Amb l’arribada de la cafetera de George Clooney a casa aquest Nadal, el pot del cafè i la cafetera han desaparegut de la cuina. Cada volta que veig la vella cafetera a un armari de la cuina em fa pena, sempre em fan vindre una tristesa estranya els estris i els objectes que desapareixen.
La cafetera és un estri molt especial, la cafetera de tota la vida ací es diu Moka i la va inventar el senyor Alfonso Bialetti, l’any 1933, al seu poble del Piemont. Ja a principis de segle, un altre italià va construir i patentar la primera ‘màquina de vapor’ que feia cafè i els bars van començar a competir per oferir el millor espresso als clients.
Als autàrtics anys 30s italians la importació d’acer es va aturar i cada volta més coses es feien amb alumini. El règim havia engegat des del començament una campanya de promoció de l’alumini: “L’alumini, un metall italià, l’abundància del qual ens fa ser l’enveja del món i encarna el futur implacable de la pàtria“. També el cafè era un símbol de modernitat, Marinetti deia que el Futurisme era “la cafeïna d’Europa” i el cafè es va convertir en un dels símbols de l’imperi mussolinià que, amb la invasió d’Etiòpia, es va convertir en productor.
Bialetti va haver de produir la seua cafetera amb alumini perquè era l’únic metall a l’abast i va ser una troballa. És precisament l’alumini el que fa que les cafeteres facen el café cada volta més bo, els dipòsits d’aigua (de calç) a la part de sota i els de cafè dalt, amb un efecte que no té l’acer. De fet, després de la guerra i amb acer a disposició, Bialetti va continuar fent les cafeteres d’alumini. La Moka Express de Bialetti, la primera cafetera domèstica a pressió, econòmica i fàcil d’usar, va tindre molt d’èxit i va dur un cafè com el del bar a totes les cases, canviant els hàbits d’una societat que de cafè en bevia molt, però en llocs publics, als bars i a les cafeteries. És, segurament, un dels objectes italians més coneguts arreu.
Em sap greu que desapareguen de la cuina la cafetera i els gestos: l’aigua fins a la ratlleta, el cafè que sempre se n’eixia per les vores i deixava l’empremta octogonal perfecta a la lleixa, enroscar-la bé però sense agafar-la del mànec que si no es trenca, i la punteta de dubte de no haver posat l’aigua cada volta que tardava en eixir el cafè. Em sap greu, però la de George Clooney fa un cafè boníssim en pocs segons, tot i que el sorollet i l’aroma de la Moka quan eixia el cafè els enyore molt.
