Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

BARÇA ENVERS VALÈNCIA C.F. ?

M’ha sorprés la reacció tèbia de la directiva del Barça envers de l’afer del problemàtic PP valencià- fidel fel·lador de llurs amos madrilenys.

La deriva que ha pres la directiva blaugrana, tan allunyada d’aquella època gloriosa d’en Montal. Altrament coneguí internament els afers que dugueren a desnaturalitzar el valencianisme futbolístic. Per això m’astore amb el que s’està esdevenint a can Barça i com a mesura d’alerta i paradigmàtica dese aquest apunt. Aquesta discussió que ja he mantingut amb importants barcelonistes (J.M. Puyal, Núria Feliu, etc.) i que, sempre, la resposta ha estat la mateixa:

La massa social blaugrana no té res a veure amb la del València c.f.

També l’altre dia s’estranyava n’Amadeu Casucreu sobre el text que vam emplenar i la resposta de:

L’equip de la teua ànima: València C.F. Sempre. Malgrat el que vos contaré. La història del València de mitjans dels vuitanta ençà és la reconversió metòdica i premeditada d’una afecció molt valenta i capaç. També, cal dir, que dins de la nau espacial, els únics xotos que hi haguem som: el "capità" Partal i un servidor (el grum).

El mal nom de "xotos" ve de la indumentària tradicional albinegra. Definició que van fer els "granotes" del Llevant UE. Mentre que aquests, també per la indumentària, eren blaugrana; a més de jugar al llit del riu Túria també el soroll de les granotes que hi havia aleshores. Tot i que el seu nucli social fóra el Cabanyal i zona del port.

———————————————————————————————–

L’escut-insígnia que veieu dalt té més de 36 anys. Com podeu comprovar la franja sobre el que s’inscriu el nom és blanca, no pas blava, com s’esdevé a hores d’ara. Eixe és l’escut real i històric fins que un meu oncle el canvià.

Si punxeu, a sota, sobre la gorreta de SARRIÀ, us diré que jo era a Sarrià l’any 1971 on es va proclamar campió de lliga (70-71) i la portava encasquetada. És la gorreta que jo duia aleshores. Com veieu l’escut d’ella ni la gorreta no duen gens de blau per enlloc. Llavors, jo era más español que un guardia civil. No hi havia possibilitat de tria en el meu entorn social i familiar. Tampoc no era ni catalanista (valencianista) ni res de semblant.

———————————————————————————————

Però les declinacions dels clubs i associacions no es fan de manera natural, sinó que són "conduïdes", mai millor dit…..per galifardeus(.llegiu més avall i se n’adonareu) 

He pertangut a tota mena d?associacions, entitats, etc. Religioses, esportives, d?esplai, etc. L’esport ha estat el complement educacional ideal durant tota la meua infantesa i pubertat. He jugat a futbol fins els 22 anys. Federat, amb equip com la Fonteta de Sant Lluís, Benicalap, Patronat de la Joventut Obrera, etc. També al Benimar entrenat per Oscar-Rubén Valdez, jugador argentí nacionalitzat. La màxima obssessió d’un nano és jugar en el seu equip de l’ànima. També vaig ser en dues temporades jugador de Basquet, al Patronat de la Joventut Obrera. Al camps que avui són el solar que ocupa Nuevo Centro. Tennis, frontenis -amb notables guardons-, natació, ciclisme, etc. M?agrada molt l?esport i la seua gent.

Explicaré els entrevitricolls de l?entitat -el València CF-en aquest període que vaig viure en directe.

Vaig a Mestalla des de l?any 1963. Sóc un dels dos nanos que boten al camp de Sarrià, quan guanyarem la Lliga 70-71, que apareixen en el vídeo del 75 aniversari del València CF, que passa Canal 9 (o 8 / Buit, com li dic jo). No és d’estranyar doncs vaig seguir l’equip, amb la família, per la majoria de camps de la lliga española. Per tant poc em poden ensenyar els actuals ultres de l’equip.

————————————————————————————————–

EL DESCRÈDIT DE L’ENTITAT 

Corria l’any 1976-77 i Julio de Miguel Ainat havia deixat la presidència. Deixant pas a una nova directiva. Llavors no hi havia eleccions.  Una nova directiva presidida per José Ros Casares, industrial del ferro. S’hi havien presentat dues alternatives i una discordant -diríem "esquerrana"- encapçalada i gestionada entre d’altres per un meu oncle Octavio Morante Piqueras. La pròpia directiva d’en Ros Casares creà un colp d’estat intern per tal d’enderrocar-lo. Ramos Costa era el futur president i element traïdor dins de la mateixa. Acoblaren amb l’alternativa "esquerrana" i mitjancera, entre ambdues, el colp directiu intern.

