Espai de Dissidència

Si hi ha un llibre de memòries que crec imprescindible, aquest seria, sens dubte, el de El món d’ahir de l’escriptor vienès Stephan Zweig. No només per les qualitats literàries d’un dels principals escriptors de la primera meitat del segle XX, ni tan sols per la capacitat de reflectir amb eficàcia i elegància el zeitgeist europeu d’aquesta època (i que satisfan les expectatives de qualsevol historiador centrat en la seva cronologia), sinó perquè també conté aquells elements de caràcter moral i filosòfic d’allò que podríem dir una “bona educació”. 

Fa anys que vaig descobrir Zweig, probablement un dels escriptors més profunds i observadors de la literatura contemporània. Record haver-me iniciat amb Carta a una desconeguda, una nouvelle amb una capacitat narrativa com poques vegades he llegit. Posteriorment, algunes biografies d’alta qualitat literària sobre Magallanes, i sobretot els seus assaigs històrics de Moments estel·lars de la humanitat en aquesta peculiar barreja de literatura de no ficció. 

Com a bon representant de la burgesia il·lustrada anterior a la Gran Guerra, disposa d’una elegància narrativa i una certa estètica a mitges entre la tradició i la innovació. I en aquest sentit, sempre resulta inspirador llegir-lo, com sovint em passa amb Pla. 

Ara bé, si destaca per alguna cosa El món d’ahir, darrera obra seva, escrita poc abans de complir els seixanta i completada poc abans del seu suïcidi al Brasil, és aquesta idea omnipresent del suïcidi d’Europa. Com a jueu austríac, ha de fugir del seu país (i la seva pàtria va més enllà d’un passaport, sinó que l’acompanya aquesta dimensió cosmopolita, culta i sofisticada que el nazisme va esberlar), i acaba escrivint una mena d’obra de comiat. No pas de comiat seu, perquè parlem d’un escriptor contingut, que pràcticament no deixa escolar cap dada íntima ni personal en les més de quatre-centes planes de la seva autobiografia, sinó comiat d’Europa, de l’Europa que no va poder ser, de l’Europa que podria ser amb el somni de la UE, i finalment, l’Europa que ha fracassat a còpia dels xantatges dels estats i de les pressions dels grans poders. 

Les memòries parlen de la vida quotidiana a l’Imperi austro-hongarès de finals del XIX i principis del XX, quan Viena és una gran capital cultural europea; parla dels ambients literaris i artístics (i sense fronteres) d’Europa, amb estades a Munich, Berlín, París o Londres (i viatges a Nord-Amèrica), dels costums d’una societat oberta (malgrat que cal recordar que parlem de l’estret món de les elits benestants), del paper de la premsa i el nacionalisme d’estat en la responsabilitat del tràgic 1914. També parla de l’ambient depriment de la guerra, de l’enfonsament postbèl·lic, l’aparició del feixisme, primer com a sentiment difús, finalment com a onada imparable capaç de devastar el continent, i de la incapacitat de preservar el vell món davant d’un progrés, que en el fons, no resulta altra cosa que una sofisticació de la barbàrie. 

És un llibre imprescindible, que en altres circumstàncies, potser caldria que fos lectura obligatòria per a qualsevol estudiant de secundària que hagués d’enfrontar-se a una matèria d’història universal contemporània o de literatura. Tanmateix, això també és una mena de món d’ahir.  

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!