plaça del poble
Emocionant, ens van convocar a Piazza del Popolo i més d’una hora abans ja era plena, els carrers dels voltants, les terrasses del Pincio i bona part del centre eren plens de gent de totes les edats que volia dir prou. Diuen que n’érem 300000, la veritat és que crec que és molt difícil de calcular, molta gent no va poder arribar a la plaça, molta, com nosaltres, va marxar abans del final (geladet al Pantheon i cap a casa). Repubblica ha publicat una foto panoràmica de la plaça que me la pense mirar cada volta que m’entre el desconhort pel país (el meu país d’Itàlia)
Ja a l’autobús tornant a casa a mi se’m va passar l’eufòria, pensava que, de totes maneres, hi ha molta, massa, gent que el tornaria a votar, que l’esquerra d’aquest país és irresponsable i fa fàstic (abans d’ahir el parlament va aprovar una llei per fer entrar capitals ‘evadits’ sense pagar impostos i anònimament, i va passar per menys vots dels diputats del PD que faltaven, que tenien alguna cosa millor que fer que la faena per la qual els paguen, si hagueren anat tots a treballar la llei no haguera passat, la màfia i els evasors estaran molt agraïts). Crec que un dels motius de l’èxit de la manifestació d’ahir va ser que no convocaven els partits, molta gent no hauria anat.
En arribar a casa vam posar el telenotícies de RAI1, que és el més important, el de l’hora de sopar i el tractament a la manifestació va ser al·lucinant. Van donar la notícia als 20 minuts de l’inici, després de donar els números de la Superenalotto (la primitiva d’ací), menys d’un minut d’informació sobre la mani, amb poquísimes imatges, van dir que érem ‘algunes desenes de milers de persones’, després quasi el doble del temps amb les opinions dels membres del govern, una rècua d’insults, i després quasi dos minuts d’una cosa que van dir que era l’editorial del director del TG1 (nomenat pel Cavaliere), un discurs on va dir que la manifestació era absurda i que volíem ‘instaurar un règim mediàtic inacceptable’. El director d’un telenotícies de la tv pública fa un discurs atacant una manifestació convocada pels sindicats i les associacions de periodistes i on han assistit centenars de milers de ciutadans. Això, ací, no havia passat mai.
En fi, va ser un dia emocionant, d’eixos que et fan tornar una miqueta d’esperança i em va agradar molt veure i escoltar a Saviano.
(per cert, estàvem a un costat de l’escenari i vaig poder veure com va arribar i va marxar Saviano, literalment abraçat per sis policies de paisà armats mirant cap a totes bandes que quasi corrent el van ‘posar’ dins d’un cotxe i van marxar a tota velocitat, pobre home)
El país de l’esquerra més avançada, crítica, propositiva, més arrelada, amb una cultura marxista exemplar. Amb un potent moviment obrer. Amb l’operaisme…
Un veritable laboratori de com no es fan les coses; el pecat capital: no es pot passar del comunisme al liberalisme, destruint-ho tot, partit, gent, societat civil, ho han anorreat tot, aquests miserables del PD, els Veltroni, D’Alema…
I ara, doncs, a reconstruir, a reinventar, a mirar de superar un populisme enganxivós en un país amb pocs valors morals, on la pasta és el que mana.
Des de Catalunya, país d’italians -Solé Tura, Rafael Ribó, Jordi Borja, José Luis López Bulla, Antoni Lucchetti…- tot això hi fa una pena immensa, inenarrable.
Si ho veiés en Manolo Vázquez Montalbán, se’n moriria de nou, Marieta.
Cordialment,
Pere
veure el reportatge que avui dedica EPS al renaixement dels grups feixistes italians per acabar d’arreglar-me el dia.
M.,
he fet una passejada pels rotatius italians en línia. La pregunta és òbvia: com és possible que una mateixa notícia amb la rellevància que tots entenem que té sigui tractada de maneres tant diferents?, parlem de dos països diferents? de tres?. [Al Saviano hiperprotegit també el vàrem veure aquí, lluny de Il Cavallieri. Quina vida, Déu, quina vida!]
T’he lelgit aquest matí. Veient les imatges, dels enllaços i altres infomacions, no sé perquè m’ha vingut de sobte la imatge d’Andreotti. Manant a tots dos llocs alhora. Sobre el règim polític i sobre el para-polític. La custòdia com a ‘mise en scéne’ i els sicaris a sou. Tots dos amb comandament únic.
Valent en Saviano ! , que tremola i està atabalat en la seua al·locució però assenyala….un establiment ‘vicino’…i es xdemna sobre la dmocràcia ‘da questa societtà’
Un beset de reconeixença. I ànim !
Ahhh, ja sabem d’on han tret els de Canal 9 la tècnica aquesta d’obviar les manifestacions no encapçalades per l'”amo”, o potser han estat ells els precursors…
No vaig a discutir com d’espectacular és mobilitzar tanta gent. No és gens fàcil, i sempre és més fàcil no mobilitzar. El problema, clar és que ara mateix no guanya qui mobilitza ni importa massa mobilitzar. Perquè mobilitzar (com no mobilitzar) ja no és una causa és un efecte de la política.
En tot cas, potser tot és més fàcil. Potser tots (jo el primer) vam mitificar, simplement massa, l’esquerra italiana. Una qüestió ben estètica: era una esquerra elegant (mai cap secretari general de cap partit comunista ha estat tan elegant com Berlinguer -i parle d’elegància en el sentit moral i matemàtic del terme, que conste) tan italiana que era europea, i que semblava, per fi, poder guanyar. Però, ai, mai no va guanyar…
Per què es desfà l’esquerra italiana com un sucre? Sobre això continue jo amb els efctes del mite, tractant de saber i no m’explique…