Un altre país

L’infern existeix i són aquells cinc minuts gravats per una càmera instal·lada a Nàpols, a via Vergini, al barri Sanità.
Roberto Saviano

Ahir els principals diaris i telenotícies van publicar un vídeo, gravat amb una càmera de seguretat, d’una execució, d’una execució a un carrer de Nàpols. És la primera volta que la policia fa difondre imatges d’aquest tipus, esperant en la col·laboració ciutadana per identificar l’assassí.
El vídeo és esfereïdor, ho és perquè es veu com maten a un home, però ho és, sobretot, perquè s’aprecia la indiferència de les persones que assisteixen a l’assassinat. N’hi ha una foto extreta del vídeo, on un vianant passa per sobre el cos com si fóra la cosa més normal del món, no me la puc traure del cap. Hui Repubblica publica un article de Saviano, amb el títol En cinc minuts la banalitat de l’infern, ara somnie la rebel·lió del barri.

Comença dient: Tot normal. Aquest pareix ser el tempo i el mode d’aquesta execució de Camorra. Normalitat. Tot normal passar per sobre d’un mort per terra, tot normal veure un home a qui disparen al cap i no fer res, ni tan sols xisclar, o cridar algú. És tot normal, no es corre, ningú pensa que haja de fer res. La ciutat és en guerra i s’hi comporta com es comporten els homes en guerra, és a dir, arrossegar-se, allunyar-se, no cridar l’atenció.

I acaba: Comptat i debatut, aquest fet té una trista moral. De front a aquestes imatges et fas sempre la mateixa pregunta: Quant val la vida d’un home a la meua terra? I la resposta, tràgicament, la trobes en aquelles persones que s’allunyen del cadàver amb gestos quotidians: la vida d’un home a la meua terra no val res. La denúncia de l’assassí podria ser l’únic gest per rescatar una humanitat que cada volta es troba més a gust en la deshumanització de la qual és captiva i en la que pareix viure còmodament.

A un article de l’Unità que en parla el periodista es pregunta: Què ha canviat en la vida dels individus i en la percepció col·lectiva fins al punt de fer esdevenir ‘serè’ l’horror. Obvi, per començar, incomodar a la història, i la llarga llista d’endarreriments i il·legalitats que han acabat per esculpir resignació i escepticisme en els napolitans. (…) La veritat és més greu i inquietant: la ciutat ja no existeix. (…) és animada per un únic instint: sobreviure biològicament. Sense comunitat ni llenguatge, sense tan sols una llengua, sense cel ni mar.

Quan una mort així no altera la quotidianitat vol dir que en fa part. A alguns llocs d’aquest (meu) país és així i és terrible.

(manlleve paraules d’altres perquè no en trobe de meues)