Espai de Dissidència

Article publicat al núm. 47 de la revista Docència, monogràfic sobre laïcitat, juny de 2023

Els inicis medievals

A Occident, religió i educació es troben estretament lligades a partir d’un origen comú. Poc després de la caiguda de Roma, durant l’alta edat mitjana els monestirs van ser l’espai on es va refugiar la cultura clàssica, els principals textos de l’antiguitat i aquelles escasses persones amb capacitat de llegir i escriure. Amb el renaixement carolingi de finals del segle VIII, es té constància del primer intent de constituir el més semblant a un programa d’estudis més o menys coherent -iniciativa del monjo Alcuí de York- i l’articulació de diversos establiments educatius, estretament lligats a l’església, la institució que probablement més cohesionava políticament i intel·lectualment Europa.

És per això que els principals espais on poder aprendre eren les escoles monacals  (que depenien dels monestirs), malgrat que podien exisistir també algunes lligades a les catedrals, als ajuntaments o als palaus reials. En qualsevol cas, eren religiosos, principalment monjos, els responsables de la cultura europea del moment. En qualsevol cas, i a mesura que se sofistiquen les estructures polítiques i administratives medievals, es constata la necessitat de formar intel·lectualment les elits i, a tal efecte, s’organitzen les primeres universitats -com ara Bolonya (1088), Oxford (1096), Cambridge (1209), la Sorbona de París (1275) o els estudis generals de Lleida (1300), Perpinyà (1349), Girona (1446) o Barcelona (1450). En principi, totes i cadascuna estaven estretament lligades a l’església i a diversos ordes religiosos, molts dels quals, es van començar a especialitzar en educació –com ara els dominics– o en la recerca –com ara els jesuïtes–. En qualsevol cas, l’educació, sovint concentrada en monestirs aïllats, o en ciutats universitàries específiques, sovint llunyanes respecte els centres de poder sovint esdevenien espais d’una llibertat intel·lectual sorprenent en el context polític de l’època, i fins i tot amb certes tradicions d’autonomia respecte del poder reial i el feudalisme. Així i tot, aquest monopoli eclesiàstic respecte a la ciència, la cultura i l’educació esdevenia una arma poderosa d’influència política i social, que es perllongarà fins ben entrat el segle XIX.

Modernitat i seglarització

Amb la Revolució francesa, comença  a dibuixar-se la fi de l’antic règim que implica la progressiva dissolució de la societat estamental, i per tant, de la influència de l’església dins la societat. De fet, amb la reforma protestant de dos segles enrere, aquest era un procés en marxa que avançava paral·lel a un desenvolupament de la ciència i la tècnica que, creixentment, qüestionaven els dogmes de la fe, i per tant, erosionaven la credibilitat de la institució. Paral·lelament, les revolucions polítiques del segle XIX comporten la creació i sofisticació de l’estat modern, responsables d’una creixent marginació de la religió de l’esfera pública. Això vol dir que, mercè a polítiques de seglarització, acaben amb el monopoli educatiu eclesiàstic, i entenent el poder que atorga el control de l’educació, els estats, amb la intenció d’ocupar aquest espai i comencen a dissenyar els sistemes educatius moderns. Així, personatges com Wilhem vom Humboldt (1767-1835) serà l’encarregat d’establir les noves directrius educatives a Prússia, en el context de les reformes que, posteriorment a la derrota de Jena davant Napoleó (1806), aquest estat alemany acabarà esdevenint una potència continental. Humboldt, germà del conegut explorador Alexander, serà el creador del concepte d’escola pública, finançada directament per l’Estat, amb un cos docent estatal, amb tres etapes educatives separades (primària, secundària i ensenyaments superiors), i fonamentat en la llibertat de pensament i càtedra i la primacia de la ciència, sense interferències religioses. 

