El cementeri dels elefants
Ci ap degglu ngay yanga. Només qui escolta aprèn. En un altre temps, lluny, molt lluny d’ara, el poble dels elefants vivia a la vora del riu Sankuru. Tenien per rei el poderós i savi Khor. Un dia, el petit ocell teixidor va arribar molt espantat i va posar sobre un dels ullals de Khor per explicar-li el següent:
»–Ai, poderós Khor! És veritablement terrible! Una multitud d’éssers amb dues potes ha arribat al nostre país. Tenen objectes rars que maten, són per tot arreu devastant tot el que troben al seu pas.
»Khor va riure:
»–Conec aquests éssers, són els homes. Són petits i ni tan sols són gaire forts. Les seues armes no podran traspassar la gruixuda pell dels elefants.
»No obstant això, al cap d’un temps, Khor va deixar de somriure. Tenia raó, els homes no eren ni 134
grans ni forts, però sí nombrosos. Per descomptat, les seues armes no podien traspassar l’espessa pell dels elefants, però una fletxa ben llançada podia matar un elefant si li entrava per un ull. Els homes cremaven els arbres i arbustos, la selva sencera, per aconseguir un major camp visual i poder veure més fàcilment els animals que l’habitaven. Per si això no fóra prou, va començar una sequera terrible al país. Els elefants estaven acorralats, es morien de fam i de set, i també per les armes dels homes. Va ser quan el poderós rei dels elefants va cridar els seus súbdits a una reunió d’urgència i els va dir:
»–Aquesta terra no és més beneïda pels déus. La fam, la set i els homes ens fan patir. Hem de marxar d’aquí, deixar la nostra terra i el nostre estimat riu Sankuru per sobreviure. Ens dirigirem cap al sol ponent, la nostra ruta serà recta com ha estat fins ara la nostra vida. Passarem sobre tot el que es trobe en el nostre camí, així siguen aiguamolls o persones. Som potser un poble petit, però cadascun de nosaltres és més fort que deu micos junts. Aconseguirem la nostra meta perquè som capaços d’això i de més. Aquest país quedarà en els nostres cors, serà per sempre més la nostra terra. Per tant, hi tornarem cada any, el primer mes després de les 135
pluges. Així els nostres fills el coneixeran, els vells el recordaran i els malalts hi podran viure els seus últims dies.
»Així va parlar el savi Khor, i es va fer com ell va dir. El pas dels elefants era semblant a un tornado. La força dels elefants era impressionant. A la selva se sap i se’ls respecta.
»Això va passar fa molt de temps, fa veritablement molt de temps. Però, cada any, els elefants continuen fent el mateix camí per ensenyar l’antiga pàtria als seus petits i perquè els vells hi puguen morir. Des d’aleshores no es troben cadàvers d’elefants a la selva, ja que van a morir a la riba del riu Sankuru, on es troba el cementiri d’elefants. Ningú no n’ha sabut mai el lloc exacte.
–Com deia la teua àvia… Wax ma ma fate. Yangal ma ma fateliku. Bokloma ba duma masa fate. Explica-m’ho i ho oblidaré. Ensenya-m’ho i ho recordaré. Fes-m’hi participar i ho recordaré tota la vida. Mai no t’oblidaré, estimat Amadou. Barça ou barzakh! –em va dir amb el puny en alt enmig d’un dels seus moments de deliri a causa de la febre i va aclucar els ulls.
–Barça ou barzakh! –vaig repetir automàticament les seues paraules alçant el puny sense esma.