Espai de Dissidència

Tradició de Nadal, deixo en obert una de les meves narracions del meu recull Amors dissortats. Un conte sobre el pas del temps i els amors extraviats i retrobats, pecats del passat i redempció. Blue bayou, inspirat en una cançó popularitzada per Linda Rondstandt durant la dècada de 1970

I

Toni Mir evita, sempre que pot, el metro. La proximitat de la gent l’incomoda, i les seves expressions de dilluns al matí el deprimeixen. Per això, quan toca agafar-lo, almenys un parell de cops per setmana, tracta d’aïllar-se amb auriculars sense fils sentint la música que l’algoritme determina, i saltant d’una aplicació a l’altra del mòbil. Ho fa desordenadament, per compensar l’ordenada i sistemàtica vida de crític i traductor que porta al seu minúscul apartament de Queens.

En la seva existència de silencis i concentració, els vagons sorollosos i atapeïts el preparen per a la seva col·laboració a la televisió pública, en una tertúlia quinzenal on tracta de novetats i tafaneries literàries. Mentrestant, es va mirant la pantalla, on apareixen informacions banals  en les notificacions que se superposen a qualsevol de les finestres obertes de l’aparell, un Samsung de pantalla grossa que requereix butxaques amples. La productora li indica el guió del dia; els amics de New Jersey el convoquen a una barbacoa diumenge; Iran protagonitza un nou incident diplomàtic; la darrera factura de la llum és exagerada; l’editorial l’apressa perquè enllesteixi la traducció de l’exitosa adolescent afroamericana de moda entre els ambients alternatius barcelonins; la Maria, la seva editora, li ha trucat dues vegades; un desconegut sol·licita amistat a Facebook.

Toni Mir es mira el mòbil sempre dret, recolzat a prop de les portes. Linda Ronstadt enceta un nou tema mentre tracta d’identificar qui pot ser en Jose Alcaraz. L’algoritme l’ha encertada, Ronstadt, amb aquesta veu entre animada i nostàlgica, entre fràgil i forta, el posa de bon humor. O potser l’entristeix. No fa gaire, el parkinson ha deixat sense veu a la cantautora de Tucson, Arizona, en un abrupte tancament de carrera. Entre el soroll de raïls i els anuncis de les estacions reconeix d’alguna manera la cançó. Qui pot ser en Jose Alcaraz? Mira, de nou el mòbil. Blue Bayou, un tema compost per l’inconfusible sentit romàntic i l’oportunisme musical de Roy Orbison.

La música sol actuar com un matxet que s’obre pas en la jungla de la memòria, fins a identificar algun punt d’ancoratge en el record. Al cap li ve alguna imatge d’un local a les fosques i un ball sensual adolescent. Qui pot ser en Jose Alcaraz? Entra al seu perfil: Barcelona, en una relació, músic, calb. Mirant més avall descobreix el punt de connexió que l’absència de cabell l’havia fet confondre. Van anar a la mateixa escola. Havien fet plegats l’EGB, potser quatre dècades enrere. Era l’animat i extravertit delegat de curs. Accepta la sol·licitud. La imatge boirosa, amb Ronstadt de fons, es va aclarint. O no, perquè el local és fosc i la jungla de la memòria només deixa traspassar el record del tacte i l’olor: el frec d’uns pits en formació i l’aroma d’uns cabells llargs i negres. El tacte i l’olor que li fan ressorgir una estranya sensació plaent de dos cossos abraçats mentre ballen les lentes que algú ha posat al tocadiscos amb tota la intenció. L’oïda també comença a intervenir, quan connecta els acords i la melodia que actuen com a pretext de la intervenció del gust, un bes llarg i delicat amb certs tons de tabac mentolat. El matxet de la música va aclarint tota una àrea selvàtica que havia restat colgada per una muntanya d’anys. Ronstadt, amb els seus aires nostàlgics i evocadors continua xiuxiuejant als auriculars, mentre l’acompanya en l’escena ressorgida de les cendres de la memòria. ‘I feel so bad I fot a worried mind / I’m so lonesome all the time / since I left my baby behind / on Blue Bayou

El metro arriba a la parada. Desconnecta el mòbil. Puja les escales amb pas decidit. Un cop al carrer, exhibeix la seva expressió de novaiorquès vocacional: una barreja entre pressa, determinació, i haver comprat un gos per evitar tenir amics. Entra a l’emissora, on es troba amb els contertulians –una crítica de The Newyorker, un professor jubilat de Columbia i una afroamericana que no deixa de reivindicar el seu màster en estudis de gènere–. Com en una cadena de muntatge, la recepcionista els va cridant, un a un, a la sala d’espera, la maquilladora s’hi està dos minuts amb retocs minimalistes, els tècnics li col·loquen el micro darrere l’americana, li fan les proves de so, la productora l’empeny vers el plató, la presentadora li estreny la mà i li demana que apagui el mòbil. Mir, instants abans, fa un parell de fotos que penja a les xarxes.

