Títol: Rei i senyor Autor: Josep Pous i Pagès Direcció: Toni Casares Repartiment: Lluís Soler, Roser Camí, Sara Espígul, Quimet Pla, Pep Cruz, Carles Romero, Borja Espinosa Lloc: Teatre Nacional de Catalunya (Sala Petita) Data: del 21 de març al 29 d'abril
M'agrada la iniciativa que Sergi Belbel, director del TNC, fa anys que porta a terme de recuperar obres clàssiques del teatre català. I poso clàssiques en cursiva perquè no tinc clar que els temes que tracten ho siguin, però en tot cas, són obres escrites fa cent anys, populars a l'època, i que van quedar guardades en un calaix dormint el son dels justos. Sense anar més lluny, Rei i senyor no s'havia tornat a representar d'ençà de l'estrena, el 1918.
Intèrpret: Dezsö Ránki, piano. Programa: sonata núm. 62 en mi bemoll major Hob. XVI:52 (Haydn), Kreisleriana op. 16 (Schumann), sonata en si menor S 178 (Lizst). Data: 2 de maig de 2012.
És un dels (pocs) pianistes importants que em faltava per veure en directe, de manera que l'expectació que em suscitava era notable. Dels tres pianistes hongaresos importants del moment, András Schiff, Zoltan Kocsis i Dezsö Ránki, només n'havia vist el primer (que per cert, torna la temporada vinent de Palau 100 amb un programa de sonates de Beethoven). Ara ja he vist Ránki, i em resta Kocsis, que espero que algun dia vingui no tan sols com a director, sinó com a pianista.
És una obra que es pot veure a la Sala Villarroel fins al 27 de maig, absolutament recomanable. Jordi Galceran fa unes comèdies hilarants que ratllen la xaroneria, però sense arribar-hi a caure. Aquest ja fou el cas d'El mètode Grönholm, i també ho és de Burundanga, amb l'afegit especial que tracta un tema tan delicat com el terrorisme amb un humor blanc que converteix un problema social important en una pallassada, en el millor sentit del terme.
Tercer i darrer lliurament sobre els shakespeares que es fan enguany a Barcelona, en aquest cas, a la Sala Muntaner. El títol, òbviament, no és del dramaturg anglès, sinó que respon a un compendi dels seus malvats presentat en forma de monòleg, escrit per Steven Berkoff, actor shakespearià. És una obra original i única, atès que per als qui desconeixem bona part d'aquest univers, ens serveix com a llibre de text per endinsar-nos en les bambalines dels personatges i les obres de Shakespeare. Aquesta és la impressió que em va fer a mi la funció.
Ja fa un mes que van acabar les funcions d'aquest drama shakespearià al TNC, però encara m'agradaria parlar-ne, ja que va haver-hi un temps en què a la cartellera teatral catalana coexistien dos shakespeares: Coriolà i El mercader de Venècia. Aquest fenomen no és estrany a Barcelona, atès que s'hi programen regularment obres del dramaturg anglès. Això vol dir que, coneguda la dèria dels directors catalans d'actualitzar tots els shakespeares, ja no em sorprenc ni m'irrito de veure muntatges que no tenen res a veure amb el text que els actors diuen, perquè, i sembla que això encara no ho han entès, el text no marca només un missatge -que pugui ser de més o menys actualitat- sinó un context, una època diferent de la nostra, on els ritmes eren més lents i la societat molt més classista, coses que no es poden actualitzar, llevat que es reescrigui l'obra de cap i de nou.
Avui, que és el dia de la primera volta de les presidencials franceses, és ben escaient de parlar del biopic que Xavier Durringer ha fet de Nicolas Sarkozy, La conquête. Algú em va dir que no hi surt ben parat cap polític, i és cert, però també és veritat que no s'acarnissa amb ningú, almenys des de la meva perspectiva. Hi veiem desfilar Chirac, Villepin, Sarkozy, Cécilia Sarkozy sobretot, i ens mostra les bambalines de la tàctica política, cosa que apropa aquest film a Els idus de març, malgrat que aquell va per altres camins. A través del recorregut polític de Sarkozy veiem les seves fílies i fòbies personals i polítiques, el joc d'interessos i la manera florentina i sibil·lina com es fa encara avui la política en una democràcia.
Dimarts proppassat vaig anar a veure òpera al cinema per segon cop. El primer havia anat a veure la inauguració de la Scala de Milà amb Don Giovanni. Abans d'anar-hi, era força refractària a aquest tipus de projeccions, ja que sóc dels que penso que com el directe no hi ha res, i més en música, però en aquest cas, sí que és un directe perquè Rigoletto s'estava representant al Covent Garden de Londres mentre jo la veia al cinema Girona de Barcelona. És clar que no es poden apreciar igual les veus dels cantants ni el so de l'orquestra, però el resultat és molt digne i penso tornar-hi quan en facin més. És una oportunitat d' "assistir" als millors teatres d'òpera del món.
