Un altre país

el bloc abans conegut com 'El meu país d'Itàlia'

Arxiu de la categoria: música

Bella ciao

17
Publicat el 12 d'abril de 2008

Bel·la Txao, com diu el Tonet. És una cançó que m’agrada i m’emociona molt i que ací es canta sovint a les manifestacions i no només. Jo sempre havia pensat que era una cançó dels partigiani italians que havien canviat la lletra a una vella cançó de treball de les mondine (les collidores d’arròs, recordeu riso amaro?). Doncs no, ni una cosa ni l’altra.
Acabe de llegir al diari que en realitat els partisans no la cantaven, la cançó que cantaven, l’himne, era Fischia il vento,  el que va passar és que després de la guerra Fischia il vento sonava massa comunista i tenia un aire massa soviètic. Bella ciao, en canvi, era políticament correcta i amb les seues referències a “l’invasor” podia anar bé a tothom, inclús a la Democràcia Cristiana.
Val, no era una cançó partisana però, si més no, era una vella cançó de treball de les mondine? Tampoc. Als anys 60s, quan la música tradicional comença a escoltar-se i alguns estudiosos comencen a rastrejar les velles cançons Bella Ciao comença a interpretar-se també amb la lletra suposadament original, que parla de les fatigues de les collidores d’arròs, fins que el 1965, en una carta a l’Unità, el senyor Vasco Scansani explica que la lletra de la Bella Ciao de les mondine la va escriure ell, en un concurs de cors, el 1951. Val, tampoc és una cançó tradicional, d’on ha eixit Bella Ciao?
L’estiu del 2006, fent turisme per París, Fausto Giovannardi compra un disc que es diu Klezmer-Jewish Swing Music, uns mesos després escoltant-lo al cotxe se n’adona d’estar cantant Bella Ciao mentre sona el disc. Torna a mirar-lo i allà diu que la cançó és Koilen, de Mishka Ziganoff i que és del 1919. No pot ser, la cançó és Bella Ciao, curiós, Giovanardi comença una recerca, com és possible que el 1919 algú haja enregistrat Bella Ciao a Nova York? o, més ben dit, com s’ha arribat d’una vella cançó jiddisch a Bella Ciao? Demana ajuda a especialistes i obté respostes, la cançó Koilen és una versió d’una vella cançó jiddisch que es diu Dus Zekele Koilen (el saquet de carbó), de la que existeixen al menys dues gravacions, una del 1921 d’Habraham Moskowitz i una del 22 de Morris Goldstein. D’un music holandès de música Klezmer rep la confirmació: Koilen (també Koilin, Koyln o Koylyn) va ser enregistrada a Nova York a octubre de 1919 per Mishka Ziganoff (o Tziganoff o Tsiganoff) i és, efectivament, una vella cançó jiddisch. Queda una pregunta: com pot un que es diu Ziganoff (tzigano, gitano) ser jueu? També a aquesta pregunta troba la  resposta: Mishka Ziganoff era un gitano cristià, acordionista nat a Odessa, que va obrir un restaurant a Nova York, parlava jiddisch i era músic a bandes Klezmer. El més probable és que la cançó arribara a Itàlia amb algun emigrant retornat dels Estats Units.
Jo, el proper 25 d’abril, festa nacional italiana, tornaré a emocionar-me a la manifestació quan cantarem Bella Ciao.
Quan parlen de tradicions inventades…

En tinc moltes versions, des del cor de l’Exèrcit Roig a Quilapayun, passant per Renato Carosone o Obrint Pas. En pose una de Goran Bregovic i la Modena City Ramblers, que, ara que l’escolte un altra volta, té un aire Klezmer inconfusible.

Ara, la Koilen que Mishka Ziganoff va enregistrar a Nova York el 1919:

Tot açò ho he descobert hui a aquest article de Repubblica.

