Un altre país

Diu el ministre de defensa que no és just celebrar els partisans com a portadors de llibertat.
Jo ho faig sempre, tots els anys, vaig a la manifestació del 25 d’abril i celebre els partisans com a portadors de llibertat, i aplaudisc, i m’emocione, i desfile amb ells, mentre en quede un de viu el celebraré com a alliberador i aplaudiré emocionada. 
Enguany no podré anar, me’n vaig a Castelló aquest cap de setmana, ho faig ací: els celebre, aplaudisc i m’emocione.

Marxem uns dies de vacances a Ischia, al golf de Nàpols, torne dimarts. 

Et protegiré de les pors i de les hipocondries
dels torbaments que des de hui trobaràs pel teu camí.
De les injustícies i dels enganys del teu temps
del fracassos que per la teua natura normalment atrauràs.
T’alleujaré dels dolors i dels teus canvis d’humor,
de les obsessions i de les teues manies.

Una cançó dolça i balsàmica, espere que la terra tinga cura de tots nosaltres.

(a vull llegir… hi ha la lletra)

La cura.
Franco Battiato

Ti proteggerò dalle paure delle ipocondrie,
dai turbamenti che da oggi incontrerai per la tua via.
Dalle ingiustizie e dagli inganni del tuo tempo,
dai fallimenti che per tua natura normalmente attirerai.
Ti solleverò dai dolori e dai tuoi sbalzi d’umore,
dalle ossessioni delle tue manie.
Supererò le correnti gravitazionali,
lo spazio e la luce
per non farti invecchiare.
E guarirai da tutte le malattie,
perché sei un essere speciale,
ed io, avrò cura di te.
Vagavo per i campi del Tennessee
(come vi ero arrivato, chissà).
Non hai fiori bianchi per me?
Più veloci di aquile i miei sogni
attraversano il mare.

Ti porterò soprattutto il silenzio e la pazienza.
Percorreremo assieme le vie che portano all’essenza.
I profumi d’amore inebrieranno i nostri corpi,
la bonaccia d’agosto non calmerà i nostri sensi.
Tesserò i tuoi capelli come trame di un canto.
Conosco le leggi del mondo, e te ne farò dono.
Supererò le correnti gravitazionali,
lo spazio e la luce per non farti invecchiare.
TI salverò da ogni malinconia,
perché sei un essere speciale ed io avrò cura di te…
io sì, che avrò cura di te.

Ho sabíem també nosaltres
i la boira de l’alè als aparadors
i la tebior del pa
i la vergonya del rebuig
ho sabíem també nosaltres
aquest mirar mut.

Gianmaria Testa, Ritals

Ritals és la paraula que usaven a França per anomenar els emigrants italians, és el títol d’aquesta preciosa cançó de Gianmaria Testa, d’un disc que es diu Da questa parte del mare, on totes les cançons parlen de l’emigració, una joia, com tots els seus discs.
Gianmaria Testa és un cantautor piemontès que no ix mai a la tele, que ha començat a vendre discs a Itàlia després de vendre’n molts a França i que fins fa poquíssim era el cap d’estació de Cuneo. Fa cançons bellíssimes i té una veu d’aquelles que no voldries que s’aturara mai.
M’agrada moltíssim, no sabia quina cançó posar, així que en pose dues.

Gli Amanti Di Roma – Gianmaria Testa

A vull llegir… hi ha la lletra de totes dues.

Ritals

Eppure lo sapevamo anche noi
l’odore delle stive
l’amaro del partire
Lo sapevamo anche noi
e una lingua da disimparare
e un’altra da imparare in fretta
prima della bicicletta
Lo sapevamo anche noi
e la nebbia di fiato alla vetrine
e il tiepido del pane
e l’onta del rifiuto
lo sapevamo anche noi
questo guardare muto
E sapevamo la pazienza
di chi non si può fermare
e la santa carità
del santo regalare
lo sapevamo anche noi
il colore dell’offesa
e un abitare magro e magro
che non diventa casa
e la nebbia di fiato alla vetrine
e il tiepido del pane
e l’onta del riufito
lo sapevamo anche noi
questo guardare muto

Gli amanti di Roma
Sui ponti di Roma gli amanti son tanti
ma quanti, nessuno lo sa
e parlano e ridono
ridono e toccano
e guardano l’acqua che va
Non fa niente se piove o c’è il sole
non gl’importa del tempo che fa
gli amanti di Roma son tanti
ma quanti, chissà

