Poesie e canzoni

Quin concert, quina emoció.

Raimon, a Roma, a un teatret de barri, un concert sense cap publicitat i debades. Quasi tot el públic era italià i ens han donat un llibret esplèndid amb les lletres de les cançons en català i en italià. Raimon ha presentat cada cançó i l’ha explicada en italià, ha explicat al públic els vents que havien de portar Ausiàs March a casa i ens ha parlat d’Espriu i de sa mare que ho guardava tot. 

Jo sabia que m’emocionaria, anava preparada (niente rímel i mocadors a la bossa), sabia que quan cantara ‘Com un puny’ me n’alegraria molt de no haver-me posat rímel. Amb la primera cançó: ‘Jo vinc d’un silenci’ ja m’he emocionat, quan ha cantat ‘Veles e vents’ per poc em fonc i així tot el concert.

Era una mica estrany Raimon cantant (bramant) ‘Diguem no’ i la gent asseguda a la butaca amb cara d’estar escoltant Schubert, o que ningú aplaudira quan ha dit ‘qui perd els orígens perd identitat’ ni cap in-inde, ni res. Al segon bis ha fet una cosa molt bonica, ha cantat ‘Al meu país la pluja’ fent el recitat en italià: Oblio del lampo, oblio del tuono, della pioggia e del bel tempo… Una preciositat. 

Jo l’havia escoltat moltes voltes, ja ho vaig explicar que el primer concert que vaig veure de menuda va ser un de seu a un Aplec de la Plana, i li vaig demanar un autògraf. Però escoltar-lo ací, lluny d’allà (del lado de allá), ha sigut una emoció molt especial. 

(Poc abans de començar el concert hem vist que entre el públic hi havia el veí del pis d’enfront, un senyor molt seriós i solitari i molt curt de vista a qui nosaltres, no sé ben bé perquè, li diem il professore. En eixir del teatre ens hem trobat i li he preguntat com és que havia anat a un concert de Raimon (feia estona que ens ho preguntàvem) i m’ha explicat que ell a Raimon el coneixia de tota la vida. Pasta de moniato, clar: el veí d’enfront que ens trobem quasi cada matí al replà i amb qui parlem del temps i de l’amministratore di condominio, coneix a Raimon de tota la vida. Resulta que la seua família i la de la dona de Raimon eren amics. En fi, que mentre ell ens repetia com de piccolo è il mondo, hem tornat a entrar al teatre a saludar-lo i m’ha presentat a Raimon com la mia vicina valenziana. Quines coses. Evidentment a Raimon no li he explicat que li havia furtat un vers per al nom d’un blog ni que quan era xicoteta em va firmar un paquet de xiclets) 

 

piazza grande

S’ha mort Lucio Dalla. Va escriure un grapat de cançons bellíssimes, a la meua antologia personal de cançons italianes que m’enduria a una illa deserta n’hi ha mitja dotzena de seues, trobaré a faltar la seua veu i el seu clarinet…

d’autor

En llegir la notícia m’he esglaiat moltíssim. 
La cançó Meno male che Silvio c’è (Encara sort que Silvio existeix), que es va convertir en l’himne del nou partit del Cavaliere, va nàixer, com explica el seu autor, com una resposta cultural-artística als atacs infamants que rebia el Cavaliere. Després, en la millor tradició dels cantautors compromesos, va tindre problemes per gravar-la perquè en l’ambient tothom és d’esquerres, però finalment Berlusconi la va escoltar i li va agradar, i la sort de la cançó va canviar. Uns anys després, quan ja s’havia convertit en l’himne que el poble italià necessitava, fins i tot se’n va fer una versió en anglès (To Silvio), i el Cavaliere en va regalar una còpia a Bush.
Pareix que, malauradament, la cançó no ha gaudit de l’èxit internacional que es mereixia (ja se sap que el món de la música està ple de comunistes, com a tot arreu, l’altre dia que el Milan va perdre un partit, Berlusconi va dir que era perquè els arbitres eren d’esquerres). Però el que veritablement ha molestat a l’autor és que la cançó haja estat usada per denigrar Berlusconi i no per celebrar l’home i el polític, que és pel què havia estat pensada. Així que ha denunciat l’autor del documental Videocracy; la BBC, pel documental The Berlusconi Show (inèdit a Itália) i Sabina Guzzanti per la pel.lícula Draquila. La Guzzanti ha declarat que està molt feliç, que és la denúncia més bonica de la seua col.lecció, una denúncia d’autor. La BBC no ha declarat res.
A mi m’ha quedat un dubte terrible, quan la cançó va eixir em va impressionar molt i em sonava que l’havia penjada al bloc, o que havia posat l’enllaç. No l’he trobada, fa quasi un any vaig posar l’enllaç a l’himne de la campanya que demanava el Nobel per Berlusconi (ara no recorde quin, crec que el de Física o el de Medicina), però la de Meno male che Silvio c’è no la trobe. De totes maneres, per si de cas, declare solemnement, que si la vaig posar no va ser per denigrar Berlusconi, va ser només per informar els lectors i, com a prova de bona voluntat, hui pose l’enllaç de la versió oficial, un vídeo molt bonic i molt sentit, és un crescendo d’emoció i de joia: Presidente siamo con te, meno male che Silvio c’èèè!
 
