Amb la mateixa sensació de restar a la sala d’espera del dentista, m’he mirat pacientment els programes electorals dels partits que al Principat poden acabar tenint representació parlamentària. Obvietats i mitges paraules, desigs irreals, propostes benintencionades i algunes idees de bomber és el que sol dominar. Res que no se senti en qualsevol campanya electoral, aquí i arreu. Tot plegat, expressió que la pròpia societat no té molt clar quina mena d’educació vol, o encara pitjor, pretén objectius contradictoris i incompatibles. Ara bé, a banda de la darrera idea de bomber del PSOE (estendre la sisena hora a primària a tot Espanya, com si no haguessin tingut prou amb aquesta mena d’aeroport de Castelló educatiu), hi ha, molt més interessant, el programa del PP. En el punt 8 de les mesures proposades hi apareix un significatiu:

Article publicat al Diari de Girona

«Denunciada l’escola X per haver falsejat els resultats de les avaluacions». Aquest és un titular habitual a la premsa britànica. Des de la reforma tatcheriana i la seva continuació laborista. l’educació anglesa va caure en una espiral de competitivitat empresarial, amb instituts i escoles qualificats d’acord amb una terminologia semblant a la dels  productes financers. Fins i tot, des de finals dels noranta, l’estat podia «intervenir», com en el cas de Grècia, a aquells centres amb mals resultats habituals i refundar-los sota fórmules privatitzades (tot i que aquesta pràctica es va acabar deixant de banda perquè el remei solia ser pitjor que la malaltia). Aquesta obsessió resultadista, aquesta anomalia mental que implica tractar la comunitat educativa segons paràmetres empresarials, propicia que l’engany, la manipulació i el frau en l’avaluació sigui un recurs més que habitual en les periòdiques avaluacions estatals als escolars d’Anglaterra i Gal·les.

Poc abans de morir, l’historiador Tony Judt ens recordava l’extraordinària importància que tingué l’estat del benestar per construir una societat viable i en pau. Ell mateix es posava d’exemple. Gràcies a una educació pública potent fou el primer de la seva família a arribar a la universitat, a l’elitista Cambridge. Històries com la seva, en què algú de classe baixa podia parlar de tu a tu a aristòcrates i acabalats homes de negocis, devia suscitar una reacció per part de qui considera que l’estat és al servei dels seus interessos, i que cal mantenir les distàncies entre els de dalt i els de baix. És només des d’aquesta perspectiva social com es poden entendre les polítiques neoliberals, dominants en aquest moment, i lesives per al conjunt de la societat.

Nota: Article publicat al Diari de Girona

Fa uns dies vaig poder parlar amb uns alumnes, nord-americans i escandinaus, que en un programa d’intercanvi internacional estan completant un curs de secundària a Catalunya. Els vaig preguntar com els havia anat i què en pensaven del nostre sistema educatiu. En un perfecte català (la immersió és un dels èxits pedagògics dels quals els docents ens podem vanagloriar) m’explicaren que, en termes generals havien estat bé, amb companys i professors de gran qualitat professional i humana, encara que trobaven que el sistema era “rígid”, “inflexible”, “incòmode” i, en l’aspecte horari, “irracional”.

 “Irracional” o “s’han begut l’enteniment”, també em deia escandalitzada una amiga alemanya, que porta el nen una l’escola de primària de Baviera -el land amb millors resultats- en explicar-li com funcionava l’horari dels alumnes catalans. Massa hores de classe, massa hores fora de casa, massa extraescolars, massa irracionalitat horària. De fet, la discussió sobre la jornada –com la recent experiència sobre la modificació del calendari escolar- susciten vives polèmiques on, paradoxalment els criteris pedagògics n’han restat exclosos, mentre que els interessos particulars (sempre diversos i contradictoris) se n’acaben imposant.

 

Nota: Article publicat avui al Diari de Girona

El passat agost ens deixà l’historiador britànic Tony Judt. El seu testament polític arribà sota la forma d’un llibre impactant, per la claredat expositiva i la inquietud que desvetlla la seva lectura. Es tracta de «El món no se’n surt», que Judt, un dels intel·lectuals més brillants de les darreres dècades, dictava als seus col·laboradors mentre l’esclerosi lateral amiotròfica anava destruint el seu cos. Aquesta obra pòstuma, concebuda com un text destinat per als seus fills, serveix per alertar-nos de la mala direcció assumida per occident des que Reagan i Tatcher decidiren que calia desmuntar l’estat del benestar per permetre l’acumulació dels més rics. Que les privatitzacions degraden l’esperit públic. Que les progressives desigualtats socials acaben per fer emergir negres tempestes a l’horitzó.