Aquest serà un model copiat per la resta de països occidentals. Així França va generar un sistema àmpliament meritocràtic, dirigit per l’estat (especialment les elitistes escoles nacionals superiors) va fer tot el possible per anar empenyent l’església lluny de l’educació fins al punt que, durant la III República (1870-1940), amb Jules Ferry (1832-1893) com a ministre d’educació, s’establirà una educació gratuïta i explícitament laica. Pocs anys després, i entre 1901-1904, es va prohibir específicament la presència dels ordes religiosos en l’educació -es van tancar 12.500 centres educatius de titularitat de l’església-  i molts van ser expulsats (cosa que explica, d’altra banda, la facilitat amb què l’educació religiosa de matriu francesa s’instal·la a principis del segle XX a Espanya, Itàlia o Catalunya). Per contra, a Anglaterra, on ja existia una (major) separació entre església i Estat a partir del segle XVI amb la irrupció de l’anglicanisme, i una certa llibertat religiosa durant el segle XVIII, bona part de l’educació provindrà de la iniciativa privada, i en aquest sentit les parròquies, especialment les metodistes, generaran les seves pròpies escoles que conviuran amb les municipals, i en què més aviat, especialment entre les esglésies dissidents i en plena era victoriana, el que es promou és un estat d’opinió segons el qual el govern no hauria d’intervenir en qüestions educatives, generant una àmplia autonomia de cada centre (també en un sentit creixent de “mercat educatiu”).

En qualsevol cas, l’adopció del capitalisme com a sistema econòmic, així com el desenvolupament científic i tecnològic que requereix de treballadors amb creixents habilitats tècniques i intel·lectuals (paral·lelament amb l’emergència progressiva de classes mitjanes) permet que l’accés a l’educació perdi la seva connotació elitista i s’obri a segments cada vegada més amplis de la societat. Això fa incrementar l’extensió de l’alfabetització (un 80% dels nord-americans, un 76% dels britànics i un 69% de francesos el 1870 saben llegir i escriure). Per contra, països com Espanya no passaran del 40 % el 1887.

El cert és que la modernització dels segles XIX i XX, en una etapa de pèrdua de pes de la religió a les societats contemporànies, les diverses esglésies, molt especialment la catòlica, tracten de mantenir la seva influència social en un context social, cultural i intel·lectual advers. I una de les apostes decidides és mantenir i potenciar la seva presència en els sistemes educatius, especialment aprofitant l’impuls que comporta l’ampliació de les classes mitjanes. S’incorporen a les diverses lleis generals que elaboren els diversos parlaments per acomodar-se als nous sistemes educatius reglats per mantenir una estructura educativa. Certament, el prestigi en matèria educativa, malgrat que hi pot haver diferències entre països, continua essent relativament gran, sobretot entre els grups benestants, i això implica que les autoritats religioses fan el possible per mantenir cert control pel que fa a l’escolarització de les elits. Educar els fills de les famílies més influents tant a nivell local com nacional és una manera de preservar cert poder real i simbòlic, en una era de seglarització. Això comporta, per exemple, actuar com a grups de pressió per, com és el cas pel que fa a Espanya, impedir l’extensió de l’ensenyament públic, i, sobretot en societats molt ruralitzades, mantenir elevades les taxes d’analfabetisme, i quan ja no és possible, tractar de supervisar localment les tasques dels mestres.

Aquesta darrera circumstància propicia elevades tensions entre un moviment obrer que té en l’igualitarisme social una de les seves principals prioritats, i especialment entre els espais llibertaris, crear xarxes paral·leles educatives al marge de l’estat i de la influència eclesiàstica. Això explicaria, d’altra banda, els reiterats xocs que impliquen certa tendència anticlerical de l’esquerra, i un creixent reaccionarisme religiós en un moment en què les esglésies perden feligresos, sobretot quan, com és el cas català, una part significativa de l’església, participa de les guerres carlines en defensa dels principis de l’antic règim. Així, a principis del segle XX, quan s’instal·la l’escola moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia (1859-1909) a Barcelona, es desferma una veritable guerra entre laïcisme i religió que culmina, en base a la repressió governamental, amb la clausura de les escoles racionalistes, i que propicia noves tensions que esclataran dècades més tard durant la República i la Guerra Civil. De fet, el mateix Ferrer i Guàrdia serà afusellat per l’exèrcit espanyol a instància de les pressions clericals el 1909. 

D’altra banda, diversos conflictes sobre el paper de la religió, polèmiques com el xoc entre les tesis creacionistes i evolucionistes de Darwin, seran de gran virulència. En casos com el francès, en què s’imposa una laïcització contundent, l’església sortirà derrotada. En casos com l’espanyol, on s’alinea clarament amb el poder polític, per contra, mantindrà una gran capacitat de decisió, no només pel que fa a nombre, quantitat de centres educatius, sinó també d’influir en els continguts, d’imposar currículums i la seva cosmovisió particular, de la mateixa manera que tindrà capacitat d’eliminar competència pública -influenciant l’estat per evitar inversió pública en educació- o a posar traves a escoles laiques.