Publicat dins de música | Deixa un comentari

Aprile ’74

2
Preciosa versió d’Alessio Lega d’Abril ’74 de Lluís Llach. La que he penjat no és la del disc d’homenatge a Llach que acaba d’eixir (només arribe a Castelló la setmana que ve me’l compre!), és només amb guitarra. La del disc, gravada millor i més "arranjada" té, a més, el contrabaix de Roberto Bartoli, es pot sentir ací clicant al nom de la cançó. M’agrada molt la seua veu i l’adaptació que ha fet de la lletra. És estrany escoltar en italià una cançó com aquesta, amb la que he crescut, que he cantat i escoltat mil voltes, amb la que m’he emocionat tant, tantes voltes.

Com cada divendres, a vull llegir hi ha la lletra
Compagni che sapete dove dorme la luna bianca
anch’io vorrei vederla
ma devo stare qui
la lotta non è stanca.

Compagni che al mattino col sole dell’aurora
sentite le sirene
vorrei sentirle anch’io
ma qui si lotta ancora

E se un triste destino mi chiuderà in un fosso
portate dal mio amore
il mio canto che muore
e un fiore rosso rosso
se si vincerà.

Al mattino col sole dell’aurora
sentite la sirena
vorrei sentirla anch’io
ma qui si lotta ancora

Compagni che volete liberare la primavera
con voi combatterò
prendendo le armi solo
sotto questa bandiera

E se un triste destino mi chiuderà in un fosso
portate dal mio amore
questo canto che muore
e il fiore rosso rosso
quando si vincerà.

Publicat dins de música | Deixa un comentari

Genova per noi

6

Aquesta cançó m’encanta (i en Paolo Conte també). Ara torna a haver vaixells de passatgers que van de Gènova (Zena, en genovès) a Barcelona. Jo hi he anat un parell de vegades i, pel·liculera com sóc, estava tota emocionada pensant que feia una travessada que milers de persones havien fet en els segles passats, que el camí estava escrit a la mar. Trobe que hi ha ciutats fetes per arribar i partir pel mar, Gènova n’és una i Barcelona un altra.

Ací una versió preciosa en català que va fer Joan Isaac.

Com sempre a vull llegir hi ha la lletra (en italià)

PS: Ahir va estar a un pèl de caure el govern un altra volta. Ací, quan et despertes al matí penses: hui farà sol? caurà el govern?

Genova per noi (Paolo Conte)

Con quella faccia un po’ cosi’
quell’espressione un po’ cosi’
che abbiamo noi prima di andare a Genova
che ben sicuri mai non siamo
che quel posto dove andiamo
non c’inghiotte e non torniamo piu’
Eppur parenti siamo un po’
di quella gente che c’e’ li’
che in fondo in fondo e’ come noi, selvatica,
ma che paura ci fa quel mare scuro
che si muove anche di notte e non sta fermo mai.
Genova per noi
che stiamo in fondo alla campagna
e abbiamo il sole in piazza rare volte
e il resto e’ pioggia che ci bagna.
Genova, dicevo, e’ un’idea come un’altra
Ah, la la la la la la

Ma quella faccia un po’ cosi’
quell’espressione un po’ cosi’
che abbiamo noi mentre guardiamo Genova
ed ogni volta l’annusiamo
e circospetti ci muoviamo
un po’ randagi ci sentiamo noi.
Macaia, scimmia di luce e di follia,
foschia, pesci, Africa, sonno,
nausea, fantasia …
e intanto, nell’ombra dei loro armadi
tengono lini e vecchie lavande
lasciaci tornare ai nostri temporali
Genova ha i giorni tutti uguali.
In un’immobile campagna
con la pioggia che ci bagna
e i gamberoni rossi sono un sogno
e il sole e’ un lampo giallo al parabrise …
Con quella faccia un po’ cosi’
quell’espressione un po’ cosi’
che abbiamo noi che abbiamo visto Genova
che ben sicuri mai non siamo
che quel posto dove andiamo
non c’inghiotte e non torniamo piu’

Publicat dins de música | Deixa un comentari

‘A tammurriata

4

La tammurriata és un ritme, un cant, un ball i una festa. Pren el nom de l’instrument amb el qual es toca, el tammurro o tammurriello, instrument bàsic també per la taranta (o tarantella) i per la pizzica de la Puglia, bàsicament un pandero, més ben dit molts panderos, com més millor, acompanyats amb altres instruments de percussió com el putipù (simbomba) i el triccheballacche (tres martells de fusta, el del mig fixe que es colpeja amb els altres dos). Els balladors toquen castagnette, més estretes i lleugeres que les nostres. Els cantadors disposen d’un enorme repertori d’estrofes que acosten improvisant. Tradicionalment lligades a romeries a les set Madonne de  la zona al voltant del Vesuvi i a la Costiera Amalfitana,  ara se celebren tammurriate més sovint i per motius més variats, jo n’he vist al final d’una manifestació o en festes diverses, espontànies o organitzades.

