Un altre país

Ja ho sé, ja ho sé que no és encara estiu, però ho pareix i m’encanta. Continue amb la sèrie de cançons sanremeres que vaig començar amb Io che non vivo senza te. La d’avui, Estate, no va anar a San Remo, però l’estil és eixe, és una cançó de Bruno Martino, del 1960 i té eixe aire de finals dels 50s, quan molts cantants italians cantaven amb eixes consonants fortíssimes, (adesso brrrrucia solo con furorrrrrrr). La versió original és aquesta:

Però a partir d’una versió que en va fer Joao Gilberto, lentíssima i molt bonica, la cançó es va convertir en un estàndard jazz, potser la més bonica de les versions jazz siga la de Chet Baker, bellíssima, nocturna i trista, tot i que la de Michel Petrucciani també és preciosa.
Les senyores italianes l’han cantada totes, clar, Mia Martini, Mina i, com no, Ornella Vanoni (comence a pensar que no existeix cap cançó que la Vanoni no haja cantat). Una de les darreres versions és la d’Irene Grandi, que ha aconseguit traure-li tristor a la cançó.

A Vull llegir… hi ha la lletra.

Estate
Sei calda come i baci che ho perduto
Sei piena di un amore che è passato
Che il cuore mio vorrebbe cancellare

Estate
Il sole che ogni giorno ci scaldava
Che splendidi tramonti dipingeva
Adesso brucia solo con furore

Tornerà un altro inverno
Cadranno mille pètali di rose
La neve coprirà tutte le cose
E forse un po’ di pace tornerà

Estate
Che ha dato il suo profumo ad ogni fiore
L’ estate che ha creato il nostro amore
Per farmi poi morire di dolore