Durant els vint primers minuts, parlen de la darrera novel·la de Franzen, de l’estat de salut de Tony Morrison i especulen sobre qui pot obtenir el pròxim premi Booker. Mir aprofita un moment de distracció de la conductora del programa per tractar d’explicar al públic qui és en Jaume Cabré i  fer una referència a Mercè Rodorera. L’última part aborden la sensació de les llibreries de les darreres setmanes: el debut literari d’un madur advocat jueu de l’Upper West Side, Alan Koenig, sobre la retrobada, quatre dècades després, de dos amants adolescents.

Toni Mir va comprendre des del principi, que les tertúlies, un espectacle cruel i darwinista, requereixen d’una visió estratègica napoleònica: iniciativa, subtilesa, rapidesa i instint assassí. Semblar educat i informat, avançar-se al contrincant, i ocupar el centre de l’escenari fins al punt d’empènyer els adversaris al terreny desfavorable on privar-los d’oxigen i idees. La seva experiència en aquests perversos formats l’ha entrenat en l’art de la creació d’efectes pirotècnics que enlluernen l’audiència i descentren els rivals. Ha començat amb la comparació amb la Pastoral Americana, de Phillip Roth, i l’escena inicial paral·lela en què un retrobament d’antics alumnes desencadena la reconstrucció d’antics amors, amistats i rancúnies larvades al llarg de dècades, tot congriant els elements d’una tempesta. Abans de donar temps a reaccionar, el crític i traductor barceloní, veí de Queens, i un introvertit que les càmeres transformen en extravertit, fa servir el clàssic recurs de barrejar l’alta literatura amb elements de cultura popular, un efectisme típic del seu repertori. Amb un pensament subtil, ràpid i de killer literari relaciona la recança nostàlgica del protagonista de la novel·la amb Blue Bayou, un ensucrat hit de Roy Orbison popularitzat per la veu evocadora de Linda Rondstadt. Mir estableix el paral·lelisme entre la trama de la novel·la i la cançó, a partir del mite del retorn a un passat idealitzat, de la travessa àrida del temps treballant fort, renunciant a la vida pròpia, colgant les il·lusions juvenils, a partir de l’ancoratge de la memòria respecte a breus i deformats instants de felicitat. ‘Gonna see my baby again / gonna be with some of my friends / maybe I’ll feel better again / on Blue Bayou’, recorda la lletra de la cançó, per disseccionar el parany en què cau el protagonista –i narrador en primera persona– de la novel·la. Afegeix que la clau de l’èxit és precisament la facilitat amb què el lector es pot sentir identificat en una societat que tendeix a ajornar allò que el pot fer feliç i que fa servir records idealitzats com a drogues addictives que resulten una arma emocional de destrucció massiva. Deixa les escorrialles als contertulians: la crítica de The Newyorker titlla de bestseller fàcil i poc original; el professor jubilat de Columbia relaciona aquesta idea amb l’epidèmia nacional d’opiacis sota recepta que generen un genocidi contemporani entre els homes de mitjana edat, i l’afroamericana especialista en estudis de gènere desautoritza el llibre de Koenig com a una mostra més de la decadència de l’home blanc heterosexual i cisheteronormatiu que no sap què fer amb la seva vida, més enllà de cosificar el cos d’uns personatges femenins que apareixen desproveïts d’ànima i voluntat pròpia.

La tertúlia acaba puntualment, per donar pas a la d’esports. Res destacable de la monotonia de la desconcertant indústria cultural i mediàtica nord-americana. S’acomiada dels estudis i dels contertulians no sense abans proposar de fer un latte a l’Starbucks de la cantonada per continuar la batalla dialèctica amb l’emuladora de la Judith Butler.

