Ahir vaig assistir a un dels millors concerts que podrem sentir enguany. L'orquestra de la Staatskapelle de Berlín, dirigida pel seu titular, Daniel Barenboim, van interpretar el concert núm. 26 de Mozart, dit de la "Coronació", amb Barenboim al piano, i la simfonia núm. 3 de Bruckner. Un programa rodó en una interpretació encisadora, sublim.

És una obra enginyosíssima, per treure's el barret davant la perícia de Wilde a l'hora de crear personatges, situacions, complicitats i malentesos. Abans de dir res més, he d'advertir els lectors que no m'agraden els musicals, i que hi vaig anar amb recança; ara bé, hi havia dos motius poderosos que m'atreien cap a aquesta obra: la seva autoria i el fet que es representava al TNC, que sempre és una garantia. La impressió que me'n vaig endur fou la d'una obra boníssima, que llàstima d'haver-la convertit en un musical, perquè l'argument i el diàleg són molt bons, i per a mi el teatre és text i prou. El teatre musical és l'òpera, i és tota una altra cosa.

Potser a algú el sorprendrà que vulgui parlar d'aquesta actriu, però a través de la sèrie Sex and the city, i més tard de la pel·lícula I don't know how she does it (Temptació a Manhattan), li he arribat a agafar afecte. No és una gran actriu, en bona part perquè sempre fa el mateix paper: el d'una dona sensible, vulnerable i molt femenina. En aquest apunt m'agradaria trencar una llança en favor de la sèrie que la va catapultar a la fama: Sexe a Nova York.

Aquests dies de festa estic aprofitant per veure pel·lícules que, o bé no havia vist mai, o bé en feia tant de temps, que ja no recordava gaire. Aquest segon cas és el de la pel·lícula Everyone says I love you (1996), de Woody Allen, un dels meus cineastes preferits. Everyone says I love you és un tros de la vida d'una família molt extensa i es compon de les històries de cadascun dels seus membres, que, tot cal dir-ho, són força peculiars tots plegats, des de la filla del ric (Drew Barrymore) que s'enamora d'un expresidiari (Tim Roth, divertidíssim), fins a l'exmarit (Woody Allen) que, guiat pels consells de la filla (Natasha Lyonne), lliga amb una professora d'art (Julia Roberts) fent-li veure que coneix tots els seus secrets.

Sé que vaig tard, que els qui llegiu aquesta ressenya i vulgueu veure aquesta obra a Barcelona ja no hi podreu anar, però si hi esteu interessats, podreu veure-la en algun altre punt del Principat, puix que en una entrevista que li van fer a Clara Segura, va dir que quan acabessin al Lliure de Gràcia, anirien de gira per Catalunya. Realment, és una obra que val molt la pena.

No coneixia el nom de Remo Binosi, i ha estat un gran descobriment. No cauré en aquell tòpic -en el qual no crec gens- que diu que encara que l'obra se situï al segle XVIII, planteja uns temes que són actuals. Penso que hi ha temes intemporals, per tant, que no són ni de la nostra època ni de cap època passada, i, d'altra banda, el context de l'obra és estrictament de l'Antic Règim, on les classes socials estaven definides per unes línies molt gruixudes, infranquejables.

Ahir vaig anar al Teatre Romea de Barcelona a veure aquesta obra tan espectacular d'Edward Albee, de qui, ara mateix estan fent una altra obra, Un fràgil equilibri, al Teatre Lliure. Durant els darrers anys he agafat afició a la dramatúrgia nord-americana, de manera que tenia moltes ganes de veure aquest Albee. He de dir que no he vist la pel·lícula homònima que al seu dia van protagonitzar Liz Taylor i Richard Burton, però aquest és un tema que resoldré aviat.

Diria que la cosa que més em va impressionar de la vida quotidiana a Nova York és el que anomeno l'art de fer cua. A les nostres latituds, la gent fa cua d'una manera més o menys desendrençada, tothom té els coneguts a la part del davant de la cua, i quan es tracta de pujar a l'autobús, per exemple, tots intentem entrar els primers. Deu ser la mentalitat catòlica-mediterrània.

Encara que pugui semblar estrany, mai no havia vist aquesta pel·lícula, que malgrat que tothom digui que és fluixa, a mi em va deixar un regust de tristesa i d'amargor que encara duc dins meu. Kim Basinger i un Mickey Rourke pletòric i guapíssim (per cert, què se n'ha fet d'aquella bellesa?), dirigits per Adrian Lyne, protagonitzen una tòrrida història de passió duta a l'extrem que acaba destrossant la dona. No hi ha argument, tot es redueix a una successió d'escenes eròtiques i a una pujada creixent de la tensió entre els dos protagonistes.

No m'agrada repetir-me sobre el tema, però la situació lingüística a Catalunya fa unes giragonses tan esperpèntiques i ja han corregut tants rius de tinta, que, personalment, també vull posar-hi el meu granet de sorra. Em refereixo, òbviament, a la interlocutòria que ha emès el TSJC sobre la demanda de tres famílies que viuen a Catalunya per escolaritzar llurs fills en castellà.

El darrer any m'he afeccionat a les sèries de televisió, especialment les americanes, però cal dir que també n'hi ha de britàniques de la mateixa qualitat, com és el cas de Coupling o de Spooks. Sense ser crítica de cinema ni menys encara, de televisió, en aquest espai m'agradaria comentar les sèries que veig i que m'agraden o que no m'agraden. De fet, és l'única cosa que veig a la televisió.

Benvolguts lectors,

El proppassat 26 d'agost vaig encetar Plena de Seny (senhal ausiasmarquià), un blog que m'agradaria que fos específic de temes de llengua catalana i de literatura. És per aquest motiu que La síndrome de Stendhal quedarà acotat a la resta de temes que ja tractava: música, filosofia, teatre, cinema, i també hi afegiré sèries de televisió, que en veig força i m'agraden. Les seccions que queden tancades són les de Llibres i literatura i Ficcions. La secció de Llengua es converteix en Sociolingüística. A Plena de Seny, la llengua hi serà tractada només en les vessants gramatical i semàntica.

Així doncs, només em resta remetre-us a Plena de Seny esperant que gaudiu llegint-la com jo gaudeixo escrivint-la.

A l'agost el teatre sembla desaparegut en combat a Barcelona. Potser és perquè arreu de la geografia catalana es fan tants festivals d'estiu, però el cert és que trobar activitats culturals a la capital un cop acabat el Grec es fa difícil. Per això vaig posar-me molt contenta que el Teatre Gaudí hagués programat una obra d'Oscar Wilde, La importància de ser Frank, títol amb joc de paraules incorporat -l'original en anglès és The importance of being Earnest, literalment "La importància de ser honest".