El neoliberalisme al rescat de les religions

Passats els “trenta gloriosos”, el període entre 1945-1975 de construcció del sistema de benestar occidental posterior a la segona guerra mundial en què l’escola pública n’esdevindrà un dels pilars fonamentals, l’època neoliberal obliga els Estats a desinvertir en educació pública i a promoure la deixadesa de l’Estat en polítiques d’equitat social. això implica un progressiu abandó estatal respecte a l’escola pública i la creació de noves oportunitats per a la la iniciativa privada en matèria educativa. En aquest context de privatització, precisament si hi ha una institució que té experiència en aquest àmbit i que anhela influir en l’opinió pública i la formació de les noves generacions, serà l’església. Bé, de fet, en una època de globalització, més que de catolicisme o cristianisme, hauríem de parlar de confessions diverses. L’estat es desentén progressivament de la xarxa pública i va deixant el camp lliure a iniciatives com els centres concertats pel que fa al cas català, espanyol o basc (aprofitat normalment per ordes especialitzats), mentre que a societats com les nord-americanes o britàniques es promouen el que s’anomena Charter Schools, és a dir, centres privats finançats amb fons públics en el que resulta una política neoliberal de privatització de manual. Això és aprofitat de manera ràpida i eficient pel catolicisme nord-americà (el seu conservadorisme atreu moltes famílies descontentes amb la deriva woke de les esquerres), encara que també per un islam amb un nombre de practicants en expansió (i en una fase de relectura en clau conservadora) o una comunitat jueva que també promou les seves pròpies xarxes escolars. Resulta cada vegada més freqüent la creació d’escoles religioses de tradició no cristiana en una societat, si bé globalitzada, que tendeix a un replegament comunitari.

Per contra, pel que fa a les societats occidentals, és una evidència la progressiva pèrdua dinfluència del cristianisme en general, i del catolicisme en particular al nostre país. A tall d’exemple, i tal com constata l’anuari de 2016 sobre laïcitat de la Fundació Ferrer i Guàrdia, pel que fa a Catalunya, de les generacions entre 18 i 24 anys d’edat només una de cada dues es consideren religioses, en comparació amb els majors de 65 anys, que ho són nou de cada deu. De la mateixa manera, dins el mateix anuari, la influència de la religió pel que fa als seus valors va retrocedint durant les darreres dècades. Això té la seva traducció, per exemple, en el creixement del nombre d’alumnes que deixen de cursar religió. Per posar un exemple, pel que fa als estudiants de batxillerat, han passat de fer aternativa un 52% l’any 2000 a un 68% el 2014. En el cas de Catalunya, només una minoria cursa religió catòlica. 

Probablement aquesta situació està relacionada amb la progressiva pèrdua de prestigi del catolicisme. A casa nostra, la connexió entre les autoritats religioses i el franquisme, així com la defensa de determinats postulats molt conservadors i posicionaments controvertits, i molt especialment per una història no resolta dels escàndols d’abusos sexuals produïts, molt especialment, en centres religiosos, i que, pel que fa al cas espanyol, no ha comportat cap acte de reconeixement ni reparació, i on l’estat profund està posant totes les traves possibles perquè aquests siguin perseguits d’ofici per la via penal.

De fet, malgrat aquesta deixadesa estatal, en el cas concret de Catalunya, el pes de l’església al sistema educatiu va decaient. En els darrers anys el percentatge de centres privats sobre l’escola pública ha caigut, en termes generals uns 15 punts fins arribar al 31% dels alumnes matriculats, dels quals, la majoria són religiosos. A banda del ja exposat al paràgraf anterior, hi ha altres factors que podrien explicar aquesta decadència. Un dels més coneguts, és la concentració de l’església catòlica en els negocis immobiliaris (moltes escoles de titularitat privada han desaparegut amb una intenció de pura especulació). I d’altra banda, al nostre país assistim a un lent, encara que continuat estretament de les classes mitjanes, cosa que va privant de la seva principal clientela als centres catòlics. Això no vol dir que, a Catalunya pugui passar com ja succeeix en altres societats europees, que és la creació de centres concertats religioses d’altres confessions, molt especialment islàmiques, que sovint compten amb el patrocini de les autocràcies del Golf. 

En qualsevol cas, la nova situació generada per l’abandó de l’Estat i l’administració pública respecte a l’educació ens genera la paradoxa que, en una societat cada vegada més agnòstica, les perspectives de creixement del paper de la religió en l’educació sembla cada vegada més sòlid. I aquesta és una qüestió sobre la qual, pràcticament no se’n parla. Aquest monogràfic hauria de servir per convidar a la reflexió.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!