FEIXISME A MESTALLA
Vos copie l’article darrer de l’amic Toni Mollà. Imprescindible. Comenteu-ho. Però alerta no cal dir disbarats. No fem com l’españolada. Actuem d’ofici si cal. Fets i paraules.
Absteniu-vos de posar-nos a la seua alçada. Vies judicials. La llei. Ni que siga la d’ELLOS. La ciutat de València és massa important, estratègicament, per recular ni tan sols un mil·límetre.
Enhorabona Toni i la resta de comentaristes. L’he copiat tot, fins i tot amb les errades, producte del seu mal de panxa i amb els comentaris al seu bloc de referència. No cal dir que en Mollà és culer. Però, per damunt de tot, una gran persona; amb pensament propi i independent. Cosmopolita de debò, és a dir, glocal. Co-autor exvalencià de "Catalunya vista des de baix"
Vinga xics……..( segueix una mica)
| 23 de febrer del 2007 (uns 25 anys després) |
|
23 de febrer del 2007
|
|
Encara estic impactat per l?espectacle que vaig viure diumenge passat a Mestalla. Era el mateix esperit del 1977, amb els mateixos crits xenòfovs i profundament feixistes. La mateixa pesta blava, el mateix caldo de cultiu d?un moviment profundament antidemocràtic que impugna la convivència del país i impossibilita cap mena de racionalitat. A València no passa el temps, sinó que torna, se?ns menja i ens devora com una maledicció. Ja en sabem les conseqüències: la guerra fratricida, Miquel Grau, Guillem Agulló, la persecució de mestres i de polítics d?esquerra i un llarg i tristíssim etcètera.
No val a posar el cap sota l?ala. Aquell espectacle de Mestalla faria posar la pell de gallina a qualsevol estadi d?Europa. I encara sort que el Barça va perdre, perquè si no només Déu sap què podia haver passar allà. El que li van fer i dir a Oleguer era perquè els fiscals actuaren d?ofici, perquè els periodistes ho denunciarem amb totes les nostres forces, perquè els polítics democràtics s?alçaren de la cadira, perquè demanàrem explicacions a la directiva del València. No he pensat en altre en tota la setmana. No entenc com la professió periodística ho ha passat per alt. No entenc que silenciem uns fets tan i tan grossos. Ens ens acostumat a la barbàrie, a l?insult, a la mala educació i a la dictadura del més bèstia de la rodalia ? És normal que una bona part de la graderia d?ui estadi insulte sense parar un jugador i, a estones i a rogles, un equip i un país ? És això el que més em preocupa: que s?haja assumit com una cosa consubtancial a Mestalla i als seus espectadors. No hi estic d?acord. No vull pensar que hàgem de conviure per sempre més amb aquells comportaments sense fer-hi res. Doncs, no, no hi estic d?acord i això s?ha de denunciar. No eren una minoria els energúmens que cridaven i no és una anècdota el que va passar a Mestalla. Era un comportament indigne, feixista, que em fa passar vergonya com a habitant d?aquesta terra i em fa sentir por i inseguretat com a ciutadà. Dir-li ?negre? o burlar-se de qualsevol altra característica biològica d?un jugador, ara per ara, i gràcies a Déu, és ?políticament incorrecte?. I així ha de ser, sense perdó, a Mestalla, al Bernabéu o a Riazor, per descomptat. Però a Mestalla, a València, insultar Oleguer perquè és català, perquè opina sobre el poder judicial o ajuda econòmicament el moviment Escola Valenciana està ben vist. I la gent que hi va, tant si aplaudeix com si calla i consent, i li trau importància al tema, està ajudant a engendrar o a mantindre viu el rovell d?un comportament anticatalà que es menja la nostra convivència i impossibilita la democràcia. Algú hauria d?actuar d?ofici, algú ho hauria de denunciar i tots hauríem d?actuar abans que no siga massa tard. O jo sóc només un exagerat ? |
|
Comentaris: Ferran 02/24/07 18:20
Subscric totalment el que comenteu. Per aquests motius és pel que no m’he sentit mai a gust a Mestalla. Més escara, crec que he perdut l’afició al futbol. Quan alguna vegada he anat a Mestalla m’he preguntat com és possible que l’estupidesa de les persones haja arribat tan lluny, pel muntatge, per la ideologia que donen a entedre els seguidors, per la política que segueix el club,… I quan em faig el compte que el mateix que passa a Mestalla passa també a la majoria dels camps de futbol, em convenç que sí, que l’espècie humana som estúpids. Només un detall a manera d’exemple: quan Hiddink era entrenador del València es va negar a eixir al terreny de joc mentre no desapareguera una esvàstica de les graderies. Crec que aquesta hauria de ser la tònica cada diumenge i a Mestalla, sembla que ocorre cada quinze dies des de ja fa alguns anys. Salut Toni Mollà 02/23/07 22:25