Ja més relaxat, al carrer, mentre comença a caure una lleu pluja de tardor, encén una cigarreta entre la mirada d’hostil d’uns transeünts majoritàriament vegans i fanàtics de la vida sana. Torna a obrir el mòbil. Un munt de notificacions irrompen a la pantalla. En Jose Alcaraz, el primer que li ha posat un like a la foto del plató, li envia missatges fragmentaris amb alguns errors tipogràfics. Ara ja ho té clar: l’antic delegat de classe, que sense voluntat de deixar-ho de ser, el convoca a un sopar d’antics alumnes. Ha elaborat un cartell amb la vella fotografia, en blanc i negre, del darrer dia de classe de la seva promoció, hores abans que aquell equip, amb tres fileres amb els asseguts a terra, els asseguts al banc, i els que són drets, al darrere, entre els quals el mateix Mir, són drets mirant fixament la càmera. Mir tracta d’identificar-s’hi. És allà, potser trenta-molts anys més jove, tirant cap a un extrem. Just a davant seu, i asseguda hi és ella, la Lorena Sánchez, amb la seva cabellera negra i generosa, lleument ondulada, que recorda la de Ronstadt, el Blue Bayou, el record de l’aroma als seus cabells, el regust de tabac mentolat als llavis. Amb els dits a la pantalla, amplia la fotografia en blanc i negre. Hi descobreix els ulls foscos, els braços plegats, certa determinació en la mirada, catorze anys, l’aire de finals de primavera poc abans del comiat. El matxet de la música ja ha obert, amb certa fortuna, una clariana al bosc de l’oblit.

Toni Mir contesta provisionalment que s’ho pensarà. Que ha de quadrar agenda. Que, certament té previst tornar a Barcelona per Nadal, a visitar la família i a fer alguna classe a l’escola d’escriptura. En realitat sap que podrà anar, perquè, efectivament, la data proposada, a inicis de gener, serà a la ciutat. Tanmateix, no es compromet. No té massa clar si té ganes, o no, de remoure el passat, com el protagonista de Sad Friday, la novel·la de Koenig que s’ha llegit a mitges, que li resulta previsible, i que, en el fons està d’acord amb les opinions dels seus contertulians: fàcil i poc original; un abús d’oxicodina que mata prematurament homes estressats; una mostra més de la decadència  de l’home blanc heterosexual que no sap què fer amb la seva vida amb dones esproveïdes d’ànima i voluntat pròpia. Recorda que divendres ha quedat amb la Tracy, l’afroamericana del programa, la supervivent talentosa del Bronx, l’admiradora de Judith Butler que avui lluïa una samarreta amb el rostre estampat d’Angela Davis amb la frase impresa ‘If they come for me in the morning, they will come for you in the night’. Previsiblement, ella li narrarà les dificultats terribles de la seva existència en el gueto, la seva ànima de resistent al túnel del sistema educatiu on cada matí, havia de passar per un arc amb detector de metalls, del calvari de ser dona, negra, de classe baixa. Mir no li detallarà els seus traumes d’adolescent, perquè no se’ls creuria, car, al cap i a la fi, ell és un home blanc, heterosexual, heteronormatiu de mitjana edat. Li explicarà qui va ser Maria Mercè Marçal, l’obsequiarà amb algun dels seus poemes, traduïts per ell mateix, s’allitaran, i continuaran la seva existència de solitaris que coincideixen, de tant en tant, a la línia 6 del metro.

II

Barcelona sempre té un aire nostàlgic. Les guies turístiques descriuen el seu hivern com a “benigne”, tanmateix, el fred sempre és intens en els esperits. Toni Mir ha tornat, com gairebé sempre, per Nadal, i troba la ciutat igual i diferent. Pràcticament no neva ni plou. De fet, gener és un dels mesos més secs de l’any. Nadal pren sovint aquest aire estrany de sol apagat, d’estranya recança, de saudade sense fados. Almenys, aquest crític i traductor ho percep així, quan es troba amb els seus pares i els seus fills, a qui veu només en els xafogosos estius de Nova York i en els llargs vespres del solstici d’hivern, a la que, en el passat, molts anys enrere, havia estat la seva ciutat.

Potser el seu barri no és el Bronx, encara que sí el troba desgavellat i depriment. És per això que prefereix allotjar-se al mateix hotel de sempre, a l’esquerra de l’Eixample, lluny dels pares i prop dels fills, malgrat que sap que la proximitat i la distància no siguin fenòmens necessàriament físics. En tot cas, la ciutat accentua la seva introspecció i atenua l’energia que exhibeix quan trepitja Manhattan.