Sui ponti di Roma gli amanti la notte
si dicono la verità
e parlano e piangono
piangono e toccano
e intanto c’è l’acqua che va
E poi quando li prende il mattino
si perdono per la città
e riempiono tutte le strade
che a Roma gli amanti
son tanti si sa

E poi quando li prende il mattino
si perdono per la città
e riempiono tutte le strade
che a Roma gli amanti
son tanti
ma quanti chissà

Una de les coses que em va sorprendre quan vaig arribar a Itàlia i que encara em sorpren és el ressò que té el Festival de San Remo, el rebombori comença ja unes setmanes abans que comence el festival, que dura una setmana i que té uns índex d’audiència al·lucinants, la primera serata d’enguany més de 14 milions de persones s’ho miraven davant la tele. Tots els diaris, tots, en parlen amb secció fixa mentre dura el festival, i servidora també, sempre al servei de la informació. Jo no l’he vist cap nit, però com els diaris i la gent i la ràdio en parlen, faré un resumet:
La primera nit va començar amb Mina que va enviar un vídeo (com deia Benigni, que es comuniquen amb el món enviant vídeos ja només queden ella i Bin Laden) on cantava Nessun dorma. Després va eixir Benigni que va fer un xou genial, com sempre (el vaig veure el dia després a internet però ja no hi és). Enguany al festival hi participa un cantant (desconegut per a mi) amb una cançó que es diu Luca era gay, que es veu que parla d’un xic que era gai però es va curar, algunes associacions de gais han organitzat manifestacions de protesta i Benigni va acabar el xou recitant, amb molta emoció, una carta preciosa d’Oscar Wilde des de la presó.
El resum de la segona nit del festival, llegint els diaris, seria que Patty Pravo va ensenyar una mamella, l’esquerra, el que va permetre als diaris títols creatius com ara Sex & the Sixty. El tercer dia, anit, la notícia va ser que entre els expulsats el dia abans, van expulsar definitivament Iva Zanicchi (!) i van repescar a Al Bano (!!). En fi, des del teatre Ariston de San Remo, açò és tot. Espere.

El 2 d’octubre de 1872 Phileas Fogg va eixir de sa casa, al número 7 de Saville Row, a Londres, per emprendre la seua volta al món en 80 dies. 
Menys d’un segle després, dues portes més amunt, al número 3 de Saville Row, un dijous que feia molt de fred i amb un vent molt molest, els quatre xics van pujar al terrat de l’edifici de l’Apple Records per gravar un xicotet concert per una pel·lícula que estaven fent.
No sé si sabien que eren veïns de Phileas Fogg, el que segurament no sabien és que, sis anys després de traure el primer disc, aquella era la darrera volta que tocaven junts. Era el 30 de gener de 1969, demà farà quaranta anys.

Xicotet homenatge a Fabrizio de André, diumenge era el desè aniversari de la seua mort, va morir just quan jo començava a estimar-me la seua música…
La cançó és Volta la carta (gira la carta) i elles són Les Balentes, grup de cantants sardes que m’encanten. Ací la cançó cantada per De André.
Com sempre a vull llegir… hi ha la lletra

VOLTA LA CARTA
Fabrizio De André

C’è una donna che semina il grano
volta la carta si vede il villano
il villano che zappa la terra
volta la carta viene la guerra
per la guerra non c’è più soldati
a piedi scalzi son tutti scappati

Angiolina cammina cammina sulle sue scarpette blu
carabiniere l’ha innamorata volta la carta e lui non c’è più
carabiniere l’ha innamorata volta la carta e lui non c’è più.

C’è un bambino che sale un cancello
ruba ciliege e piume d’uccello
tirate sassate non ha dolori
volta la carta c’è il fante di cuori.

Il fante di cuori che è un fuoco di paglia
volta la carta il gallo si sveglia

Angiolina alle sei di mattina s’intreccia i capelli con foglie d’ortica
ha una collana di ossi di pesca la gira tre volte in mezzo alle dita
ha una collana di ossi di pesca la conta tre volte intorno alle dita.

