30 segons
Van ser trenta segons, el sisme gros d’abans d’anit va durar trenta segons. En trenta segons les vides de desenes de milers de persones se’n van anar a fer la mà. Quasi dos-cents morts i quasi vint mil persones sense casa, sense res.
Hui em fa vergonya la meua por d’ahir, jo que estava a ma casa (sencera i dempeus) a Roma tenia por, mentre allà la gent que ho ha perdut tot estava suportant una mitjana d’una rèplica cada cinc minuts, algunes fortes.
Supose que el cansament, l’esglai de la nit abans i l’horror de les notícies que arribaven dels Abruços van fer la seua faena. Crec que vaig estar tot el dia en una espècie d’estat de xoc, amb les mans i les cames que em tremolaven. Hui, a la por, comença a guanyar-li la ràbia de no poder fer res, a banda de donar sang i diners, i de només poder desitjar que deixe de ploure i que continuen trobant gent viva.
Supose que m’hauré d’acostumar, visc a un país on a voltes els rius se n’ixen i les muntanyes escupen foc i la terra tremola.
I gràcies per totes les abraçades que em van arribar, que hui em faça vergonya el meu tremoló d’ahir no trau que amb cada abraçada s’aturara una estona.
Actualització: Un altra de grossa, 4.5, s’ha sentit a Roma, al meu barri han desallotjat alguns edificis. Als Abruços des d’ahir han aconseguit traure de les runes 150 persones vives. Els morts són 207 i els desapareguts 15. Tot això sense comptar tots els immigrants irregulars, que no estan a cap llista de desapareguts i que, potser, no es podran calcular mai.
Marieta, que no te n’ha de fer cap, de vergonya. Davant d’un fet tan enorme i extraordinari, i, segurament en el teu cas, mai no viscut abans, la reacció és perfectament comprensible. Això i altres coses cadascú les veu i les viu de forma personal i alhora semblant.
Duríssima experiència, la teva, en aquest cas, que, inevitablement, et deixarà una forta i perdurable empremta. Dissort, desgràcia, drama, mort, ferits, famílies sense els mínims; i també ocasió per fer-ne literatura i compartir-la.
Una forta abraçada!
Pere
Uf, he anat veient les imatges i estic sense paraules.
La por, xiqueta, és el que ens fa ser com som, i d’on naix la valentia, a més.
Quan en vaig patir un, de terratremol, i això que era més menut (a una falla que hi ha davant del Golf de València… i no ho sabia ningú!) simplement em vaig quedar sense saber si podia reaccionar. Vaig baixar de casa i em vaig comprar un periòdic que em vaig llegir a un banc del carrer. No volia tornar a casa. Regalaven un llibre d’Onetti que vaig tractar de llegir però que des d’aleshores encara no he pogut acabar-me.
Besos
Perugia, si no l’erre, es troba cap a 178 km. de l’Aquila. Ara acaben de dir-me que sentiren la scossa perfectament i que caigueren estris dels armaris i tot. Em fa l’efecte, tot plegat, que n’hi havia molt bones raons per a la por.
de vergonya gens Maria, és ben normal que et passe això, i a més, els que no ho hem viscut no podem parlar massa.
Sí , una terra on els rius ixen, les muntanyes llancen foc i la terra tremola… però no és fàcil acostumar-se. Me sent a prop dels dos… crec que haureu de venir a descansar a l’illa de la calma.Una abraçada forta i conhort