Nota: Article publicat al web de La Vanguardia el passat 20 d'abril.

Pocs sabran que la idea d’introduir una sisena hora dins l’horari escolar prové d’un document preelectoral del PSC “Més i millor educació”, de 2002 que, un cop guanyades les eleccions entrà dins el pacte del Tinell. La raó fonamental adduïda era igualar-se a l’escola concertada, la qual, excepcionalment a Catalunya, podia ampliar la jornada amb una hora més per tal de finançar beneficis empresarials (és de pagament) i representava una mena de peatge dissuasori per a les famílies econòmicament desafavorides. Tanmateix, ja aleshores es podia certificar la futilitat de l’ampliació de les hores de classe, car les avaluacions ja  indicaven que l’alumnat de perfil sociològic equivalent, no sortien amb nivells educatius diferents en funció de fer-ne més o menys hores. De la mateixa manera, pocs saben que “l’hora de més” pogués ser curricular i que cap estat europeu sotmet a tan draconiana jornada els alumnes de primària.

Nota: Article publicat al Diari de Girona

Fa algunes setmanes vaig mantenir una conversa en profunditat amb un reconegut representant polític sobre el fracàs escolar. Malgrat que l’educació no era el seu camp, va parlar amb entusiasme d’una xarxa d’escoles que als Estats Units havien millorat espectacularment els resultats i se sentia convençut que l’experiència era extrapolable a casa nostra. Com succeeix en la majoria dels casos, l’experiència esmentada (una xarxa escolar d’uns dels districtes de la costa Est) es tractava d’un frau. El fet que els salaris dels docents estiguessin lligats als resultats dels alumnes havia propiciat el falsejament sistemàtic de l’avaluació, en una perversió ja reconeguda pel mateix Obama i que apareix fins i tot als episodis dels Simpson.

El passat dimarts, organitzat per Tribuna de Girona, Gregorio Luri va cloure el cicle de conferències dedicades a reflexionar sobre l’estat de l’educació al nostre país.

Luri, de qui ja havia llegit alguns llibres sobre filosofia, molt especialment l’excel•lent retrat sobre el neoconservadurisme nord-americà, i a qui ja havia sentit ocasionalment des dels mitjans de comunicació, féu una conferència brillant. Es percep, en la formulació de les seves idees un gran domini de l’escena, una gran capacitat de sintetitzar idees i la facilitat per fer atractiu el discurs. No pot ser d’una altra manera, tenint en compte la seva dilatada experiència en l’educació pública en els diversos nivells docents.

 

Aquest matí, en el context d’un cicle de Tribuna de Girona, he tingut l’ocasió d’assistir a la conferència impartida pel Ministre d’Educació Ángel Gabilondo. “Educació en temps de crisi”, títol amb què apareixia anunciat l’acte, pot ser una d’aquestes formulacions comodí, que serveixen per què el conferenciant pugui dissertar sobre temes i preocupacions diverses tintant de filosofia les seves paraules. O podria ser una referència inequívoca a la situació generada pel dèficit econòmic que experimenta el pressupost general de l’estat. I en certa manera, ha estat totes dues coses.Abans de centrar-me en el contingut, he de posar de relleu un fet que sovint passa desapercebut en les cròniques. Gabilondo és un bon acadèmic. Compleix, amb escreix, amb les expectatives que es podrien esperar d’un catedràtic de metafísica de la Universidad Autónoma de Madrid. Bon comunicador, amb el to escaient, amb facilitat per combinar marrades i dreceres dialèctiques amb un toc subtil. Amb la virtut de semblar humil mentre es fa acompanyar d’una espectacular pirotècnia verbal. Entenc per què Zapatero el va cridar al seu costat. És l’intel•lectual del grup. Un dels seus ideòlegs (la qual cosa, en temps de les dictadures dels publicistes, no està gens malament). Probablement la política l’ha cridat per beneficiar-se del seu talent.

Nota: Article publicat a la revista Barret Picat.
Els mitjans nord-americans han quedat commocionats per la publicació d’un llibre que qüestiona la forma d’educar els fills. Battle hymn to the tiger mother, l’himne de batalla de la mare tigre, escrit per Amy Chua, professora de dret a la Universitat de Yale, contraposa les presumptes virtuts de l’educació tradicional asiàtica respecte al cotó fluix amb què, afirma, les famílies de la superpotència tracten amb els seus fills. “Estan educant una generació de perdedors” és una de les afirmacions extretes del llibre més repetides pels opinadors professionals. I, en una època en què els Estats Units se sent feble, en què veu com la seva indústria es trasllada en massa al tercer món i els gegants asiàtics qüestionen el seu estatus, bona part de l’opinió pública es pregunta sobre la validesa dels seus models socials.

