Amb els cinc sentits

Brollen com salts d’aigua,

els meus pensaments,

desitjos eteris continguts

dins  una bombolla d’aire,

algunes paraules m’han

parlat del teu mon,

però encara no conec la

teva pell ni em sé els teus

racons.

La tarda despulla el silenci

mentre creuem mirades.

El so i la paraula,

com la llenya i la brasa.

La nit abraça la tebiesa

dels cossos adormits.

S’ha llevat la matinada amb l’alè de joventut, 

el raig solar aboca el seu rostre a través de

la finestra.

Ara ja conec els teus racons i sé que el bosc

s’ha tornat còmplice de la nostra història.
De tornada cap a casa se m’ha fet planer el
camí, els desitjos eteris ja no estan continguts,
brollen com salts d’aigua dins meu.

Diàriament el veig passar,
arrossega un carretó ple d’estris vells,
no puc evitar mirar-me’l, els seus passos
lents i feixucs em diuen que és d’edat avançada,
aparentment si,
però qui sap si la vida no l’ha tractat prou bé!
Té la mirada perduda, a vegades xiula una cançó
que desconec, en ocasions m’he preguntat com
si arriba aquí, un revés de la vida, una pèrdua important,  
grans desenganys, falta de previsió, sigui el que sigui,

l’indigent segueix el seu camí, sense mirar més enllà,
dorm al ras, du la llar a les espatlles,
durant el dia l’acompanya el raig de sol i a l’estiu
l’aixopluga la calor, però les nits d’hivern son com espines
a la pell i la falta de temperatura li escurça la vida.
Els seus dies son el present, el passat ha quedat enrere
i el futur no té cap sentit.

Ha cercat un indret on
el silenci hi perdura,
on les remors de la natura
esclaten i els sentits
s’alimenten dels seus
fruits.

S’ha impregnat de les
olors que li ofereix
el bosc,
hi ha sentit la força i
la calma al abraçar-se
al tronc d’un arbre,
i un cop ha nodrit
la imaginació,

s’ha assegut a la taula
de roure que hi ha
al refugi de muntanya,
davant la màquina
d’escriure que la
majoria rebutja.

Seduït per les sensacions,
ha començat a crear una
història.

Se’n va la tarda,
sigil·losa abandona
la  foscor,
uns quans estels se li
apropen,
la nit de llum acapara
les llars en les hores
hivernals, estones de
lectura i  jocs compartits.
La matinada ha glaçat
els carrers,  el baf ha
entelat  els vidres.
L’hivern no vol marxar,
i les agulles del temps
no es detenen.
Novament tornarà
la tarda, les hores  
d’hivern cediran els
seus dies de fred  
i  l’ambient es vestirà
de temprança.

El vagó de tren m’esperava, just vaig asseure’m
al costat de la finestra, així podia copsar les imatges
a l’exterior,el paisatge evocava al silenci, la muntanya
enfarinada s’alçava majestuosa davant dels meus ulls,
en una de les estacions va pujar un personatge que em
va despertar curiositat des del primer instant,
el cabell cobria part del seu rostre i duia barba de dos dies.
Just es va asseure al meu davant.

A mesura que el viatge anava transcorrent la curiositat
se’m va anar despertant i em vaig atrevir a mirar-me’l,
en una d’aquestes silencioses mirades, els ulls es van
trobar i vam fer un lleu somriure,
això va donar pas a parlar d’alguna cosa, d’on érem,
on anàvem, i així poc a poc vam saber l’un de l’altre.
Va arribar l’hora d’acomiadar-se, ell baixava primer,
quin greu! vaig pensar, quelcom qui havia conseguit
mantenir desperta la curiositat en la conversa!!
cosa bastant poc habitual en els nostres dies,
dit això, em passa pel cap un pensament,
aquelles persones que coneixem en un espai minse de
temps, resulten ser molt més interessants que altres
que coneixem de tota una vida.

Creu en els somnis,

prioritza els bons moments,

dóna-li cabuda a la tendresa,

que sigui ella qui ocupi el primer

lloc en els teus dies d’advent,

dóna-li corda a la màgia,

fes del teu Nadal un instant

únic per compartir amb qui

estimes de debò.

Nadal 2010

Inevitable recordar aquells dies que
s’allunyen en el temps, les hores de
boira de la plana de Vic, rere els vidres
el campanar difuminat a través d’una
cortina de fum.
Al vespre el silenci i la solitud evoquen
a pensar, crear, imaginar, verbs que es
perden en la ment d’infant,
les hores hivernals convertides en la
màgia del Nadal.
Carrers il·luminats, arbres engalanats,
gent passejant amb guants i bufanda,
ambient nadalenc,
bons propòsits, bones obres.
Osona abraça el Nadal.