Des del mateix moment en què Mir va pujar a l’avió, pocs dies abans de les vacances escolars, no només va obrir-se camí una estranya sensació de tristesa, sinó que el matxet de la música el va instal·lar a la clariana de la jungla de la memòria. I ara, l’evocadora olor dels cabells negres,  espessos i lleument ondulats de la Lorena, mentre que els cossos adolescents s’abraçaven ignorant els compassos de Blue Bayou, han esdevingut una mena d’estranya obsessió, una imatge recurrent, una estreta cel·la on resta confinat amb el record. Potser per això, a partir del moment en què va aconseguir un taxi a l’aeroport del Prat, va enviar un missatge a Jose Alcaraz confirmant la seva assistència. No tenia encara molt clar si volia anar o no, al sopar programat. Potser li feia por que, sense massa afluència, l’improvisat esdeveniment, que imaginava molt lluny dels balls de promoció a l’estil de la Pastoral Americana o de les insuportables desfilades de la competitivitat ostentosa a les retrobades d’exalumnes als Estats Units, s’acabés cancel·lant. Sempre seria a temps de buscar alguna excusa de darrera hora. Sempre seria a temps d’anar-hi. Alcaraz, molt actiu al facebook, responia ràpidament amb una emorticona somrient. Alcaraz probablement conservava aquell abnegat optimisme que el caracteritzava, com a líder natural de la classe d’una escola pública de barri complicat. Un barri complicat on recordava baralles, navalles, conats de bandes i un tràfic incipient d’heroïna, encara que potser no tant com l’institut de la Tracy, on cada noi, i cada noia, havia de passar a primera hora del dia sota un arc de seguretat per controlar, en un acte d’humiliació col·lectiva, que ningú no portés armes.

Mir, que en marxar de la seva ciutat va fer el típic exercici de tot novaiorquès d’adopció de reinventar-se a sí mateix, abandonant o redecorant-ne la biografia, no va poder evitar tractar de reconstruir les imatges que li suggerien la vella fotografia en blanc i negre que exercia de convocatòria d’aquest esdeveniment social.

Certament, el record de la Lorena, la noia nova que a sisè va seure tot el curs al seu costat, li generava tanta nostàlgia com ansietat, tanta atracció com recança. Li venia a la memòria les vegades que l’acompanyava, fins a casa seva, a la sortida de l’escola, que es prestaven llibres, intercanviaven cassettes o menjaven pipes asseguts a un dels bancs del parc davant l’escola. També havia desenterrat de la memòria la imatge d’aquell matí plujós de febrer en què havia estat a l’enterrament del seu pare, el mateix any de la fotografia en blanc i negre que no podia deixar de mirar. Com en la novel·la de Koenig, l’entusiasme i el pànic per la retrobada es barrejaven en una sensació estranya d’atracció i repulsió, de gravetat i matèria obscura, de mirar enrere i caminar endavant. Tanmateix, així com Alcaraz tenia un punt exhibicionista, Mir no trobava cap rastre d’ella en les xarxes socials. Cap compte de facebook, ni de tuitter, i centenars de Lorena Sánchez a internet que no eren ella.

En la seva estada a la ciutat, no va variar els seus rituals. Visites –i regals de consolació– a la família, trobades esporàdiques amb vells amics, retrets mutus amb els seus editors, passeigs solitaris per una Rambla infectada de turistes, anades i vingudes a llibreries i cafès, amb les decepcions corresponents en les desaparicions o desnaturalitzacions d’aquells espais que havia freqüentat en la seva joventut, i hores, moltes hores d’introspecció. El desassossec anava creixent a mesura que s’acostava la data del sopar, un divendres, com a Sad Friday.

