Un altre país

…faent camins dubtosos per la mar

El cap de setmana llarg que vam passar a Ischia pensava jo en Alfons el Magnànim que va conquerir l’illa el 1423 i hi va deixar molts rastres, el més impressionant el castell ‘aragonès’, esplèndid, visitable, i molt ben conservat. Vaig llegir a la guia que era fàcil trobar rastres de català en el dialecte que parlen a l’illa tot i que a mi em va semblar perfectament (i napolitana) incomprensible, però hi ha una platja davant del castell que es diu spiaggia della mandra. I pensava en Ausiàs March, que hi va estar segur i, pel·liculera (i coenta) com sóc, pensava en la mar que tenia davant, en la mar dels déus i dels herois, i dels reis i els poetes i eixes coses que es pensen mirant la mar i pensava que escriuria una entrada ben bonica.
Pocs dies després de tornar a Roma la notícia del Pinar, el vaixell turc que havia salvat quasi cent cinquanta immigrants en aigües internacionals del canal de Sicília i que no van deixar atracar a cap port per cinc dies, pràcticament sense menjar ni aigua, amb gent malalta, molts amb varicel·la, i amb el cos d’una dona que s’havia ofegat (aquesta volta he trobat el nom, es deia Esat Ekos, era nigeriana, tenia divuit anys i estava embarassada). Durant cinc dies els governs italià i maltès s’han dedicat a discutir sobre de qui eren competència les cent quaranta cinc persones que, en mar obert, esperaven amb la tripulació que els havia salvat, que es decidira a qui li tocaven.
Mentre seguia, fastiguejada, la notícia no podia deixar de pensar en la història de l’Exodus i pensava en com a alguns titulars que parlaven de la Pinar apareixia la paraula odissea. El capità del mercant Pinar, Asik Tuygun, no té cap dubte en dir que ho tornaria a fer una i mil voltes, tot i que potser perd la faena. I, malgrat tot, espere que també ho tornarien a fer els mariners del Mohamed Hedi i del Mortadha, vaixells de pesca tunisians, que a l’agost del 2007 van salvar 44 persones i van ser arrestats en arribar a Lampedusa per “complicitat en immigració clandestina”. La sentència definitiva arribarà la setmana que ve, es juguen 15 anys de presó. Perquè segons la legislació italiana, segons el Text únic sobre la immigració, és un delicte acompanyar a Itàlia emigrants sense visat d’ingrès i, diuen, és això el que van fer els mariners.
Ben mirat, a banda del mar dels cadàvers sense nom, no sé si ho és dels déus i dels poetes però encara és el mar dels herois. Com el capità del Ghibli, Pietro Russo, i els seus mariners. Salvatore Cancemi i els seus homes, del Twenty Two. Nicola Asaro, capità del Monastir, i els seus, i els de Gaspare Marrone, capità de l’Ariete. Antonio Cittadino, capità de l’Ofelia, i els seus pescadors. Tots ells no han dubtat en perdre la pesca i a voltes la faena per salvar els emigrants en perill que travessen el canal de Sicília, la seua zona de pesca. Perquè, encara que la llei italiana la contradiga, és la llei del mar.

Sí, encara queden herois (i odissees) a la mar que els va veure nàixer.