lusòria. És doncs, una ocasió especialíssima per gaudir de tres òperes magnífiques en una interpretació que segurament serà inoblidable. Amb Wagner, ja se sap, s’ha de fer abstracció dels arguments i fixar-se només en la música. Sense desmerèixer gens ni mica la qualitat de la música de Wagner, també s’ha de dir que l’apologia de la ignorància que fa tant a Lohengrin com a Parsifal no és justificable com a argument de res.