Aquella novel·la, que havia titllat de vulgar i previsible, en públic i en privat, començava a inquietar-lo. Els protagonistes, en Sam i la Jane, que havien estat profundament units en una infantesa plàcida, que en les ensopides i edulcorades escenes romàntiques dels diversos flash-backs podrien dibuixar la parella com a ànimes bessones, es troben a la cruïlla de la fi de l’adolescència i l’entrada en el depriment i desconcertant món dels adults. Tenien divuit anys i projectes comuns, en una edat en forma de llibre en blanc, on tot estava per fer i semblava possible. Arriba el moment de triar universitat, de pensar en la mena de persones que seran, de tirar endavant les ambicions més o menys públiques, més o menys privades. I les admissions envien a cadascun a un extrem del país: ella, a Los Angeles, ell, a Boston. Els camins es bifurquen. Al principi, tracten de mantenir la relació. Tanmateix, les quotidianitats allunyades, el pas del temps, fa que la distància física esdevingui també quelcom personal. Com a Les feuilles mortes, aquella cançó amb lletra de Jacques Prévert, ‘Mais la vie sépare ceux qui s’aiment / tout doucement, sans faire de bruit / et la mer efface sur le sable / le pas des amants désunis’.  La vida separa aquells que s’estimen, a poc a poc, sense fer soroll, i el mar esborra a la platja les passes dels amants que s’allunyen. Ambdós fan grans carreres professionals, desfilen matrimonis i amants, se succeeixen monòtonament les hores d’esforç per guanyar-se una posició, per pagar hipoteques de cases luxoses a Monterrey o als Hamptons, se succeeixen viatges a Europa i, tanmateix, la vida desfila sense il·lusió, amb ànimes òrfenes per l’enyorança de la mitja taronja perduda.

Arriba el divendres. Els dies previs, ha estat pendent del compte d’en Jose Alcaraz i el grup que ha creat a tal efecte. Hi ha una dotzena de noms, dels quals acaben intervenint poc més de la meitat, la majoria de la colla d’amics i admiradors de l’antic delegat de classe, amb qui havia tingut una relació correcta, encara que distant. Agafa un taxi i arriba, deliberadament, una hora abans de les nou, moment oficial de la convocatòria. Té interès per recórrer aquell barri, contigu al seu, que fa més de trenta anys que no trepitja.

Com li passa amb tota la ciutat, troba els carrers diferents, encara que iguals. Percep una mutació en els veïns, en un procés d’enfosquiment. Els paletes, manobres, operaris de fàbrica, dependentes de botiga, cambrers que esdevenien l’univers dels pares dels seus companys de classe, es mantenen, malgrat que amb rostres i maneres exòtiques. “Un reemplaçament ètnic del proletariat tradicional”, que li deia la Maria, editora i mig agent literària que el manté, més o menys connectat, a Barcelona. Els bars són en mans de xinesos; a les perruqueries, abunden dominicans; els petits basars i botigues de mòbils, són en mans de pakistanesos. Estols d’adolescents de pares magribins, filipins o gambians han heretat els bancs i els gronxadors del mateix parc on, dècades enrere, els seus amics i ell feien el primer tast de tabac, haixix o licor, amb la mateixa mirada desafiant i hostil a un món desafiant i hostil.

Continua caminant pel mateix barri on havia experimentat aquella adolescència més o menys rebel, més o menys ordenada, sempre desconcertant. Podia fer-se una composició arqueològica de fets i esdeveniments del passat, el pati on havia participat en alguna baralla entre bandes, el bar on era possible trobar camells demacrats, el club enfosquit amb prostitutes acabades d’arribar d’algun poble sinistre, el portal de la Lorena Sánchez… Abans d’enfilar el camí de la trobada –en un bar de menú de vuit euros amb oferta nocturna de diverses variants de pa amb tomata– va passar per l’escola. Més enllà d’una capa de pintura i la urbanització de l’entorn, no semblava haver hagut grans canvis. Ja era fosc, i les escoles buides sempre posseeixen cert aire fantasmagòric, un punt de terror gòtic. Va identificar el passadís del pati –una mena de zona morta– on la Lorena i ell havien barrejat les llengües i li havia passat les mans per sota del sostenidor. Toni Mir es preguntava quantes escenes devia haver viscut aquell espai, o si potser la directora havia decidit tapiar-lo, tenint en compte que escapava a la vigilància de la institució. Toni Mir es preguntava si ella vindria.