Mia madre ha un mulino e un figlio infedele
gli inzucchera il naso di torta di mele

Mia madre e il mulino son nati ridendo
volta la carta c’è un pilota biondo

Pilota biondo camicie di seta
cappello di volpe sorriso da atleta

Angiolina seduta in cucina che piange, che mangia insalata di more.
Ragazzo straniero ha un disco d’orchestra che gira veloce che parla d’amore
Ragazzo straniero ha un disco d’orchestra che gira che gira che parla d’amore.

Madamadorè ha perso sei figlie
tra i bar del porto e le sue meraviglie
Madamadorè sa puzza di gatto
volta la carta e paga il riscatto
paga il riscatto con le borse degli occhi

Piene di foto di sogni interrotti
Angiolina ritaglia giornali si veste da sposa canta vittoria
chiama i ricordi col loro nome volta la carta e finisce in gloria
chiama i ricordi col loro nome volta la carta e finisce in gloria.

Giana Nannini, amb una veu d’aquelles tan italianes trencada al puntet just, la cançó potser vos sona d’un anunci, a mi m’agrada molt i em pareix una bona cançó per encetar la col·lecció de músiques d’enguany… Ella és una rockera rockera, però aquesta versió plena de violins i amb la veu en primer pla és esplèndida. Buon ascolto!
Com sempre, a vull llegir… hi ha la lletra.

I, a més, un regalet que ens va deixar el Pere Meroño als comentaris del post d’ahir, ací Jimmy Fontana cantant, al 1964 Il mondo en català, El món. Escolteu-la, val la pena… I una pregunta, perquè al 64 un cantant famós italià gravava un gran èxit en català i ara no ho fa ningú?

MERAVIGLIOSA CREATURA

Gianna Nannini

Fa un fred que pela, tinc la impressió que fa mesos que plou, necessite calor, necessite sucre:

ho bisogno d’amore per Dio, perchè se no sto male…ho bisogno d’amore per Dio, per tutto quanto il giorno…una overdose d’amore

(volum al màxim, gent), au, bon dia.

T’assicuro ch’a tie solu bramo,
ca t’amo forte t’amo, t’amo, t’amo.

És una cançó sarda, la vaig escoltar per primera volta fa poc i des d’aleshores que la tinc pel cap, la lletra és de Salvatore Sini que la va escriure el 1915 i li va posar musica Giuseppe Rachel, el director de la banda de música de Nuoro. La cançó es va començar a fer coneguda als anys 60s i va passar a fer part del repertori de quasi tots els cors sards. Al vídeo la canta el cor de Nulvi (es talla abans del final, però he pensat que en valia igual la pena) i ací sota els Tazenda, un grup de música sarda. I ací una versió de la cantant israeliana Noa.

A vull llegir… hi ha la lletra en sard.

Non potho reposare

Non potho reposare amore e coro
pensende a tie soe donzi momentu.
No istes in tristura prenda e oro
né in dispiacere o pessamentu.
T’assicuro ch’a tie solu bramo,
ca t’amo forte t’amo, t’amo, t’amo

Amore meu prenda de istimare
s’affettu meu a tie solu est dau;
s’are iuttu sas alas a bolare,
milli bortas a s’ora ippo bolau;
pro benner nessi pro ti saludare,
s’attera cosa non a t’abbissare.

Si m’esseret possibile d’anghelu
d’ispiritu invisibile piccabo
sas formas; che furabo dae chelu
su sole e sos isteddos e formabo
unu mundu bellissimu pro tene,
pro poder dispensare cada bene.

 Versió de Famous Blue Raincoat de Leonard Cohen en italià, l’adaptació de la lletra és de Fabrizio de André, canta Ornella Vanoni.

Hui plou trist.

Posaré el cap al teu muscle

i faré

un somni de mar

i demà un foc de llenya

perquè l’aire blau

esdevinga casa

qui serà que explicarà

qui serà

serà qui resta
jo seguiré aquest viatjar

seguiré aquest corrent d’ales

Són els darrers versos de la cançó Khorakhane’ (A forza di essere vento), de Fabrizio de Andre’, els va escriure, en llengua romaní-khorakhané, el senyor Giorgio Bezzecchi, gitano sinti, d’una família que viu a Itàlia des del 43, ciutadà italià, nét d’un deportat mort a Birkenau i fill d’un supervivent dels “camps del Duce”, condecorat amb la medalla d’or al valor civil. A juny d’enguany tots els membres de la família van ser despertats a l’alba per la policia i posats en fila fora de les seues cases per ser fitxats, humiliats i atemorits, perquè són gitanos.