Segurament la cançó més famosa és la Tammurriata nera. És del 1945 i parla (amb ironia i amb delicadesa) del fet insòlit que en aquells mesos, a Nàpols,  estaven naixent xiquets negres (l’any abans havia arribat la V armada nordamericana a la ciutat). Renato Carosone la va afegir al seu repertori i el 1974 la Nuova Compagnia di Canto Popolare en va fer una versió que es va fer molt famosa. És la cançó que canten els músics de la trattoria a Ladri di biciclette, de Vittorio de Sica, ací el fragment.

 

 A vull llegir…la lletra (en napolità)

Io nun capisco ‘e vvote che succede
e chello ca se vede nun se crede!
È nato nu criaturo è nato niro
e ‘a mamma ‘o chiamma Ciro,
sissignore, ‘o chiamma Ciro

Seh gira e vota seh
seh gira e vota seh
ca tu ‘o chiamme Ciccio o ‘Ntuono
ca tu ‘o chiamme Peppe o Ciro
chillo ‘o fatto è niro niro, niro niro comm’a cche

Ne parlano ‘e commare chist’affare:
"Sti fatte nun so’ rare
se ne vedono a migliare!
‘E vvote basta sulo ‘na guardata
e ‘a femmena è rimasta
sott”a botta mpressiunata!"

Seh ‘na guardata seh
seh ‘na mprissiona seh
va truvanno mo’ chi è stato
c’ha cugliuto buono ‘o tiro
chillo ‘o fatto è niro niro, niro niro comm’a cche

‘O ditto parularo: "Embè parlammo
pecché si raggiunammo
chistu fatto ce ‘o spiegammo!
Addó pastine ‘o grano, ‘o grano cresce,
riesce o nun riesce
semp’è grano chello ch’esce

Meh dillo a mamma meh
meh dillo pure a me
ca tu ‘o chiamme Ciccio o ‘Ntuono
ca tu ‘o chiamme Peppe o Ciro
chillo ‘o fatto è niro niro, niro niro comm’a che

Publicat dins de música | Deixa un comentari

Fabrizio De André

2

Els divendres música, hui una joia: Fabrizio De André, cantautor genovès, el meu preferit dels cantautors italians. Una carrera amb 13 discs bellíssims, amb lletres precioses i una veu profunda i trencada. Hi ha també tres discs en directe publicats després de la seua mort el 1999 (vaig arribar tardíssim). Jo vos aconsellaria Fabrizio De André in concerto, del 99 o Creuza de Mä, del 84, el meu preferit. La cançó (en genovès) és la que dóna títol al disc. (hi ha subtítols en italià)

La lletra, a vull llegir…

CREUZA DE MÄ

Umbre de muri muri de mainé
dunde ne vegnì duve l’è ch’ané
da ‘n scitu duve a l’ûn-a a se mustra nûa
e a neutte a n’à puntou u cutellu ä gua
e a muntä l’àse gh’é restou Diu
u Diàu l’é in çë e u s’è gh’è faetu u nìu
ne sciurtìmmu da u mä pe sciugà e osse da u Dria
a a funtan-a di cumbi ‘nta cä de pria.
E ‘nt’a cä de pria chi ghe saià
int’à cä du Dria che u nu l’è mainà
gente de Lûgan facce da mandillä
qui che du luassu preferiscian l’ä
figge de famiggia udù de bun
che ti peu ammiàle senza u gundun.
E a ‘ste panse veue cose che daià
cose da beive, cose da mangiä
frittûa de pigneu giancu de Purtufin
çervelle de bae ‘nt’u meximu vin
lasagne da fiddià ai quattru tucchi
paciûgu in aegruduse de lévre de cuppi.
E ‘nt’a barca du vin ghe naveghiemu ‘nsc’i scheuggi
emigranti du rìe cu’i cioi ‘nt’i euggi
finché u matin crescià da puéilu rechéugge
frè di ganeuffeni e dè figge
bacan d’a corda marsa d’aegua e de sä
che a ne liga e a ne porta ‘nte ‘na creuza de mä.