A l’entrada del bar hi havia un somrient Jose Alcaraz. Mirant les seves xarxes socials havia esbrinat que, efectivament, tocava la bateria els dissabtes a la nit amb un grup que feia versions dels setanta, que col·laborava a la ràdio del barri, i que, de dilluns a divendres, feia de lampista per compte propi. El va identificar d’una llambregada. ‘Hombre, ¿a quien tenemos aquí?’ El va abraçar fortament i, com en un acte de presentació sense etiqueta, va preguntar a la dotzena curta d’assistents a la celebració, si algú se’n recordava d’en Mir, el seu intel·lectual, la figura internacional de la classe. Entenia el biaix irònic de les paraules d’Alcaraz, malgrat que això no li estalviava un cert sentiment de vergonya. Va demanar una cervesa i va començar a estrènyer mans, fer abraçades i petons a cares que no acabava de reconèixer. A poc a poc, la memòria es va posar en marxa, i segons alguns detalls i el nom, el barceloní expatriat i novaiorquès d’adopció anava identificant els rostres presents amb personatges de la classe del passat. Ella no hi era.

Ja assegut a taula, entre la Rosa –una perruquera tan xerraire com quan compartien classe– i en Carlos –un conductor d’autobús que era qui millor jugava a futbol de tota l’escola– pensava que totes les trobades d’exalumnes es devien semblar les unes a les altres. I no deixaven de recordar-li les tertúlies televisives: un espectacle cruel i darwinista, que requereix d’una visió estratègica napoleònica: iniciativa, subtilesa, rapidesa i instint assassí. Semblar educat i informat, avançar-se al contrincant, i ocupar el centre de l’escenari fins al punt d’empènyer els adversaris al terreny desfavorable on privar-los d’oxigen i idees. Tanmateix, Barcelona li resultava una mena de kriptonita, i les seves capacitats de seducció davant la càmera no semblaven funcionar. De fet, experimentava una fatiga immensa que li frenava ànims i conversa. No tenia asma de participar en aquest joc, i encara menys, en un terreny que, no és que desconegués, sinó que hi havia desconnectat feia anys. Ningú no volia semblar menys que ningú. Tothom tractava d’aparentar que estava més o menys bé (i almenys ho semblava entre la dotzena d’assistents entre els vint-i-nou nois i noies de la fotografia de trenta-molts anys enrere). Pocs havíem continuat estudiant després d’aquell curs. Alguns es van col·locar de mecànics, dependentes, guàrdies urbans, lampistes, pintors, i aquelles feines i estatus que heretaven dels seus pares. L’única excepció era en Toni Mir, algú que, si bé a classe havia passat relativament desapercebut –els seus mèrits reconeguts eren el d’editar la revista de l’escola i, com Albert Camus, esdevenir un porter solvent i acrobàtic de l’equip de futbol–, ara podria ser presentat com a una mena una d’estrella internacional. Aquesta circumstància, afegida a la seva llegendària incapacitat per encaixar, el posava encara més neguitós. Feia el mínim imprescindible per mantenir converses coherents, interessar-se pels altres, riure d’algunes anècdotes, confessar algun episodi personal, mentre vigilava, de tant en tant, la porta.

Així, a mesura que passava la nit, i mentre Mir s’adonava que ella no vindria, l’anaven interrogant sobre la vida a Nova York, sobre la seva feina de crític i traductor, sobre les seves aparicions televisives (en programes que ningú d’aquell restaurant s’havia mirat) i coses per l’estil. Alcaraz el va obligar a acceptar passar pel seu programa a la ràdio del barri, i els seus antics companys van obligar a cantar, al Karaoke, el My Way i el New York, New York en la versió de Frank Sinatra. La Lorena, com la majoria de la seva promoció, no apareixia per cap porta.

Mentre feien una copa a un local proper que el recordava com a fusteria, i mentre la Rosa tracta d’imitar la veu d’Amaral a Días de verano, Toni Mir va començar a preguntar pels absents. ‘Uff!, un desastre!’ comentava, amb aires confidencials, en Jose Alcaraz. El va posar al corrent d’allò que, en les pel·lícules de submarins, oficials amb expressió aterrida, tendien a anomenar “informe de danys”. ‘Quatre morts, un suïcidi, tres a la presó, dos sense sostre, alguns desapareguts, altres amb molt poques ganes de festes. L’heroïna va fer estralls, els accidents de cotxe, també, les crisis recurrents, van resultar devastadores. La Laura ho va perdre tot i es va llençar a les vies de Passeig de Gràcia. El càncer se n’ha emportat en Pérez amb quaranta-pocs. Un de cada tres, fora de combat’. La narració dels fets, amb detalls de tots i cadascun dels caiguts sense cap guerra distava molt del glamur de la romàntica novel·la de Koenig, i les seves cases als Hamptons, i la seva tristesa limitadament existencial, sense hipoteques que ofeguen ni subsidis d’atur que s’acosten perillosament al final. ‘El barri t’atrapa, et succiona com un forat negre. La majoria de gent té problemes greus, encara que tracti de dissimular-los. Els companys supervivents passen per aquí per arrapar-se a algun bri d’esperança, per comprovar que hi ha gent que encara pot estar pitjor que ells, que encara són capaços de surar damunt l’aigua’, explicava Alcaraz, amb una crua i sincera capacitat d’anàlisi. Efectivament, malgrat els anys, continuava essent l’hàbil, empàtic i seductor delegat de classe, i en grau considerable, un líder natural d’aquell barri que continuava enfonsant-se a poc a poc, al mateix ritme imperceptible de quan ell hi anava a l’escola. Un barri que atrapa i succiona com un forat negre, o que, per contra, la força centrífuga catapulta cap als confins de l’univers, com passava al desnaturalitzat crític, que escoltava converses i observava l’escenari amb una barreja d’interès i desinterès, i sobretot, clavant els ulls en qui entrava per la porta.

