Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

CORREGIR I AUGMENTAR

 Fa un parell de setmanes el doctor Albert Ferrer i Orts m’envià un article publicat a Levante-EMV. Des de primera vam estar amoïnats pel desmuntatge de la volta barroca que cobria el presbiteri de la Seu. Sabíem que en descobrir lles voltes gòtiques mai no podríem tornar a veure al seu lloc la genial obra d’en Joan Péreç.  És veritablement dolorós que calga carregar-se una obra mestra per descobrir-ne una altra. ¿No hi havia manera de salvar-ne totes dues?. El desmuntatge es feu a tall de radial……tanmateix en descobrir-ne les pintures dessota (millor caldria dir-hi damunt) també restes enlluernat. Ací començà el Renaixement, de petjada italiana, a la Città piu bella e lasciva de tutta la Catalogna  que diria un seu clàssic coetani.

Llegiu i gaudiu de l’article de l’amic Albert. (la foto mostra l’equip d’experts/es). Observeu la majoria d’expertes investigadores femenines. Als arxius Un possible retrat del Papa Borja i també un autoretrat del pintor San Leocadio. 

 

Amb aquest aforisme tan obvi i alhora tan estrany en determinats àmbits del coneixement i de la cultura contemporanis (molt particularment la valenciana), començava Gabriel García Frasquet a glossar les virtuts de l´obra que la institució que presideix -el CEIC Alfons el Vell de Gandia- presentava en societat el passat dia 15 de desembre en les esplèndides estances borjanes. Un col·lectiu de saforencs que, lluny de particularismes necessaris però en ocasions excessivament localitzats, ha apostat sense reserves per l´edició d´un llibre extraordinari del professor de la Universitat de Lleida Ximo Company.

La presència, a més dels esmentats, de l´italiana Adele Condorelli, Lluïsa Tolosa (coautora de l´apèndix documental de l´estudi) i Carmen Pérez com a testimonis indispensables del baptisme de foc de l´obra nounata, davant l´atenta mirada d´un selecte auditori, augurava un acte certament especial.

Els discursos dels membres de la taula presidencial -alguns d´ells francament càlids, plens de seny i farcits d´honestedat intel·lectual- donaren pas a l´adquisició d´exemplars pels allí congregats, als inevitables col-loquis entre els convidats (alguns d´ells ben il·lustres en la Safor) i a les preceptives dedicatòries del seu principal artífex. Tanmateix, Paolo da San Leocadio i els inicis de la pintura del Renaixement a Espanya (que així s´anomena el treball) és un llibre inusual en aquestes latituds i menys encara si tenim en compte -com hem dit adés- eixos estires i arronses que llasten la universalitat de la nostra cultura, en excés depenent dels interessos polítics del moment que, vinguen d´on vinguen, només la utilitzen per a les seues espúries finalitats.

La magna obra d´aquest valencià insigne -que té a gala exercir la seua professió sense renunciar al seu origen allà on va (circumstància no massa freqüent entre els nostres caps pensants) amb la naturalitat que el caracteritza i, també, de crear escola: al capdavall la major herència que qualsevol puga deixar a la seua terra, particularment d´algú del seu tarannà i decència intel·lectual- és una visió actualitzada (corregida i augmentada, seguint la sentència fusteriana) de la pintura renaixentista espanyola des del punt de vista d´un especialista que ha dedicat gairebé tota sa vida a la seua investigació, estudi i difusió. Si així ho deixarem, però, contaríem la veritat a mitges que no és el cas, perquè aquest catedràtic nascut a Potries atresora al seu si eixa innegable universalitat del seu quefer amb l´estima per tot allò que forma part de la seua quotidianitat (les seues arrels). Per això, en aquesta nova i documentadíssima lectura de la introducció del Renaixement a Espanya, Ximo -fidel al speculum temporis que el guia- presenta a l´infamat una i mil vegades Roderic de Borja com un finíssim mecenes de les arts que (de la mà d´un pintor genial com ho fou Paolo da San Leocadio) assoleix per mèrits propis el paper d´introductor dels estilemes conreats simultàniament en l´Itàlia diversa que conegué.

El redescobriment dels excelsos frescos de l´absis de la seu de València en la primavera del 2004 han vingut a servir a l´autor per a encunyar, amb escàs marge d´error (recordem que no hi ha veritats absolutes en aquest camp del coneixement), la creença segons la qual a València, i molt abans de la petjada dels Hernandos, concretament des de 1472, aquest artífex de Reggio nell´Emilia i, en menor mesura, Francesco Pagano introduïren al cap i casal l´ars nova, i amb ell un nou esperit, que anava a contribuir a obrir una altra etapa en la història d´Europa: l´Edat Moderna.

Ximo Company no solament posa en solfa aquestes pintures en relació al panorama que es dóna en els altres regnes peninsulars, sinó que, encara més, té la capacitat d´oferir suggerents hiptòtesis sobre la pintura posterior al mestratge de San Leocadio, especialment pel que fa a la figura de Joan de Joanes.

En suma, una obra bilingüe imprescindible i molt amena tant en el text (675 pàgines) com en les il·lustracions (458 fotografies) que l´abillen per a tot aquell que senta la necessitat d´aprehendre per a poder comprendre i, alhora, aprendre història de l´art sense perjudicis. 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

  1. La volta a la Catedral de València que s’havia restaurat. Impresionant!

    El que no sabia és que l’obra que s’hi havia fet a sobre no es pot salvar. Realment no hi ha cap tècnica per a fer-ho? Ara imagina que descobrissin que Leonardo havia pintat en el mateix llenç de la Gioconda una obra millor. Segur que trobarien la manera!.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.