|
elsaaforges |
dimarts, 15 de desembre de 2009 | 12:25h
Estimats lectors, us he d'anunciar que, per motius professionals, aquest bloc reprendrà la seva activitat a inicis de la primavera vinent. Moltes gràcies per llegir-me.  Actualment fan una nova comèdia de Carol López a la Sala Villarroel de Barcelona, Boulevard, que genera expectació després de l'èxit esclatant de la seva última producció, Germanes. Aquesta darrera vaig anar-la a veure fa mig any, atès que un conegut me l'havia recomanada enfervoridament; així doncs, les meves expectatives eren molt altes perquè confiava en el seu gust teatral.  Divendres llegia un bon article de Sebastià Alzamora a l'Avui, titulat “Dignitat és llibertat”, en referència a l'editorial conjunt que els dotze diaris que s'editen a Catalunya van publicar dijous passat. L'article començava lloant moderadament la iniciativa de l'editorial conjunt, el fet de posar-se d'acord tots els diaris en una mostra de “fermesa” davant el poder centralista dels òrgans de l'Estat (legislatius, executius i sobretot judicials). Ara bé, concloïa que l'única dignitat possible per a Catalunya és la llibertat, puix que Espanya mai no ens acceptarà tal com som sinó només com una província colonitzada. Voler que Espanya sigui federal és com demanar que del cel en ploguin diamants.  Ahir llegia l’article setmanal de Joan Solà al suplement cultural de l’Avui, titulat “Model de llengua”. Parlava, com en tantes altres ocasions ho fa, de la connexió entre llengua i política. Qualsevol llengua necessita, per sobreviure, a banda de parlants, una política potent de promoció. El català té parlants però les polítiques per promocionar-lo sempre han estat tèbies i porugues des del començament de  Tinc un iPod classic de 80 Gb on puc emmagatzemar una gran quantitat de música per escoltar anant en transport públic o pel carrer. Amb tanta capacitat d’emmagatzematge, sempre puc triar quina música vull sentir perquè hi podria fer cabre tota la discografia que tinc a casa. Els reproductors portàtils d’mp3 estan pensats per escoltar-los mentre hom es mou, especialment a l’espai públic. Però al carrer sempre hi ha soroll i per tant, tots els que fem ús d’aquests aparells, inconscientment n’apugem el volum per tal de sentir la música per damunt del soroll. Però resulta que hi ha una normativa europea que impedeix que els iPods puguin ultrapassar un límit determinat de decibels, per tal de protegir l’oïda del ciutadà.  Sóc una gran melòmana. Sovint s’associa aquesta paraula a l’afició a la música clàssica, però el DIEC defineix el melòman com aquell que té passió per la música, sense especificar-ne el gènere. Tanmateix, sóc melòmana en el sentit tradicional de la paraula, és a dir, l’amant de la música clàssica. Ara bé, avui no vull parlar de música clàssica convencional sinó del que jo considero que és la música clàssica dels nostres dies: l’anomenada New Age.  De tant en tant és bo recordar què commemorem exactament l’11 de setembre. M’imagino que tots els qui llegiu aquest bloc ho sabeu, però a mi m’agradaria parlar de les institucions que van sobreviure durant dos segles –amb prou dignitat– en un marc polític i governatiu que els era aliè i hostil, des de Ferran el Catòlic fins a Felip V. Estic parlant dels anomenats ‘Tres Comuns’, és a dir: les Corts, la Diputació del General i el Consell de Cent.  El cinema català està d'enhorabona. D'una banda, comptem amb un director esplèndid com és Ventura Pons, que fa pel·lícules que no tenen res a envejar al cinema francès o a l'italià; de l'altra, darrerament s'han estrenat unes quantes pel·lícules catalanes als nostres cinemes. Una n'és Eloïse, de Jesús Garay, la història d'una noia confusa i perduda que a poc a poc va descobrint els seus sentiments i les seves pors.  Aquesta setmana ha sortit publicat al setmanari El Temps un resum de la conferència que el vicepresident de la Generalitat va pronunciar el proppassat 4 de novembre. Com que no he trobat temps per llegir a consciència el text íntegre de la conferència, n'he llegit aquest resum de dues pàgines, en què Carod apunta les línies del nou nacionalisme que ell propugna. I també he llegit un apunt hàbil i brillantíssim sobre aquesta conferència al bloc de Jaume Claramunt. Els títols són eloqüents. La conferència es titula Adéu al nacionalisme, visca la nació!. El comentari d'en Claramunt, De pluja fina, autoodi i nació-pizza.  Com ja vaig escriure en un apunt anterior, no he romàs aliena al fenomen Larsson. Durant la primera meitat de l’any vaig llegir les tres novel·les de He decidit redissenyar aquest bloc pel que fa als continguts. Pel que fa al grafisme, ni en sé prou d'HTML ni tinc temps per entretenir-m'hi gaire, però també m'agradaria fer-hi alguns canvis. Espero que vindran en una segona fase. La síndrome de Stendhal té tres mesos i mig de vida i, tot i que el vaig encetar amb el propòsit d'escriure-hi un apunt diari, la manca de temps m'ho ha impedit sempre, i el bloc ha acabat convertint-se en un poti-poti d'apunts molt variats -massa- escrits quan trobava el temps i la inspiració per fer-ho. He decidit posar punt i final en aquest petit desgavell i organitzar el bloc en temes per dies. Això em permetrà a mi ser més organitzada i alhora tenir el bloc més estructurat. Aquesta organització es traduirà en un apunt diari, cada dia de la setmana sobre un tema diferent, però sempre el mateix per a dilluns, dimarts, etc. Així, dilluns parlaré de teatre o cinema, dimarts d'història, dimecres de música, dijous de filosofia, divendres de llengua, dissabte de literatura, i diumenge de política. Creuo els dits per trobar el temps d'escriure cada dia. Així doncs, avui, divendres, escric sobre llengua, tal com m'he proposat.