Publicat dins de música | Deixa un comentari

La storia siamo noi

1

Els divendres cançoneta, hui aquesta cançó preciosa de Francesco De Gregori, La storia siamo noi. Com sempre, a vull llegir la resta hi ha la lletra

La storia siamo noi – Francesco De Gregori

La storia siamo noi, nessuno si senta offeso,
siamo noi questo prato di aghi sotto il cielo.
La storia siamo noi, attenzione, nessuno si senta escluso.
La storia siamo noi, siamo noi queste onde nel mare,
questo rumore che rompe il silenzio,
questo silenzio così duro da masticare.
E poi ti dicono "Tutti sono uguali,
tutti rubano alla stessa maniera".
Ma è solo un modo per convincerti
a restare chiuso dentro casa quando viene la sera.
Però la storia non si ferma davvero davanti a un portone,
la storia entra dentro le stanze, le brucia,
la storia dà torto e dà ragione.
La storia siamo noi, siamo noi che scriviamo le lettere,
siamo noi che abbiamo tutto da vincere, tutto da perdere.
E poi la gente, (perchè è la gente che fa la storia)
quando si tratta di scegliere e di andare,
te la ritrovi tutta con gli occhi aperti,
che sanno benissimo cosa fare.
Quelli che hanno letto milioni di libri
e quelli che non sanno nemmeno parlare,
ed è per questo che la storia dà i brividi,
perchè nessuno la può fermare.
La storia siamo noi, siamo noi padri e figli,
siamo noi, bella ciao, che partiamo.
La storia non ha nascondigli,
la storia non passa la mano.
La storia siamo noi, siamo noi questo piatto di grano.

Publicat dins de música | Deixa un comentari

Una giornata senza pretese

1

Aquesta cançó de Vinicio Capossela m’encanta, hui a Roma plou, plou com m’agrada a mi, fluixet i seguidet…i estic mústia…

http://www.goear.com/listen.php?v=36f9b7a

A vull llegir la resta….està la lletra

Una giornata senza pretese

Sotto un cielo di nebbia
che cielo non e’
e’ un altro giorno insicuro
che io passo con te
E ci troviamo qua
tra lampioni e vetrine
tra pezzi di scarpe liquori e cucine

E’ stato forse per noia
o per mancanza di vino
siamo usciti di casa
e andati incontro al destino
destino normale
fatto di punch e giornale
di risate spremute
e di parole taciute

E’ una giornata
senza pretese
e non ci succede
una volta al mese
Stiamo qua
abbracciati
ad aspettare la sera
e se mi guardi
io non ti vedo
ma mi ricordo
del nostro amore
stiamo qua
messi qua
ad aspettare la sera

E i miei occhi
coi tuoi
vanno incontro alla strada
sui motori e le luci
brilla altera la luna
e non parliamo di niente
in questa scura pianura
L’auto va dolcemente
dentro la notte piu’ scura

E’ una giornata
senza pretese
e non ci succede
una volta al mese
Stiamo qua
abbracciati
ad aspettare la sera
e se mi guardi
io non ti vedo
ma mi ricordo
del nostro amore
stiamo qua
messi qua
ad aspettare la sera…

Publicat dins de música | Deixa un comentari

Guccini

3

Versió de Francesco Guccini de La tieta de Serrat en modenès , del disc Ritratti del 2004, igual de trista que l’original. Per als curiosos, a vull-llegir-la-resta-de-l’article està la lletra.

