Diàriament el veig passar,
arrossega un carretó ple d’estris vells,
no puc evitar mirar-me’l, els seus passos
lents i feixucs em diuen que és d’edat avançada,
aparentment si,
però qui sap si la vida no l’ha tractat prou bé!
Té la mirada perduda, a vegades xiula una cançó
que desconec, en ocasions m’he preguntat com
si arriba aquí, un revés de la vida, una pèrdua important,
grans desenganys, falta de previsió, sigui el que sigui,
l’indigent segueix el seu camí, sense mirar més enllà,
dorm al ras, du la llar a les espatlles,
durant el dia l’acompanya el raig de sol i a l’estiu
l’aixopluga la calor, però les nits d’hivern son com espines
a la pell i la falta de temperatura li escurça la vida.
Els seus dies son el present, el passat ha quedat enrere
i el futur no té cap sentit.