 Arran de la convenció del PP celebrada a Barcelona el cap de setmana
proppassat, avui es parla molt d’un pacte de govern hipotètic entre PSC i PP a
la Generalitat, proposat per Mariano Rajoy durant la convenció esmentada. Penso
que és una gran notícia per als catalanistes/independentistes/patriotes (ja no dic ‘nacionalistes’,
per no ferir la sensibilitat de Carod-Rovira, que puc entendre parcialment). M’explico.
Darrerament es parla molt de l’impost de successions. La veritat és que només conec el tema pel que en sento a dir als mitjans de comunicació, tant per part de periodistes com per part d’oients afectats que truquen a la ràdio explicant el seu propi cas. Per tant, no el conec de prop i pel que sé, l’import que cal pagar depèn de molts factors: del grau de parentiu amb el difunt, del tipus d’herència, dels béns del receptor, etc. Tanmateix, pels casos que he sentit explicar, es tracta d’un impost que afecta, per damunt de tot, les classes mitjanes, i això és inadmissible.  Aquest apunt ve arran d'una notícia que vaig llegir a l'Avui aquest dilluns proppassat, però no l'escric fins avui, ja que ahir vaig anar a veure la segona pel·lícula de la saga Millennium. Abans de res he de dir que n'he llegit les tres novel·les i n'he vist les dues primeres pel·lícules. Les novel·les em van agradar molt, són peces d'una enginyeria literària molt elaborada: una multitud de personatges, de trames i de situacions on tot queda perfectament lligat i travat, sense cap cap per lligar. Si es vol dir així, l'estructura és d'una racionalitat desapassionada i freda, malgrat que els personatges són psicològicament complexos, la qual cosa vol dir que dubten i a vegades actuen de manera contradictòria amb els seus propis ideals. Tot aquest conglomerat fa que les novel·les siguin una construcció arquitectònica esplèndida. Les pel·lícules en són una traducció força fidel, escurçada per força, amb elements simplificats o directament omesos. Estan ben fetes i defugen les típiques pel·lícules de lladres i serenos americanes, precisament per l'originalitat dels personatges protagonistes.  La setmana passada vaig anar a veure la darrera pel·lícula de Woody Allen, “Whatever works”, traduïda en castellà com “Si la cosa funciona”. He de confessar que sóc una fan del director de Nova York però això no m’impedeix ser crítica amb allò que no me n’agrada. De fet, és tanta l’admiració que li tinc, que no vaig voler anar a veure la penúltima pel·lícula que va fer, aquella que passa a Barcelona i que té un títol ridícul, per por d’una decepció que me’l fes caure del pedestal on el tinc posat.  Malgrat que molts
catalans no en siguin conscients, per dèficit educatiu o per
ignorància volguda, les nostres institucions són de les més
antigues d'Europa. Una conversa diferida amb un parell d'amics del facebook m'ha fet pensar en un tema que crec que vaig "resoldre" fa temps però del qual m'agrada parlar, perquè em fa sortir la meva ànima de llicenciada en filosofia. Es tracta del tema sobre les creences religioses. Hi ha qui es diu catòlic, o protestant, o jueu o musulmà. O ateu. Fins i tot agnòstic, que sembla que és el que ara està de moda. Jo em considero agnòstica però no perquè estigui de moda sinó perquè ho he meditat molt de temps i he arribat a la conclusió que és l'única solució possible.  Ahir vaig anar al Liceu a veure l’òpera
L’arbore di Diana, del compositor valencià del s. XVIII
Vicent Martín i Soler, amb llibret de Lorenzo Da Ponte -autor dels llibrets de les tres grans òperes italianes de Mozart: Le nozze di Figaro, Don Giovanni i Così fan tutte. Fou
contemporani de Mozart i admirat per aquest, i fa una pila d’anys,
també al Liceu, Jordi Savall en va fer Una cosa rara, que no
vaig anar a veure. Tenia, doncs, curiositat per saber la perícia del
nostre compositor a l’hora d’escriure una òpera. I certament,
vaig sortir encantada del teatre.
Avui he llegit un article esplèndid d'en Xavier Roig a l'Avui. De fet, tot el que escriu aquest senyor és sempre una alenada d'aire fresc per a la política, la societat i la cultura catalanes. En Xavier Roig sempre parla de la democràcia de tradició anglosaxona, que no té res a veure amb la nostra, amb l'espanyola o amb la italiana. No sóc politòloga i no conec de primera (ni de segona) mà el sistema electoral dels països anglosaxons, però pel que n'he llegit a la premsa i he escoltat a les tertúlies radiofòniques, concloc que, en tant que premia la meritocràcia, és molt millor que el nostre.  A hores d'ara m'imagino que ja no es pot dir res que no s'hagi dit sobre el congrés de Reagrupament. Tanmateix, dissabte em bullien moltes sensacions pel cap que no he tingut temps de plasmar al bloc fins avui. Podria fer un repàs exhaustiu de tots els mitjans que n'han parlat, des de la premsa escrita fins als blocs, passant pels digitals, però com que estic segura que això ja ho heu fet vosaltres, jo em limitaré a exposar les impressions personals i subjectives que em van quedar a la memòria d'aquell dia memorable. |
Accés de l'autorCategoriesEls meus enllaçosACTUALITAT
BLOCS
CERCA DE LLIBRES
CULTURA
FILOSOFIA
LLENGUA
POLíTICA
PROGRAMARI LLIURE
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