La ziatta

A la desterà al veint
con un colp al persian
l?è acsè lèrgh al sòo let
e i linzòo fradd e grand
tòt dò i oc? mez e srèe
zercherà n?ètra man
sèinza catèr nisun
come aièr, come edman
Al so stèr da per lèe
l?è un sò amigh da tant?an
ch?a l? ch?gnass tòtt i sòo quèl
fin al pighi dla man;
la scultarà al gnulèr
d?un gat vec? e castrèe
ch?a gh? dòrm inzèmma a i znoc
d?invèren tòtt al dè.
Un breviari apugièe
in vatta a la tulatta
e un gaz d?acqua trincèe
quand a s?lèva la ?iatta

Un spec? vec? e incrinèe
a gh?arcurdarà pian
come al tiemp l?è pasèe
come in vulèe via i an,
e gl?insaggni dl?etèe
per al stridi i s? sèn pèrs,
quanti rughi ch?a gh?è
e i oc? come i èn divèrs.
L?a gh? butarà un suris
la purtinèra ed ca?
per l?urgói cg? a gh?la lèe
perché a gh? fa bèin i fat;
tòtt i dè fèr l?istass
ciapèr al filibùs
per badèr ai tragatt
d?un avuchèe nèe stóff,
cun al quèl an andrèe
l?aviva fat la ?stratta?
ma tant tèimp l?è pasèe
ch?a n s?arcorda la ?iatta.

Lèe ch?l?ha sèimpr in piò un piat
quand ariva Nadèl,
lèe ch?la ?n vòl mai nisun
se un dè, a chès, l?a s? sèint mèl,
lèe ch?l?a ?n gh?ha gnanca un fióo
sol quall ed sóo fradel,
lèe ch?l dis: ?L?a ?n va mel!?
Ch?l?a dis: ?A fagh tant bè!?
E la dmanga del Pèlmi
la cumprarà a sòo anvod
un bel ram longh d?uliv
e un pèr ed calzatt nóv
e po? in cesa tótt dóo
i faran come al pret
e i pregherai Gesó
ch?a l?va a Gerusalem;
po? a gh? darà soquant franch
de mattr?ind ?na casatta
perché a s? dèv risparmièr
com la fa lèe, ?iatta.

E un dè a s?gh?ha da murir
com? piò o meno i fan tótt,
cun ?na frèva da gnint
l?andrà in cal póst tant brótt;
l?avrà bele paghe
un prèt ch?a s?sèint a póst,
la casa, al funerèl
e la Massa di mort,
E i fior ch?i andrai andrèe
al sóo trèst suplimèint
i èn cal cosi che pass
a l? se scorda la zèint;
a gh? resterà po? i fior
e i drap negher e zal
e dedrèe un vec? amigh
scuvèrt un mumèint fa
e un santèin a l? dirà
ch?l?è morta n?ètra sciatta;
ch?l?arpóunsa in pès, amen,
e scurdaramm la ?iatta

Publicat dins de música | Deixa un comentari

Banda Bassotti

1
Publicat el 27 d'agost de 2007

A finals dels 80s un grup de joves obrers de la construcció romans va crear una brigada de treball per construir (a les vacances) cases i escoles a països en vies de desenvolupament. Al sí d’aquest grup naix la Banda Bassotti, grup de música reivindicativa que menys de 10 anys després es dissol per la dificultat dels seus membres de combinar la música amb la feina a l’obra.

Tornen a reunir-se el 2001 per celebrar, amb una sèrie de concerts, l’absolució dels seus amics de Negu Gorriak després de la denúncia del general Galindo. El 2003 ix el seu disc Así es mi vida, on, entre altres cançons de lluita de tot el món hi ha la versió de la Processó d’Al Tall que vos he enllaçat més avall.

Fa poc més d’un mes, al final d’un concert a Roma van aparèixer un centenar de fatxes amb barres de ferro i ganivets i la cosa no va acabar en un drama perquè quan els membres de la banda estaven abandonant el recinte del concert van veure que arribaven i van avisar els organitzadors, que van tancar la porta amb la gent dins per impedir que entraren. Només van poder atacar a la gent que ja estava fora, tres ferits, però podria haver estat molt pitjor.

Ara pareix que estan tenint problemes amb l’AVT que els ha denunciat i vol impedir els seus concerts a l’estat espanyol per una versió d’una cançó d’Etxamendi. Ací el comunicat de la banda, i la Processó d’Al Tall una mica ska i amb un bonic accent romà:

Publicat dins de música | Deixa un comentari