Gràcies, Lluís. Per desgràcia, el teu llibre i el meu raonament són d’actualitat. Per desgràcia. Però em fa l’efecte que, com a mínim, haurem de repetir-nos fins a fer-nos pesats. Que ens escolten, si més no. L’espiral del silenci és el pitjor de tots els nostres enemics. A més, si callem, rebentarem. Marina 02/23/07 14:06
Molt bé. Moltíssima raó. Li has fet cas a Xoco, eh? Me’n vaig a dinar.. Un besett Lluís Gallent 02/23/07 11:21
Completamet d’acord. Adjunte el pròleg que volia adjuntar per a la reedició d’un llibre que vaig escriure l’any 1978 (finalista als Premis Octubre del 79,) i que tractava d’analizar el fenomen blavero-feixista, i perdó per la redundància. EL BIENNI BLAU (1976-1977) Així va començar? L?any 1978 un grup de joves bocabadats amb la dimensió que la guerra blavera anava adquirint, decidiren observar a través de la premsa de València del moment com es va gestar l?anomenada ?Batalla de València?, una violenta ofensiva que va trencar la possibilitat d?articular una convivència social i cultural pacífica. 30 anys després, la seua influència encara no ha desaparegut. El blau, metafòricament parlant, impregna les parets d?aquest país que es denomina ?oficialment i estúpidament- Comunitat Valenciana-. El treball basat en l?escrutini dels tres diaris que es publicaven a la ciutat de València ?Levante ( aleshores Prensa del Movimiento), Las Provincias (Mª Consuelo Reyna n?era sots-directora) i la desapareguda Hoja del Lunes- tots tres de marcada ideologia conservadora, si més no franquista. La metodologia de treball va ser artesanal i força rudimentària. Com que encara no existia Hemeroteca Municipal, haguérem d?utilitzar els serveis de l?Ateneu Mercantil. Les transcripcions es feren de manera manual i abastant des de la informació fins les pàgines d?opinió, sense oblidar-ne la secció de ?Cartes al Director?, especialment virulenta. El període que s?observa es centra en els dos anys més significatius, 1976 i 1977. En eixe període es varen celebrar les primeres eleccions democràtiques ?el 15J- que guanyà la UCD d?Adolfo Suárez. Ací, els grans munyidors foren Fernando Abril Martorell, Emilio Attard i Manuel Broseta. A més comptaren amb la col?laboració inestimable d?Alfonso Guerra, que presumptament militava en el costat contrari. Tot plegat esdevingué una operació que va esclafar tot vestigi d?intel?ligència i s?instaurà un clima insalubre, que ha tingut seqüeles insuperables. Almenys, 30 anys després, així pareix.
|
Esperar que a les graderies de qualsevol estadi hi haja un "civisme" em sembla si més no infantil, siga al futbol, al bàsquet o al trinquet. El problema és un altre. El València C.F formaria part de l´entremaliat holding del taulell que es recolza políticament en el P.P( i el silenci còmplice d´altres) per aturar-lo ara cal fer-los fora de les institucions en maig i donar-los batalla allà on es pot guanyar: medi ambient, administració i serveis als ciutadans i la resta els plors de sempre.
Cordialment.
El forum betic amb el forum sevilliste. El forum del Parma i els seu honomim de l’illa. El forum Madrid i el forum At. Madrid. El forum
Recordo, a finals dels setanta, el lament permanent dels catalanistes, queixant-nos que si al bar no ens parlaven en català, que si algú et deia que li parlessis en cristià, les cartes al director de l’Avui perquè nosequè no estava en català. La meva família es passava les sobretaules del Nadal parlant d’això. Jo sóc d’una família nacionalista, però la veritat és que m’emprenyava pertànyer a un moviment que semblava derrotat abans de començar, que es passava el dia queixant-se. També hi va haver uns anys que procurava no saber res del Barça (després de la final de Sevilla). Crec que la truita va canviar durant els Jocs Olímpics. Va renéixer l’orgull de ser català. En Pujol n’hi deia autoestima. Tenia amics nacionalistes que deien que els Jocs Olímpics formaven part d’una onada espanyolitzadora, però hi va haver un reflux més fort que va ser positiu. El mateix va passar amb el dream team. Ja sé que és una boutade, però el Cruiff, l’Stoichkov, el Samaranch i el Narcís Serra són els personatges que més han afavorit l’independentisme a Catalunya.
Bé, només vull dir que m’agrada molt més allò del 2021 i que Ho aconseguirem segur que els comentaris de per aquí sobre la ma negra dels espanyols, i el lament.
Bona vesprada
Àngel