Vas arribar una tarda de tardor, dins una capsa de
cartró,
no en sabíem molt de tu en canvi ara, no podríem
viure sense la teva presencia.
Et diem Gina, des del principi és el nom que em va
agradar per tu.
A l’estiu dorms a la caseta de fusta del jardí,
et lleves molt aviat, just quan el Sol frega els vidres,
esperes ansiosa la nostra salutació, obrim la porta i
allà estàs, carinyosa, lleial, agraint el gest.
Quan arriba el cap de setmana  intueixes quelcom
de diferent, no ens llevem a la mateixa hora,
esmorzem plegats al menjador, és aleshores que tu
ja saps que tard o d’hora arribarà el moment de pujar
al cotxe i anar a la platja, on les ones et sorprendran
amb les seves peculiars formes, et veiem gaudir,
empaites les ones i busques pedres per que te les
llancem, és una de les teves aficions preferides.
A l’hivern quan el fred gela els vidres, et deixem dormir
dins de casa, ets un membre més de la nostra petita
família,  inquieta, intel·ligent , lleial, coneixes qui t’aprecia
de debò, fins i tot el veïnat t’estima, tu saps fer que els
moments siguin autèntics, no ets un gossa corrent,
destaques per la teva noblesa, fidelitat i autenticitat.

Com dues llunes els teus ulls,
la cortina de pestanyes et fa
ombra, repenjada a la vitrina
em mires cada nit quan me’n
vaig a dormir, i jo t’incloc en
els meus pensaments  just
abans d’adormir-me,
Tens la pell clara i neta,
els cabells foscos, el vestir 
immaculat, i un posat ben
singular.
Sorties del magatzem de
joguines i no sabies quin
seria el teu lloc de destí,
venies dins un paquet molt
ben embolicat amb un gran
llaç de paper i una cinta de
vellut.
Et vaig ubicar a l’habitació
de color violeta,
just al prestatge  que hi ha al
meu davant,  molt a prop
dels llibres i al costat d’una
làmpada de sal que et dona
llum quan es fa de nit.

Galopen lliures sobre
la neu blanca a través
de la gran vall,
allunyats encara de la mà de
l’home segueixen el seu instint,
el gebre de l’hivern ha gelat els
seus prats, ara hauran de marxar
a un altre indret, riu avall,
on la neu no ha aconseguit deixar
la seva empremta encara.
Les seves pells clares fosques denoten
la barreja de diferents ètnies convergint
en el mateix camí, en les baixes praderies
hauran de proveir l’escàs aliment,
precari en el seu contingut,
tanmateix seguiran lluitant, el seu instint
de supervivència enclavat com una llança,
despertant les seves necessitats bàsiques,
la seva lluita és la seva llibertat 

Vénen dies de festes,
celebracions entorn d’una taula,
el plaer de compartir bons moments
amb companys que no veiem sovint.
I a poc a poc van sorgint converses,
històries que rememorem any rere any.
Molt aviat el Nadal ens dóna la mà,
el fum de les xemeneies i l’olor de llenya
ens trasllada fins al món de la infància,
el lloc on s’aixoplugaven els nostres somnis,
aquells dies de inacabada llum i jocs inventats,
records d’antany que segueixen aquí,
intactes en algun calaix de la ment,
la senzillesa de la quotidianitat evidenciava el
que anàvem vivint, habitava un clar sentit
en el saber fer del dia a dia.
Malauradament els temps han canviat,
els valors romanen en l’ombra,
mentre les falses urgències van per davant.
Certament no tot està perdut, encara queda
una tènue llum en la foscor, un racó on trobar
l’espai suficient per anar creant, inventant,
gaudint de moments que ens omplin i lliurin
tendresa a la nostra vida.

D’un gris plom es vesteix  
el cel, convida a mirar-se’l.
Rere els vidres veig caure
les primeres volves de neu.
La nit i la neu de la ma
fins arribar la matinada,
el retoc de campanes ens desperta,
l’entorn és una bella pintura,
d’un blanc immaculat sobre el seu rostre.
El glaç ha gelat els vidres i
el fred ens gela la pell.
El foc escalfa la llar,
reconforta en aquest dia de
rigorós hivern.
Cap el tard una cortina de fum
embolcalla la comarca,
rera els vidres veig com la boira
de la plana ens atansa la ma.

Una llàgrima es vessa per
la pell, es desplaça fins
arribar a la galta,
et besa els llavis,
sents el gust del teu plor,
gust de sal a la boca.
El plor dels neguits,
El plor de les tristeses,
la llàgrima neteja els ulls
i descongestiona la ment,
alliberant  emocions.
Si una llàgrima se’t vessa
per la galta no l’aturis,
deixa que et besi els llavis
i sent el gust del teu plor.

T’alces enmig del bell poble,

intacte, auster,

t’envolten oliveres i avellaners,

les guerres que han fet els homes

han adobat la teva pell, enfortint

les arrels que et sostenen,

intueixo moviment en l’interior,

asseguda davant teu, imagino

la vida dels nobles que habitaven

el teu indret,

les seves lluites, els seus amors i

desamors,

tu els has donat aixopluc a tots ells,

les teves entranyes contenen tresors

de paraules, histories, imatges que

tu has presenciat durant segles,

invisibles als nostres ulls.

Planes de paper vell, trencat pel pas

del temps, relats de vides passades

que es fan visibles a través de les

teves parets.