Espai de Dissidència

Aquest estiu em venia de gust una bona biografia literària. I he tingut l’oportunitat de llegir la que ha publicat Miquel Martín i Serra, amb el suport de Montserrat Verdaguer sobre Tom Sharpe, probablement un dels autors més polèmics i difícils de la literatura britànica de les darreres dècades del segle XX. Sharpe, a més, és conegut per haver passat els seus darrers anys a Llafranc, on semblava una de les atraccions turístiques de la Costa Brava, amb el seu posat impecable de britànic Oxbridge, esperit un punt llunàtic i amant del descontrol alcoholitzat, més o menys com reflecteixen els seus personatges. 

I certament, la biografia, fet amb vocació literària, posseeix aquest component indagatiu que la fa interessant, especialment en el que representa la primera part de la vida de l’autor anglès. Especialment interessant resulta una genealogia on apareix Anglaterra, Nova Zelanda i Sud-Àfrica, amb un pare, d’origen proletari, extraordinàriament culte i intel·lectualment fet a si mateix, pastor protestant, autor de grans sermons i simpatitzant dels nazis. Amb això, ja de per sí, val la pena llegir-se les quatre-centes planes. També hi ha aquest component estrambòtic que sovint posseeixen les famílies britàniques, d’aquelles que rere la flegma i la formalitat, no dubten a portar vides paral·leles desmadrades i certes aficions etíliques. 

Més enllà de la genealogia i els orígens, que en el fons acaben determinant bona part del caràcter personal i literari de Sharpe, hi ha la seva infantesa sota les bombes de la segona guerra mundial, el seu pas per l’exèrcit, el seu pas, també per Cambridge, la seva etapa com a funcionari, periodista i activista anti-apartheid a Sud-Àfrica i les seves diverses vicissituds de noi de família no necessàriament benestant, encara que amb pretensions socials i intel·lectuals que caracteritzaven la vella Anglaterrra pre-thatcheriana. 

Hi ha, per descomptat, la seva trajectòria professional, com a professor frustrat (que té la virtut d’ironitzar mitjançant el personatge de Wilt), la seva caòtica vida afectiva, i els seus inicis precaris com a escriptor, fins a fer-se un nom, i viure, a partir de l’èxit, angoixat per no saber què dir o què escriure. De fet, el personatge –i la biografia– fa patir. 

Pensava que la part interessant se centraria en la seva trajectòria catalana. I potser, aquesta l’he trobada la part més deslluïda del llibre. Sharpe arriba a Catalunya quan ja ha exhibit la major part del seu talent, i acaba fent vida d’expatriat, amb amistats amb bona part d’altres expatriats gironins i empordanesos, i passant els darrers anys de la seva vellesa amb la salut prou malmesa, especialment a causa dels seus excessos. 

No sóc gaire entusiasta dels seus llibres, i tal com descriu l’autor, hagués preferit no convidar-lo a sopar a casa, tenint en compte els espectacles que solia muntar amb unes quantes copes de més que no trigava gaire a consumir. La biografia, això sí, va assolir l’objectiu de permetre una mirada profunditat a les complexitats (i moltes excentricitats) del personatge, i de distreure prou en aquests dies d’agost. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!