Fa pocs dies que s'han acabat les funcions de Coriolà de Shakespeare en adaptació d'Àlex Rigola (cal dir-ho!) a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure de Barcelona. Va ser una representació força atípica, amb una escenografia que duia l'acció de l'obra als nostres dies, com sol ser habitual en les obres clàssiques es que representen a Barcelona. És una cosa que sempre he trobat fora de lloc, perquè amb el pretext que esgrimeixen els directors que "l'argument és molt actual", es permeten fer tota mena de destrosses a l'obra original.
Ahir llegia al diari Ara que un dels punts que el PP esgrimeix en contra de l'opció independentista per a Catalunya és que "la secessió dificultaria -encara més, segons els populars- la vida dels castellanoparlants" (a Catalunya, òbviament). Ja sé que tots els partits parlen amb eufemismes i que els ciutadans necessitem fer hermenèutica per entendre el que realment volen dir, però en aquest cas, aquest eufemisme és vacu, perquè, que potser pretendrien els senyors del PP que els castellanoparlants no se sentissin marginats a França, a Holanda o a Alemanya, per exemple (llevat que parlessin les llengües respectives oficials)?
Avui, dia de Pasqua, encara som dins el cicle litúrgic de la setmana santa i, doncs, encara és dia propici per comentar el concert que dimecres proppassat ens va oferir el cor i l'orquestra del Collegium Vocale de Gant, dirigits pel seu titular, el mestre Philippe Herreweghe. No l'havia vist mai a Barcelona, tot i que sí que l'havia anat a sentir interpretant Bruckner a la sala de concerts Bozar de Brussel·les. Ja allà vaig copsar que era un director que primava l'equilibri per damunt de tot. Però ja feia temps que n'havia sentit enregistraments, precisament la Passió segons sant Mateu, amb un Andreas Scholl pletòric interpretant un Erbarme dich ultraterrenal, i també el Magnificat i la Missa en si menor, de la qual, ai las, tinc la versió del mestre gantès però sense Scholl!
No hi ha gaires coses a dir d'aquesta obra. És una comèdia (no pròpiament romàntica) amb un triangle amorós peculiar com a element principal. Pau Roca i Albert Triola són una parella que veu trontollar la relació quan entra en escena el personatge que interpreta Mar Ulldemolins i que farà dubtar d'orientació sexual el personatge de Pau Roca. Tot plegat, una comèdia d'embolics amb uns diàlegs més o menys previsibles però divertits i amb una escenografia gairebé inexistent. És a dir, ideal per si voleu passar una tarda o un vespre agradable i despreocupar-vos de les tribulacions. És una comèdia fàcil sense ser xarona en cap moment i amb una interpretació fantàstica per part de tots els actors. El que em va cridar l'atenció és veure el canvi de registre d'Albert Triola, del mossèn que interpreta a la sèrie La Riera, a un gai que estima de debò el seu enamorat. Però el teatre és això, oi? Que els bons actors sàpiguen canviar de registre sempre que calgui.
De moment, al Club Capitol fins a l'1 d'abril. Potser després va de gira per Catalunya.
Fa uns dies vaig anar a veure aquesta tragèdia grega -si se'm permet l'expressió, extemporània. De fet és una obra contemporània escrita per un jove dramaturg libanès, Wajdi Mouawad, de la qual ja s'havia fet una pel·lícula. Ara bé, que la història sigui contemporània no vol dir que no cali fins a les profunditats més insondables dels humans per interpel·lar-los fins a angoixar-los. Normalment es diu de les obres de teatre antigues que s'han de modernitzar perquè la història és vigent i encara avui ens interpel·la. És una opinió que no comparteixo gaire, sobretot pel que fa a tocar l'estètica de la dramatúrgia, però en aquest cas passa tot el contrari: una obra escrita als nostres dies ens porta fins a l'antigor.
La setmana passada, la jove pianista xinesa Yuja Wang va oferir un recital al Palau de la Música en el marc de la temporada d'Ibercàmera. Era un nom que no havia sentit mai però vaig decidir anar-la a veure per les bones referències que me n'havien arribat. En definitiva, vaig anar al concert sense cap expectativa, ni en positiu ni en negatiu. D'altra banda, potser és així com caldria assistir sempre als concerts, amb una actitud neutra i sense condicionaments previs. El programa que va oferir era llaminer de cara al piano i al lluïment del virtuosisme del pianista, tot i que pel meu gust, hauria preferit que inclogués algun Mozart o algun Beethoven.
