Un altre país

Diuen que tots els pobles senten una nostàlgia d’una terra i estat originari (i ara que no ens sent el Jesús, afegeixo que si no la tenen, se n’inventen una). Tots menys els gitanos, que tenen una “nostàlgia de la utopia”, perquè la seva odissea -el seu nóstos que diríem els pedants hel•lenòfils- no és de retorn a casa, ja que no n’hi ha cap a la qual tornar.
A vegades, com recordava en l’articlet que us vaig enllaçar, penso en aquelles paraules de Tony Gatlif que diu que amb la creixent abstracció de la vida i el conseqüent desarrelament que això comporta, el món s’està gitanitzant, i em veig emmirallat en aquesta condició. Potser per això m’ha acabat interessant tant la qüestió dels Rroma.

En el meu cas hi ha una sensació que s’imposa i que potser comparteixis. Quan hom deixa un lloc, el lloc determinant de la seva formació sentimental, se n’endú una mena d’imatge congelada que de primeres es pensa que serà invariable. Però aquesta realitat segueix en moviment, va mutant primer a pinzellades imperceptibles i després, com més s’allunya del principi, seguint un patró entròpic. I costa moltíssim acostumar-s’hi. Allò que assumim amb facilitat en la nostra vida quotidiana, per exemple haver deixat enrera gent amb qui d’antuvi manteníem molta relació o haver perdut certs hàbits benvolguts, resulta angoixant quan està amb relació amb aquella imatge cristal•litzada que ens vàrem formar al marxar. Un es fa la il•lusió que, si per qualsevol atzar tornés, podria reprendre la seva vida pel mateix punt on la va interrompre, com si el temps s’hagués aturat. Però el temps no s’atura i aquell món ha estat aniquilat.
Fa poc una amiga em deia “L’altre dia vaig veure a X, que tenia una nena, i…” Em vaig quedar uns segons parat “Com que l’altre dia vaig veure”…Si quan jo vivia a Barcelona ens veiem cada setmana. Es molt torbador.

Lletraferits com som, sempre queda la consolació de la literatura. Jo, quan m’ataquen aquestes feridures, sovint penso en la bellíssim declaració de Pessoa , que parafrasejava en Vila-Matas afegint-hi una ratlla: “Viatjar, perdre països. Ser estranger sempre.” Potser no sigui, a fi de comptes, una condició tan indesitjable.

(I citant a Vila-Matas, acabo de recordar un deute pendent que m’apressaré a arranjar).

Sento que t’haig de dir alguna cosa (serà perquè he rebut aquest post com un regal). Per no mostrar íntegrament la criatura que soc millor em limito a donar-te les gràcies. Guardo aquesta entrada entre les meves preferides, M.