Nota: Article publicat a l'edició d'avui del Diari de Girona

Un eslògan recorre el país. Cal fer més amb menys. Potser això pot funcionar des dels paràmetres de la física quàntica, mes no en la física newtoniana que regula la lògica d’escoles i instituts. Certament, la irresponsabilitat fiscal dels governs espanyols i catalans ha estat el causant d’una situació de dèficit preocupant, tanmateix, no és des de retallades que s’ha d’encarar el futur. Més amb menys és una manera d’enganyar el país, i d’hipotecar l’endemà.

La possibilitat d’haver d’assumir, a les comarques de Girona els més de 1.500 alumnes addicionals al sistema, segons dades de l’Idescat, amb el mateix nombre de professors no és viable. És clar que caldrà suprimir la sisena hora, tanmateix, la ràtio alumne/professor és ara, pràcticament la mateixa que abans que aquesta s’implantés.

Nota: Article publicat avui al suplement L'Aula del Diari de Girona

Cap a 2002, el PSC publicà un llibre on s’exposaven 50 idees sobre educació en el que seria la base del seu programa electoral. Entre un heterogeni conjunt d’idees-força, algunes prou raonables, ja apareixia la imposició d’una sisena hora escolar a l’escola pública. La seva justificació ja es veia afectada per grans dosis d’indefinició. Es parlava del greuge respecte l’escola concertada (on s’havia permès a les patronals impartir una hora més a fi de recaptar beneficis), com a cohesió social respecte aquells alumnes que mai no participen en activitats extraescolars, o com a fórmula per millorar el rendiment acadèmic. El cert és que cap dels estats europeus sotmet a tan perllongada jornada els alumnes de primària, i enlloc s’al•ludia a criteris pedagògics per justificar-la. En certa mesura, i en els diversos debats celebrats, s’apel•lava més al rendiment polític de la mesura –a fi de satisfer certes clienteles electorals- que a la seva conveniència educativa –que cap informe mínimament rigorós avalava-

Hem d'agrair al Tribunal Suprem la seva sinceritat. El país havia quedat en stand by entre la sentència del constitucional, la campanya, les eleccions i un nou govern que no té molt clar quin camí emprendre. La realitat de la casta jurídica hispànica, els descendents dels inquisidors torquemadencs i redactors dels llibres d'història franquistes, ens han ajudat a recuperar la memòria, i mostrar-nos on som. Gràcies.
Ara, de nou, la pilota ha de tornar a rodar. El gairebé molt honorable Mas ha fugit d'estudi a l'hora de plantejar la independència amb l'excusa que això trencaria la societat catalana. Si ja ho està! El país de la nació plural contra el reaccionarisme ranci de la caverna mediàtica. La gent normal contra els aprenents de Milosevic.
En circumstàncies normals, caldria tocar a somatèn. Com a mínim és el que demanarem als mestres i professors. Si en aquest país disposem d'un gruix de lectors, una generació impressionant d'escriptors, músics i cineastes és gràcies a l'esforç de tot aquest professorat de la Pública que va haver d'aprendre català sobre la marxa. Ens unia -i ens uneix- un objectiu. Crear una sola nació, plural, això sí, encara que una societat sense esquerdes.

Nota: Article publicat avui al suplement L'Aula, del Diari de Girona.

Si hi ha una època en què els responsables educatius no dormen, és quan es fan públiques les avaluacions PISA de resultats educatius dels alumnes de 15 anys. Amb escadusseres excepcions, la majoria de països acaben decebuts amb els resultats, perquè les societats occidentals tenen un concepte excessivament optimista de sí mateixes, i les opinions publicades desfermen una tempesta de retrets contra els ministres del ram, la professió docent o la televisió.