(Després de mirar el vídeo oficial de l’himne oficial del partit que governa aquest país, si voleu començar una campanya per fer que ens envien o els cascs blaus o alguns membres de psiquiatres sense fronteres, molt agraïda)

estate

Ja ho sé, ja ho sé que no és encara estiu, però ho pareix i m’encanta. Continue amb la sèrie de cançons sanremeres que vaig començar amb Io che non vivo senza te. La d’avui, Estate, no va anar a San Remo, però l’estil és eixe, és una cançó de Bruno Martino, del 1960 i té eixe aire de finals dels 50s, quan molts cantants italians cantaven amb eixes consonants fortíssimes, (adesso brrrrucia solo con furorrrrrrr). La versió original és aquesta:

Però a partir d’una versió que en va fer Joao Gilberto, lentíssima i molt bonica, la cançó es va convertir en un estàndard jazz, potser la més bonica de les versions jazz siga la de Chet Baker, bellíssima, nocturna i trista, tot i que la de Michel Petrucciani també és preciosa.
Les senyores italianes l’han cantada totes, clar, Mia Martini, Mina i, com no, Ornella Vanoni (comence a pensar que no existeix cap cançó que la Vanoni no haja cantat). Una de les darreres versions és la d’Irene Grandi, que ha aconseguit traure-li tristor a la cançó.

A Vull llegir… hi ha la lletra.

Estate
Sei calda come i baci che ho perduto
Sei piena di un amore che è passato
Che il cuore mio vorrebbe cancellare

Estate
Il sole che ogni giorno ci scaldava
Che splendidi tramonti dipingeva
Adesso brucia solo con furore

Tornerà un altro inverno
Cadranno mille pètali di rose
La neve coprirà tutte le cose
E forse un po’ di pace tornerà

Estate
Che ha dato il suo profumo ad ogni fiore
L’ estate che ha creato il nostro amore
Per farmi poi morire di dolore

sense tu

N’hi ha unes quantes cançons italianes sanremeres vellíssimes que m’encanten. Io che non vivo senza te, de Pino Donaggio, n’és una. Va quedar finalista a San Remo al 1965 i se’n van fer moltíssimes vesions. 
Ací la versió d’Elvis Presley, You Don’t Have to Say I Love You, impressionant.
I una molt especial que he trobat a aquest bloc, que fa arqueologia del single, val la pena donar una volteta, jo hi he arribat des d’aquest, un altra mina.
És la versió del mateix Pino Donaggio en català, de 1966, Jo que no puc viure sense tu:

banana

oh cosa sara’
che ti svegli al mattino e sei serio
che ti fa morire ridendo di notte
all’ombra di un desiderio
oh cosa sara’

Tornen junts. Lucio Dalla i Francesco De Gregori van fer una gira junts el 1978 de la qual va eixir un disc: Banana Republic, una preciositat. Dos artistes tan diferents van trobar el punt d’encontre i van fer una xicoteta meravella, un disc, de veritat, rodó. La cançó del vídeo és una de les meues preferides del disc, però m’agraden totes.
Doncs es veu que després de més de trenta anys s’han tornat a trobar i, mig d’amagat, cantaran junts a un local xicotet als afores de Modena. Espere que els vaja molt bé i tornen a fer un disc junts, o que tornen a fer el mateix disc…

actualització: ostres! me n’acabe d’adonar que aquesta és l’entrada que fa 500 d’aquest bloc.

poc a poc

L’altre dia, en una estoneta lliure entre l’estació de València i l’aeroport vaig passar per l’fnac i després de comprar alguns llibres, mentre voltava ja una mica marejada per la secció de discs, em vaig trobar davant del nas un cd: Miquel Gil & Manel Camp Trio amb David Pastor. No sabia que existia, me’l vaig comprar immediatament. Està molt bé, algunes cançons més que altres però la versió de Via con me de Paolo Conte és preciosa, escoltar aquesta cançó en valencià i amb la veu de Miquel Gil és un regal. 
Malauradament al disc no diu de qui és l’adaptació de la lletra (via, via, res et lliga a estos temps grisos plens de músics i d’homes pareguts entre ells…). Els arranjaments són de David Pastor, al piano Manel Camp, Horacio Fumero al contrabaix, Lluís Ribalta a la bateria i Miquel Gil, que la broda.

Ja em direu què vos pareix, les pose totes dues. 



Postdata desesperada: fa dos dies que l’editor de Vilaweb no em deixa posar imatges. Per posar la d’avui m’ha fet falta l’assistent personal d’html que tinc. A algú més li passa? algú sap què he de fer? Algú em pot ajudar, plis.

nuda

Aquests dos es diuen Musica nuda (Petra Magoni i Ferruccio Spinetti)  han fet ja tres discs, amb versions de tots tipus de cançons, velles cançons italianes, brasileres, pop, soul, de tot, sempre només contrabaix i veu, tot i que per aquesta cançó han afegit el piano de Stefano Bollani. A mi m’agraden molt. A la seua pàgina web hi ha uns quants vídeos, doneu una volteta…
He triat aquesta cançó perquè m’agrada i em porta molts records. Quan era xicoteta a casa hi havia un disc de Guillermina Motta que es deia Cançons que estimo, eren versions en català de cançons franceses i hi havia una versió de la Chanson des vieux amants de Jacques Brel, me’l vaig aprendre de memòria, li feia playbacks perfectes davant de l’espill i m’imaginava a Paris, recolçada a un piano, vestida de negre… (de xicoteta ja era coenta). De totes maneres m’agradaria molt tindre encara aquell disc de la Guillermina Motta. Joan Isaac també en va gravar una versió molt bonica al disc Joies robades.
D’aquesta cançó de Jacques Brel en italià hi ha una versió preciosa de Franco Battiato al disc Fleurs, que és tot ell una joia, i una vellíssima de Patti Pravo.