Mentre feien una cigarreta a l’exterior, Toni Mir es va decidir a preguntar per la Lorena, potser esperant algun veredicte poc favorable. Alcaraz va explicar que l’any després que deixessin l’escola, es va ajuntar amb el Soro, un d’aquells quinquis coneguts del barri, dos cursos per sobre de la nostra promoció. Que, com era obvi, allò li havia causat problemes, al cap i a la fi, el Soro era una mala bèstia i un camell conegut i imprevisible, fins que, amb vint-i-set, el devia pelar una banda rival, un client insatisfet, un damnificat a la recerca de venjança, la policia, o no se sap exactament qui i com. I que la Lorena, havia passat uns anys a la presó. Que, en tornar, estava demacrada, un mal aspecte terrible –tothom es pensa que té la SIDA, probablement de punxar-se, apunta en Carlos, afegit a la conversa–, i que de tant en tant, se la troben pel barri.

Cap a quarts de dues, després d’una tercera copa, Toni Mir camina a poc a poc, buscant alguna avinguda on trobar un taxi. Com quan era jove, li agradava l’aire fred de les nits d’hivern per aclarir les idees. No es pot dir que no esperés algun desenllaç decebedor com aquell en el qual, profèticament semblava condemnat a esdevenir un Sad Friday. Potser esperava que l’informe de danys esvaís la jungla de la memòria on Blue Bayou ressonava a totes hores. A diferència de la lletra de la cançó, en aquell espai no trobaria gent passant-s’ho bé, amb vaixells a l’horitzó, un cel blau, els somriures familiars de qui estimes, els amics i amors que, un dia, es van deixar enrere…

L’endemà, sabent que no li quedava massa dies abans d’agafar el vol de tornada, va agafar el metro. Després de dotze parades, d’examinar els rostres similars a la línia que venia del Bronx, va tornar, aquest cop, sota un sol d’hivern, al barri. A diferència del seu costum, no va pujar les escales a pas decidit, sinó parsimoniós. Un cop al carrer, va exhibir la seva expressió de barceloní resignat, una barreja entre recança, preocupació, i haver perdut el seu gos i no parlar-se amb els amics. D’esma, s’acosta cap al portal d’ella. S’asseu al davant, en una terrassa, mentre fa un cafè i fuma una cigarreta rere l’altra.

Cap a les dotze, hora de l’Angelus, quan el sol sembla voler escalfar un dia d’hivern, la veu sortir. Més aviat, la identifica. És una ombra del record. El matxet de la memòria ha obert una clariana més gran que deixa passar la llum. Els cabells grisos i curts, la pal·lidesa extrema, l’expressió cansada, travessa el llindar del portal. Surt a passejar un gos vell, petit, coix i lleig. Mir deixa passar una estona, deixa un bitllet de cinc euros entre el plat i la tassa i la segueix a distància. Al cap de dos-cents metres, ja és al parc que hi ha al davant l’escola, mirant-se els gronxadors on- trenta-molts anys enrere, es gronxaven i morrejaven amb més curiositat que passió. S’asseu en un banc, mentre altres adolescents repeteixen idèntics gestos i ritus que havien practicat, generació rere generació, avantpassats més vells i cansats.