Amb els estira-i-arronses mon tio quedà en constituir el que seria l’ESCOLA D’ESPORTS, que així féu. Tot l’entrellat d’equips inferiors. 

Mon tio ens "contractà" per boicotejar tots els partits que poguérem amb l’exhibició de pancartes com ara: " ¿Ros, cuando te vas?", "Deja de robar el hierro de las agujas del reloj " i d’altres delikatessen per l’estil. Discurs goebbelsià on n’hi haja.

Tot al modèlic preu de 35.000 pessetes/ partit. Cal dir, que llavors el sou base voltava a unes 12.000 pts. No cal dir que hi havia també "connexions" periodístiques. Durant tres o quatre partits vam aparèixer en portada les nostres pancartes i l’escamot que el meu cosí i jo havíem creat. La HOJA DEL LUNES, i connexions amb el "butanito", com no?.

Mon tio, Octavio era ideològicament un home del PSOE, més español que la guardia civil. Extrems que "casen" perfectament. Quan apareix tot el moviment democràtic i autonomista; des del València  és ell qui organitzà tot el moviment anticatalanista dins de l’entitat. Arran la manifestació del milió de valencians reclamant Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia. Creà, també, la  revista VALENCIA CF, dirigida pels novells periodistes Mª Lluïsa del Romero (filla de l’escriptora, en català, Carmelina Sanchez-Cutillas) i Rafel Prats Rivelles.  Allà s’abocà tota la bilis i mala fel que pogueren. Es repartia gratuïtament a tots els socis. A casa hi arribava puntualment. Les connexions de mon oncle amb Mª Consuelo Reyna (Las Provincias) eren la mar de fluïdes. Hi escrivia sovint. Organitzà llavors alguns afers d’enfrontament amb la directiva de Nuñez, com aquella del campionat mundial d’infantils a Canet de Mar o St Cugat (potser?) o aquell altre a Suïssa, no recorde la ciutat. Ramos Costa li donà plena potestat i compartida per a portar endavant aquells afers. Introduí la senyera com a segon equipatge. Amb muscleres i mitges blaves. Eliminà la franja  blanca de l’escut i fou substituïda per una blava. El senmtiment antimadridista – que no antiespañol- és molt més pregon que l’existent a l’afecció blaugrana. I això era un perill latent. Ja el serveis d’intel·ligència d’Abril Martorell s’encarregarien de crear l’antídot, ajudat per la fal·lera de Mª Consuelo (que havia estat nòvia de Vicent Soler-PSAN). Les dèries coll amunt s’expliquen per desenganys melic avall; en casar-se tot després de deixar-la- amb una banyolenina.

Vaig presenciar enfrontament del c/ Arts GRÀFIQUES entre Ramos Costa i Pep Balaguer, Pep Claramunt, Vidagany, etc. Sempre per motius de diners, que putejava als de casa.

Mereix especial esment l’afer: DANIEL CORDERO I QUINTANA. 

Daniel és fill de Godella (Horta nord) valencianoparlant i demòcrata. Valencianista, com es podia ser llavors. El cas és que sempre parlava valencià, fins i tot als partits, recorde les cessions a MANZANERO, el porter càntabre d’aleshores. A més de ser lector fidel de Josep Piera, Espriu, Fuster, Cremades i Arlandis, etc. 

Quan mon tio i la resta de la directiva s’enterà em va dir: "a este filldeputa le vamos a clavar un paquete i ponerlo en la lista (NEGRA). Aquesta llista era una relació de futbolistes que els clubs es passaven entre els directius per a depurar elements democràtics.

El varen deixar sense poder jugar fins que finalment tingué una lesió greu de menisc i fou cedit o venut al Burgos.

L’any 1982 vaig esgarrar els passes que tenia heretats dels meus avis amb els nombres de soci 123 i 124, ni més ni menys. Un any o dos després baixava a segona el meu equip i Mestalla ja era anticatalà, o millor dit antivalencià. Però era mig buit. Fins a Paco Roig que engega una nova època, una dècada després.

Quan alguns diuen sobre la fragmentarietat discursiva de l’esport i la política me’ls mire de reüll i dic: IMBÈCILS

PS: he estat vint anys retraient-li a mon tio tot això. De fet no s’hem parlat -sinó per a refregar-li el seu passat messell- en estos trenta anys. Fa dos que va morir i, el València CF, al diumenge següent li va retre un minut de silenci. Pels "serveis" prestats.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

  1. Sempre mirava l’escut pensant el mateix, com és que han fet coincidir el blau a l’escut del València, si el València ja hi era abans del blaverisme?