Dilluns proppassat la temporada d'Ibercàmera va oferir a l'Auditori un concert de l'Orquestra Nacional de França dirigida pel seu titular, Daniele Gatti, amb un programa ben llaminer: la novena simfonia de Mahler. La majoria de simfonies de Mahler són d'una extensió i d'una intensitat tan grans, que en un concert no s'hi pot programar cap més obra al costat seu. La novena, concretament, és una simfonia exclusivament instrumental que té forma de testament, especialment al final, en què l'orquestra va disminuint el so fins a fer-se imperceptible. De fet, damunt Mahler pesava la "maledicció" del número nou: les nou simfonies de Beethoven, de Bruckner i de Schubert. Per aquest motiu el que havia de ser la seva novena simfonia, va titular-la El cant de la terra, per tal d'enganyar i de defugir el destí fatídic dels seus predecessors. I, efectivament, quan va començar la desena, només va poder completar-ne el primer moviment; la resta els va deixar tan sols esbossats.
La setmana passada es van acabar a la sala petita del TNC les funcions d'aquesta obra. Tinc molta tirada pels autors russos, per la diagnosi tan perfecta que fan de l'ànima humana i els seus torbaments. Saben escodrinyar com ningú què amoïna els homes, què els fa viure i què els fa defallir, en detecten virtuts i vicis com si es fiquessin dins la pell de cada personatge que creen. Tot i que sabia que la versió era actualitzada, cosa que no m'agrada gaire -o gens-, vaig decidir anar-hi perquè era una obra russa i perquè es feia al TNC, cosa que sempre és garantia d'un espectacle ben fet.
Ahir vaig assistir a un dels millors concerts que podrem sentir enguany. L'orquestra de la Staatskapelle de Berlín, dirigida pel seu titular, Daniel Barenboim, van interpretar el concert núm. 26 de Mozart, dit de la "Coronació", amb Barenboim al piano, i la simfonia núm. 3 de Bruckner. Un programa rodó en una interpretació encisadora, sublim.
És una obra enginyosíssima, per treure's el barret davant la perícia de Wilde a l'hora de crear personatges, situacions, complicitats i malentesos. Abans de dir res més, he d'advertir els lectors que no m'agraden els musicals, i que hi vaig anar amb recança; ara bé, hi havia dos motius poderosos que m'atreien cap a aquesta obra: la seva autoria i el fet que es representava al TNC, que sempre és una garantia. La impressió que me'n vaig endur fou la d'una obra boníssima, que llàstima d'haver-la convertit en un musical, perquè l'argument i el diàleg són molt bons, i per a mi el teatre és text i prou. El teatre musical és l'òpera, i és tota una altra cosa.
Potser a algú el sorprendrà que vulgui parlar d'aquesta actriu, però a través de la sèrie Sex and the city, i més tard de la pel·lícula I don't know how she does it (Temptació a Manhattan), li he arribat a agafar afecte. No és una gran actriu, en bona part perquè sempre fa el mateix paper: el d'una dona sensible, vulnerable i molt femenina. En aquest apunt m'agradaria trencar una llança en favor de la sèrie que la va catapultar a la fama: Sexe a Nova York.
Aquests dies de festa estic aprofitant per veure pel·lícules que, o bé no havia vist mai, o bé en feia tant de temps, que ja no recordava gaire. Aquest segon cas és el de la pel·lícula Everyone says I love you (1996), de Woody Allen, un dels meus cineastes preferits. Everyone says I love you és un tros de la vida d'una família molt extensa i es compon de les històries de cadascun dels seus membres, que, tot cal dir-ho, són força peculiars tots plegats, des de la filla del ric (Drew Barrymore) que s'enamora d'un expresidiari (Tim Roth, divertidíssim), fins a l'exmarit (Woody Allen) que, guiat pels consells de la filla (Natasha Lyonne), lliga amb una professora d'art (Julia Roberts) fent-li veure que coneix tots els seus secrets.
Sé que vaig tard, que els qui llegiu aquesta ressenya i vulgueu veure aquesta obra a Barcelona ja no hi podreu anar, però si hi esteu interessats, podreu veure-la en algun altre punt del Principat, puix que en una entrevista que li van fer a Clara Segura, va dir que quan acabessin al Lliure de Gràcia, anirien de gira per Catalunya. Realment, és una obra que val molt la pena.
No coneixia el nom de Remo Binosi, i ha estat un gran descobriment. No cauré en aquell tòpic -en el qual no crec gens- que diu que encara que l'obra se situï al segle XVIII, planteja uns temes que són actuals. Penso que hi ha temes intemporals, per tant, que no són ni de la nostra època ni de cap època passada, i, d'altra banda, el context de l'obra és estrictament de l'Antic Règim, on les classes socials estaven definides per unes línies molt gruixudes, infranquejables.
