Promeses electorals

És època d’eleccions. Aquells que havien estat abonats als discursos identitaris són alertats pels seus guionistes. Amb l’evidència d’un estatut fracassat, és hora de parlar de coses concretes i reals, els deuen dir, neguitosos, en comissions de campanya. I certament, si tots plegats van fer el ridícul a l’hora de defensar la identitat del país, poc habituats a tenir opinió pròpia, o simplement, desposseïts de qualsevol pensament crític, comencen a prometre a tort i a dret.

Hi ha quelcom pitjor que les promeses electorals incomplertes? I tant que sí! Que les compleixin-

Les promeses electorals solien consistir, fa alguns anys, en algunes abstraccions acolorides per una florida retòrica. Ara, en canvi, esdevenen la instigació dels pitjors instints dels hipotètics votants, o d’altra banda, de la famosa estratègia de desvestir un sant per vestir-ne un altre. Tot plegat, amanit per una sobredosi de contradiccions i hipocresia.
Alguns exemples. Més i millor seguretat. Interessant, encara que fals, en un moment en el qual les empreses de seguretat fan fent-se càrrec de l’ordre bàsic. A la vegada, hi ha zones fosques que l’estat i les seves institucions abandonen. Impossibilitat de fer complir la llei, i per suposat, impunitat respecte d’alguna mena de delictes de coll blanc.
Una altra: dentistes gratuïts fins als catorze anys, tret de l’ortodòncia. Si a Andalusia és sense límits i amb aparells inclosos!!! Si fins i tot et canvien el sexe de franc!!! Ara vindrà el típic que dirà; tot culpa del finançament i la discriminació de Catalunya!!! Com dirien en castellà, de ilusión también se vive. El que passa és que aquí tenen seu la majoria de les mútues, que tenen un gran poder de seducció.
La meitat del lloguer fins als trenta anys. Per què tu, amic lector, i jo, hem de dedicar-nos a pagar amb els nostres impostos els beneficis dels especuladors? Per què no es fa com als països civilitzats, i simplement es posa un preu màxim, mentre es pressiona fiscalment els propietaris per tal posin al mercat vivendes buides? Com deia una amiga meva, si hem de triar, prefereixo negociar amb la màfia que amb els constructors. Almenys els primers tenen codi d’honor.
Altres amenacen amb pactes com el Pacte Nacional de Catalunya, que consisteix bàsicament en assegurar l’elevat nombre de beneficis de la patronal privada mentre es condemna als nostres fills a jornades escolars draconianes. És a dir, ERC ens fa apologia d’un tipus d’existència que no voldria ni el mateix Calvino. Llargues jornades laborals (amb entusiasme empresarial) i una vida social mínima.
Jo ja fa dues setmanes ja vaig oferir el meu vot a aquell que presentés un programa electoral raonable i ètic. No he rebut encara cap resposta. Ni tan sols d’en Boadella. En alguns dels comentaris alguns interpretaven les meves idees com d’esquerres. Francament, vivenda digna i assequible, ocupació estable i horaris raonables no són ni d’esquerres ni de dretes, sinó de sentit comú. Em sembla que d’això, en aquest país, no ens queda gaire. Al cap i a la fi, els nostres polítics són el reflex de les nostres mediocritats col·lectives.
Afegeix un comentari

Respon a Nil Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.