Mir se la mira, en silenci, una estona. A poc a poc, s’acosta, mentre ella segueix amb la mirada perduda. S’asseu a l’altre extrem del banc. Passen una bona estona sense dir-se res. La Lorena treu una cigarreta mentolada. Ell, treu el seu encenedor zippo amb la imatge de l’estàtua de la Llibertat, i l’hi encén. Ella aspira el fum profundament, amb un punt de tos desmenjada. Passen uns instants en silenci. Al final, afirma, ‘fas tard’.

III

Diumenge al matí, la primavera s’escola al minúscul apartament de Queens. La Tracy segueix adormida al seu llit. Durant la nit, ha tingut malsons, amb la imatge recurrent d’un arc de seguretat que no deixa de sonar i que l’impedeix entrar a l’institut del Bronx. Al llarg de les darreres setmanes, a mesura que l’afroamericana amb un màster de gènere s’ha anat instal·lant a casa seva, sembla com si els seus fantasmes del passat es resistissin a desaparèixer. Ajuntar-se amb un home blanc, de classe mitjana, heterosexual, cisheteronormatiu i allunyat del seu món i experiències, l’estava servint per guarir els seus traumes. O, potser, li estava suposant una benèfica teràpia? Mir, al cap i a la fi, semblava un home més empàtic del que la primera impressió li havia suggerit. Mir, al cap i a la fi, l’escoltava a totes hores, mentre mantenia un rocallós silenci sobre si mateix. En aquest home blanc, de classe mitjana, heterosexual i cisheteronormatiu havia trobat algú que la mirava als ulls, que semblava comprendre-la, que s’adaptava a les seves manies, pors i inseguretats, que l’acompanyava a les seves conferències, que l’ajudava a redactar la seva tesi doctoral, que, malgrat el seu sexe i aspecte d’acadèmic seriós d’accent exòtic, queia bé a les seves amigues i admiradores de la Judith Butler. Mir semblava l’home perfecte per compartir solituds.

La Tracy començava a desvetllar-se mandrosament. Sense obrir els ulls, s’abraçava al seu amant, i la seva escalfor li conferia una seguretat desconeguda. A poc a poc s’aixecaria i es mouria per aquella habitació que començava a representar una geografia coneguda, a adquirir, com una droga, una sensació de càlid benestar. Després d’esmorzar, anirien a passejar, agafats del braç, una estona per Shore Avenue, a contemplar el Robert F. Kennedy Bridge damunt l’East River. Després, agafarien el metro fins a l’Upper West Side fins a casa de l’Alan Koenig, l’advocat jueu i ara, escriptor reconegut, on havien estat convidats a dinar. Koenig, i Mir s’havien fet amics, després que la Maria, la seva editora de Barcelona, li fes l’encàrrec de traduir Sad Friday, i que les trobades professionals esdevinguessin a poc a poc una compartició de confidències i complicitats. Un dels punts forts de la novel·la, que ja portava una desena de reedicions i inundava les llibreries dels aeroports, era el seu final obert, que en certa manera compensava la predicibilitat del contingut. D’una manera o una altra, el llibre, havia aconseguit connectar amb el públic femení, per horror de la Tracy, una detractora militant de l’amor romàntic. Tanmateix, el dinar seria fantàstic. La dona de Koenig, la tercera, tal com constatava la wikipèdia, aportava el punt de simpatia i seducció que compensava l’ensopiment dels homes que es trobaven amb aquell ample apartament amb vistes a Central Park. A Monique, que així es deia aquesta elegant novaiorquesa que va passar-se més de mitja vida a Los Angeles, li encantava la comparació literària que Mir havia establert amb Blue Bayou, i, de fet, es declarava una fan de Linda Rondstad, amb qui havia coincidit algunes vegades, durant la dècada dels vuitanta, en algunes festes a Califòrnia. Fins i tot, en un moment, va agafar la guitarra i es va a posar a cantar, amb gran sentit de l’entonació i sense errar cap acord, aquella cançó:

“Oh that boy of mine

By my side

The silver moon

And the evening tide

Oh some sweet day

Gonna take away

This hurting inside

Well I’ll never be blue

My dreams come true

On Blue Bayou…”

Tots van aplaudir enlluernats, mentre el vi anava anestesiant els records. La Tracy va deixar lliscar una llàgrima furtiva. Monique Koenig, satisfeta de l’actuació, va treure una cigarreta mentolada. Toni Mir va treure el seu zippo amb la imatge de l’estàtua de la llibertat, i la va encendre.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!