Pocs es qüestionen, en canvi, la pròpia PISA. No per avaluar els sistemes educatius, car la majoria dels qui som a peu d’aula estem convençuts del paper positiu de l’avaluació periòdica si aquesta es planteja de manera constructiva

A diferència de les darreres eleccions, l'educació ha desaparegut de la campanya. Cap partit no exhibeix píndoles miracle, ni dibuixa grans projectes, ni sostè grans postulats, ni promet canvis meravellosos. Uns genèrics "combatre el fracàs escolar" amb escasses concrecions, un "teòric" increment de recursos, i unes artificioses polèmiques lingüístiques per part d'aquells que enyoren temps pitjors.
Tinc dues hipòtesis per explicar aquesta notable absència. La primera, la constatació que no existeixen solucions simples per a problemes complexos en una deriva vers la immersió en el realisme. La segona, la sospita que els polítics intensificaran el desmantellament de l'escola pública des de dramàtiques retallades a fi de destinar els recursos estalviats als ferraris del rics. En el primer cas, els darrers set anys; amb pactes nacionals contra l'educació, lleis de mala educació de catalunya, supressió dels nocturns i batxillerats, i crucifixió de la primària amb una sisena hora absurda, aquelles solucions simples han generat gran desafecció entre el professorat i escepticisme entre la comunitat educativa. No existeixen receptes màgiques per millorar l'educació, més enllà de la tasca artesanal i silenciosa, que requereix temps i tranquil·litat entre els docents. D'altra banda...

Nota: Article publicat al suplement L'Aula del Diari de Girona.

Qui això escriu porta més de vint-i-un anys trepitjant aules, des de l’antic parvulari fins a la universitat. En aquesta cinquena part d’un segle he conegut centenars de docents abnegats i professionals, gent ferma, poc disposada a arronsar-se davant les responsabilitats que la societat els confereix. Tanmateix, si cal fer un balanç de la darrera legislatura, la majoria de claustres coincidiran en què han estat els pitjors de la nostra vida professional.

 L’idealitzat període del 1931 al 1936 sovint ha estat denominat com a la “República dels mestres”, en el sentit del protagonisme de la professió en la configuració d’un règim que pretengué conduir el nostre país en la direcció del progrés i els valors il·lustrats. Els temps actuals, en contrapartida, podrien ésser considerats com a la “monarquia dels economistes”, on el despotisme ha estat la fórmula habitual d’administrar la vida pública i de relació entre elits i ciutadania. Han estat anys de devaluació democràtica, on molts han vist en l’educació un terreny per aplicar la demagògia i han volgut fer de l’ensenyament un espectacle. Després de jutjar severament uns nivells educatius que representen la radiografia d’una societat imperfecta, han buscat la manera de presentar-se com a salvadors. De fet, les agressions rebudes per l’actual conselleria ens fan pensar el algú que ens trenca una cama, i després ens ven la tireta.

Nota: Article publicat ahir al Diari de Girona.

La política educativa protagonitzada per l’actual Departament d’Educació cavalca sobre dos eixos; els prejudicis i el menyspreu sobre els docents. L’economista Maragall, amb el seu orfeó d’assessors-tertulians, han tractat, en els darrers anys, de presentar a mestres i professors com a corporatius, immobilistes, retrògrads i insensibles al canvi, i han actuat amb despotisme, tot prenent decisions (Pacte Nacional, LEC, calendari, sisena hora,...) en contra de l’opinió, experiència i sentit comú que caracteritzen la nostra professió. Atès que l’atac directe contra els tutors dels nostres fills hagués quedat lleig, han preferit concentrar la seva ràbia contra els seus representants sindicals, tot col•locant al mateix calaix els qui accentuen el seu discurs sobre els aspectes més materials i els qui defensem l’ensenyament públic en la seva integritat, i la seva concepció com a un dels eixos de l’estat del benestar on tant important resulta l’equitat social com la seva qualitat.

Nota: Article aparegut a l'edició d'avui del Diari de Girona

El curs s’inicia amb un 2% més d’ alumnes i, en el millor dels casos, amb una xifra molt similar de professors que l’any passat, quan el seu nombre havia disminuït seriosament. De fet, si dividim els 27.325 nous alumnes pels 600 teòrics nous professors, una simple divisió constata que surten a 45 alumnes per professor. A la pràctica, la situació és molt pitjor, perquè els nous professors, en realitat són, en la seva major part, professionals que feien tasques extraordinàriament útils als equips d’assessorament psicopedagògics, a les aules d’acollida o a les biblioteques escolars.

 Els resultats són previsibles. I són previsibles perquè ja es va donar la mateixa situació. La pèrdua de professorat de l’any passat va tenir conseqüències tangibles. La meitat dels centres de primària, atesa la pèrdua de professorat, van haver de reduir els reforços que feien a l’alumnat. La prova de sisè, més fàcil que el curs anterior, va implicar pitjors resultats, especialment entre aquells alumnes que només milloren el seu rendiment si hi ha mestres de reforç els ajuden individualment al llarg del curs.