La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

La Simfònica del Konzerthaus de Berlín a l’Auditori

Aquesta setmana hem gaudit d’un concert fantàstic dins la temporada d’Ibercàmera. L’Orquestra Simfònica del Konzerthaus de Berlín, dirigida per Dmitrij Kitajenko, i el jove violinista americà Eric Silberger van oferir un programa integrat pel concert per a violí de Brahms i la segona simfonia de Rakhmàninov. Va ser un autèntic esdeveniment, per la qualitat de l’orquestra i pel descobriment d’un intèrpret fantàstic com és Silberger.

D’entrada, cal dir que el solista que havia d’actuar en aquest concert havia de ser l’armeni Sergey Khachatryan, que la temporada passada havia interpretat la integral de les sonates de Brahms al costat de la seva germana al Palau de la Música. Ara bé, Eric Silberger, joveníssim, va executar un Brahms fora de sèrie. Des de la primera nota que va tocar vam veure que era un intèrpret amb un domini absolut del violí, que va fer sonar de manera molt expressiva, sense notar-s’hi el virtuosisme —que hi era. Va tocar amb un so a la corda, amb una gran naturalitat, una afinació perfecta i sense rascar les cordes en cap moment. El seu era un so vellutat amb un legato finíssim que li donava una gran maduresa interpretativa. Va executar les dobles cordes amb una precisió exquisida i va fer gala d’un so ple que va adaptar a cadascun dels moviments del concert. No va fer moviments bruscos ni una gesticulació amanerada. Realment, no semblava que fos un músic jove, sinó un d’experimentat amb anys de carrera a l’esquena.

L’Orquestra Simfònica del Konzerthaus de Berlín va estar a la mateixa altura de Silberger. En el concert de Brahms va acompanyar-lo amb un acoblament perfecte entre solista i orquestra, en un diàleg ple de tensió romàntica, com és propi de Brahms. Fins i tot en els moments que el violí tocava sense fer una part diferenciada del conjunt, se sentia individualment el so del Guadagnini que toca Silberger. És una orquestra amb un so impressionant per part d’una secció de corda molt nodrida i una de vent que sonen perfectament harmonitzades, amb una sonoritat incisiva i potent.

A la segona part, en la simfonia de Rakhmàninov, l’orquestra, amb Kitajenko al capdavant, van ser els protagonistes. La corda, sempre brillant i liderada per un concertino amb una autoritat visible, va alternar el so amb sordina i sense que exigeix la partitura, i Kitajenko va crear un equilibri perfecte entre seccions en una obra de gran envergadura, de manera que la simfonia va sonar com una paleta de colors molt ben compensats, i és que es tracta d’una peça molt descriptiva. El vent, la corda i la percussió es van integrar magistralment en una obra plena de contrastos. Cal destacar el lirisme amb què van tocar l’Adagio ma non troppo, on la secció de corda va fer gala d’una elegància interpretativa corprenedora.

Com a bis, Dmitrij Kitajenko es va inclinar per Khatxaturian i el seu vals de la Suite Masquerade, amb què semblava que l’orquestra s’envolava. La corda va tornar a brillar amb llum pròpia i la resta de seccions la van acomboiar amb una delicadesa exquisida.

Programa del concert: Brahms, Concert per a violí en re major, op. 77; Rakhmàninov, Simfonia núm. 2 en mi menor, op. 27
Intèrprets: Eric Silberger, violí; Orquestra Simfònica del Konzerthaus de Berlín
Director: Dmitrij Kitajenko
Espai: l’Auditori (Sala Pau Casals)
Data: 2 de març

Valoració: 5/5

Font: Núvol

Publicat dins de Música | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.