És una cançó preciosa, preciosa, no sé que té, però m’agrada moltíssim, quan la sento l’he d’escoltar precís, m’ature de fer el que estic fent i l’escolte. Em passa molt amb Fabrizio de André però amb algunes cançons més.

Els Khorakhane’ són un poble de gitanos musulmans (Khorakhane’ vol dir literalment lectors de l’Alcorà) d’origen serbi-montenegrí o kosovar, és el poble al qual pertanyen molts dels gitanos arribats a Itàlia a inicis dels 90s fugint de la guerra.

Me’n vaig dos dies al Montseny a prendre una mica de tardor i a xarrar amb amics i a beure vi i a passejar.

A vull llegir… a més de la lletra en italià hi ha una traducció casolana.

Khorakhané (A forza di essere vento)

Il cuore rallenta la testa cammina
in quel pozzo di piscio e cemento
a quel campo strappato dal vento
a forza di essere vento

porto il nome di tutti i battesimi
ogni nome il sigillo di un lasciapassare
per un guado una terra una nuvola un canto
un diamante nascosto nel pane
per un solo dolcissimo umore del sangue
per la stessa ragione del viaggio viaggiare

Il cuore rallenta e la testa cammina
in un buio di giostre in disuso
qualche rom si è fermato italiano
come un rame a imbrunire su un muro
saper leggere il libro del mondo
con parole cangianti e nessuna scrittura
nei sentieri costretti in un palmo di mano
i segreti che fanno paura
finché un uomo ti incontra e non si riconosce
e ogni terra si accende e si arrende la pace

i figli cadevano dal calendario
Jugoslavia Polonia Ungheria
i soldati prendevano tutti
e tutti buttavano via

e poi Mirka a San Giorgio di maggio
tra le fiamme dei fiori a ridere a bere
e un sollievo di lacrime a invadere gli occhi
e dagli occhi cadere

ora alzatevi spose bambine
che è venuto il tempo di andare
con le vene celesti dei polsi
anche oggi si va a caritare

e se questo vuol dire rubare
questo filo di pane tra miseria e sfortuna
allo specchio di questa kampina
ai miei occhi limpidi come un addio
lo può dire soltanto chi sa di raccogliere in bocca
il punto di vista di Dio.

?vava sero po tute
i kerava
jek sano ot mori
i taha jek jak kon kašta
vašu ti baro nebo
avi ker.

kon ovla so mutavla
kon ovla
ovla kon aš?ovi
me ?ava palan ladi
me ?ava
palan bura ot croiuti

Khorakhanè – A força de ser vent  

El cor es fa lent el cap camina

en aquell pou de pixum i cement

a aquell camp arrancat pel vent

a força de ser vent

porte el nom de tots els baptismes

cada nom el segell d’un salconduit

per un pas una terra un núvol un cant

un diamant amagat al pà

per un sol dolcíssim humor de la sang

per la mateixa raó del viatge viatjar

El cor es fa lent el cap camina

en una foscor de cavallets de fira en desús

algun gitano s’ha aturat italià

com un coure a enfosquir-se contra un mur

saber llegir el llibre del món

amb paroles canviants i cap escriptura

als camins constrets en la palma de la mà

i secrets que fan por

fins que un home te troba i no es reconeix

i totes les terres s’encenen i es rendeix la pau

els fills queien del calendari

Iugoslàvia Polònia Hongria

els soldats prenien a tothom

i a tothom llançaven

i després Mirka a Sant Jordi de maig

entre les flames de les flors a riure a beure

i un alleujament de llàgrimes a envair els ulls

i dels ulls caure

ara alceu-vos esposes xiquetes

que ha arribat el temps d’anar

amb les venes blau cel als canells

avui també es va a almoinar

i si açò vol dir robar

aquest fil de pa entre misèria i dissort

al mirall d’aquesta kampina*

als meus ulls límpids com un adéu

ho pot dir només qui sa de recollir a la boca

el punt de vista de Déu

Posaré el cap al teu muscle

i faré

un somni de mar

i demà un foc de llenya

perquè l’aire blau

esdevinga casa

qui serà que explicarà

qui serà

serà qui resta
jo seguiré aquest viatjar

seguiré aquest corrent d’ales

*vol dir tenda (en el sentit de casa).