    I sent l’equip de l’horta què Més talla i Lluís tapa l’aigüa que s’en ix i Casa nova?

    I una pregunta sí fan això amb l’esport que no hauràn fet i faràn amb la política?

  2. Per una banda, Fuster que va deixar Casp per un altre més jove i atratiu. Per una altre costat, Vicent Soler que va fer el mateix amb Maria Consuelo. Qui sap si l’enfrontamnet que es va viure durant la transició naix també per culpa de cors trencats…. Salsa rosa? Aquí hay tomate? A Canal 9 tenim algun programa d’aquest estil, veritat?

  3. Gràcies per un article tan valent que m’ha fet veure clar com ha funcionat bona part de l’anticatalanisme.

    M’ha fet pensar que en bona part la visió que tenim els principatins dels valencians està formada principalment pel futbol. M’explico, recordo perfectament que quan jo era petit a casa i en el meu entorn teníem molt bon concepte dels valencians, no sé si tothom els considerava com a catalans però si que tenim molt clar que teníem una cultura comuna: Raimon, Joan Fuster, la Senyera i Jaume I, eren elements suficients per pensar que formàvem part d’un mateix país. Tot això va canviar de sobte un dia molt concret, va ser l’any 1986 el dia després de què el Barça va perdre la final de la Copa d’Europa a Sevilla. Inexplicablement trens especials carregats de seguidors del Barça es van quedar aturats durant hores al ben mig de la ciutat de València on es produïren greus enfrontaments. L’endemà els mitjans catalans ens informaven que els trens especials de seguidors del Barça havien estat atacats. No recordo amb exactitud com es deuria donar la notícia però sí que l’endemà tots enteníem que els valencians havien apedregat els seguidors catalans. A partir d’aquí es va generar com a resposta un sentiment d’odi dels principatins cap als valencians, en bona part generat per mitjans de comunicació que hauríem de veure qui n’eren els propietaris (La Vanguardia, El Periódico i l’Sport eren els diaris més llegits en aquella època) i qui eren els directius del Barça (Ideològicament no crec que estiguessin gaire lluny dels del València). La nostra percepció cap als valencians va canviar d’un dia per l’altre i es va crear una mena d’anti-valencianisme que encara avui en dia pots escoltar en segons quines persones. Es quelcom diferent del blaverisme, car aquí el que es fa és menysprear els valencians, però sense gaire soroll, ja que no tindria cap mena de sentit que tingués una expressió política, però existeix. No cal dir que després d’aquests fets UV va obtenir uns resultats excel·lents a les eleccions autonòmiques (6 escons) i municipals.

    Un altre tema que recordo molt clarament són les declaracions de Javier Mariscal relatives als catalans poc després de què fos designat com a mascota oficial dels jocs olímpics el seu Cobi. Declaracions que m’imagino que no li agradarà gaire recordar a l’autor (realment eren molt fortes), però que van crear una gran tempesta política en el seu moment. L’oposició va reclamar que s’anul·lés la designació del Cobi com a mascota oficial, però en aquells moments l’alcalde de la ciutat "Pasqual Maragall" es va negar en rodó i tot va acabar amb una mena de disculpes bon poc convincents del dissenyador. Tot això va ajudar a escalfar molt l’ambient entre principatins i valencians.

    No ho sé, tot plegat em fa pensar que la premsa catalana hi va tenir molt a veure en tot això. Molts principatins van confondre, i confonen, el que pensa una part de la societat valenciana amb tot el País Valencià. Tot això també va ajudar a retro-alimentar el blaverisme. Penso jo, vaja.

    Per això penso el mateix que has dit quan algú et ve amb el discurs de què no s’ha de barrejar política i esports. Quan us convé no cal barrejar-la!

  4. Has d’escriure més sobre el tema: ho fas molt bé i és molt aclaridor (ja saps de les meues preferències futbolístiques). Ara comence a entendre per què no he pogut des del 77 (més o menys) amb el València CF. Ha estat com un "pressentiment" eixe refús: hui augmentat pel tractament que li fa Canal 8/Buit -m’ha agradat l’expressió-. I bé "lo" de Vicent Soler i Ma Consuelo Reyna és per a EXCEL.LENT!!!
    Cordialment…
    Àngel
  5. Només vull felicitar-te per l’article que has escrit tan ben documentat. Enhorabona. Crec que aquesta mena d’articles s’han de fer públics en els mitjans per fer traure els colors a més d’un i que veja l’engrós de la població que tant l’esport com en la política -i qualsevol altre esdeveniment que menege masses i per tant diners d’uns quants- estan sotmesos a interessos particulars que, com a borregos, seguim la majoria.

    Felicitats 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.