Anit vaig anar al concert de Leonard Cohen a l’auditori de Roma. Superb. A mi, molt sovint, als concerts me molesta la gent, la gent que canta, la gent que parla, la gent que no em deixa sentir els finals de les cançons perquè es posen a aplaudir abans que acabe. Ahir no, quan ell va eixir a l’escenari ja vaig comprendre que tots érem de la secta, tots devots, del club de persones que estimem Leonard Cohen, en pujar a l’escenari tothom dret aplaudint, ja emocionats, silenci religiós, cares meravellades. Jo em vaig commoure vàries voltes (no m’hauria d’haver posat rimmel). Concert perfecte, repertori quasi perfecte, músics esplèndids, les coristes: com sempre Sharon Robinson i, a més, dos àngels que es diuen Webb Sisters, quasi inhumanes, perfectes.
I ell, ell, commovent i intens, emocionat, amb la seua veu fonda fonda i el seu posat i una força que no m’esperava, tres hores de màgia, el públic fascinat, meravellat, emocionat (no m’hauria d’haver posat rimmel). No volíem marxar, no volíem que s’acabara, tanta poesia i tanta bellesa, crec que tots ens vam sentir tocats per la gràcia dels déus que ell ens regala des de fa molts anys. Gràcies, Mr. Cohen, gràcies per tot. 
 
Ací vos deixe un tast, la versió d’If it be your will que comença ell recitant i canten les Webb Sisters.

Sempre he tingut una estranya relació d’amor-odi amb Nàpols. Darrerament hi arriben notícies lletgíssimes, però és plena d’altres coses i ens ha donat molta bellesa. Aprofitant que avui fa set anys que va morir el geni, l’inventor del swing napoletano, vos pose una versió ben bonica de Tu vuo’ fa’ l’americano.
Renato Carosone, nat a Nàpols a gener del 1920, es va diplomar en piano molt jove i va ser director d’orquestra. Als anys 50 va arribar al cim de l’èxit internacional, la seua cançò Torero va ser primera a les llistes d’èxits dels Estats Units 14 setmanes. A banda del ritme i el virtuosisme dels músics de les seues bandes, una de les característiques de Carosone era que les lletres són genials, amb un sentit de l’humor finíssim, que expressava també en entrevistes i presentant les cançons.
Jo el vaig conéixer gràcies a les versions que en va fer l’Orquestra Plateria, una volta ací el vaig conéixer millor i m’encanta i em posa de bon humor.

Abans d’ahir, a València, entre l’estació i l’aeroport per tornar a Roma (per cert, les coses com són, l’estació de València és la més bonica que he vist mai) vaig fer una paradeta a l’fnac per comprar llibres i Acordes con Leonard Cohen (gràcies al suggeriment de Carles Bellver). El vaig escoltar ahir en arribar a casa, en tenia moltes ganes, amb auriculars i volum. Quan es va acabar em vaig posar directament el meu personal verybestof Leonard Cohen, vaig pujar una mica el volum i em vaig pegar un apretonet als auriculars, em posa en un estat alterat (a millor). Jo fa molts anys que l’estime. No m’ho pensava que publicaria una declaració d’amor al bloc.

PS: correu a l’fnac, els malalts. Dos cds i un dvd per 5.95

Acabe de llegir un comentari que m’ha deixat Luca a l’entrada sobre Bella ciao i no em podia creure el que llegia. Jo deia que el proper 25 d’abril, festa nacional italiana, tornaria a emocionar-me a la manifestació quan cantarem Bella Ciao. Doncs acabe de saber que l’alcalde de l’Alguer, Marco Tedde de Forza Italia, ha prohibit a la banda que toque Bella ciao, perquè diu que vol “evitar divisions, sovint manifestades amb el puny tancat alçat al cel durant la manifestació”.  Li ha contestat Elias Vacca, ex-diputat comunista (ja no en queden de diputats comunistes a Itàlia) de l’Alguer, dient que es cert que Bella ciao divideix, divideix els feixistes dels antifeixistes. Per això és la cançó que es canta el 25 d’abril, festa nacional que commemora l’alliberament d’Itàlia del feixisme i del nazisme.
Llig també que s’estan organitzant, no sé per què em pareix (i espere) que a l’alcalde de l’Alguer li tocarà escoltar moooltes Bella ciao cantades per la gent el proper 25 d’abril.