Un dia marxaré per no tornar,

no sé on aniré,

ni tan sols sé si aniré a algun lloc,

només la plàcida tarda ho sabrà,

o potser la nit d’estels podrà respondre.

Digueu-li als astres que no abandonin

la seva llum per si de cas.

Si hi penso em sobrevé incertesa,

silenci fosc, no poder sortir d’un mal son!

Marxar per retrobar als que ja fa temps

que no hi són, aquells que van deixar

una joventut a mig camí,

si així fos, ja no se’m faria el silenci ni

el mal son, m’arribarà… com arriba a

tots algun dia, imprevisible,

el misteri de la mort.

Cau la llum,

un cel d’ombra gris desplaça

el núvol, plora damunt l’herba.

El paisatge és una pintura feta

amb un pinzell  de colors freds.

Escric al vidre,

l’aigua dissolt les paraules,  

no hi ha res més a dir,

la pluja ha diluït la imaginació,

queda l’aroma de la terra humida,

la solitud que sobrevé quan l’estiu

diu adéu, i s’apropen les hores grises.

La platja solitària acull els meus peus,
vaig deixant les empremtes a la sorra,
l’ona d’escuma blanca esborra les petjades,
sense deixar rastre segueixo la llum de la
Lluna, inabastable,captivadora,
la seva màgia fa que per un instant desitgi
ser d’ella, la nit cautelosa observa el meu
desig, no deixarà que m’hi apropi,
no la compartirà amb mi.
L’horitzó cavalca, s’apropa a la platja
i s’endú la foscor,
ella s’adorm en braços del seu amant,
el meu desig ja no té cap sentit,
s’allunyen plegats, Lluna i nit.

Qui desfà el sentiment?

no és pas cosa de l’agosarat

vent ni de l’escassa pluja,

son les nostres pors,

el silenci que habita en nosaltres,

com un carnestoltes es disfressa

de fals sentit.

Naveguem sobre aigües poc clares,

ens arrossega la corrent i

s’enfonsa el vaixell dels sentiments.

Avui la mar m’ha dit que la miri,

que em deixi acaronar en la flassada dels seus somnis blaus.

Poc a poc vaig entrant el meu cos en la freda aigua,
acaricio la sang blava, la sal m’impregna la pell,

és un sabor que resseca els llavis, li xiuxiuejo molt
baixet una cançó, una melodia de mariners que parla
de les nits de Lluna blanca i de les marees braves…

la remor del vent du l’olor de la mar,

els meus sentits queden alliberats,

percebo tot l’entorn i deixo que la

melodia s’escolti per arreu.

La mar abraça la meva cançó.

Els núvols s’agrupen, de formes peculiars
pinten el cel, la ciutat canvia de color,
finíssimes gotes convertides en grans salts
d’aigua, i a cada pas un bassal.
Dalt la muntanya,  corren rierols,
travessen pedres, inunden camps,
neguen l’herba.
A la costa, les ones s’enlairen i  esclaten
amb força,
la mar esfereïdora arrossega trossos de
material damunt la sorra de la platja,
inexistent.
Cap el tard, els núvols es perden en l’horitzó.
L’aroma fresc de la nit du el perfum que ha
deixat la turmenta perfecta.

Cavalco a lloms d’un cavall

blanc per una platja deserta,

com en un somni agradable,

no vull que el temps desfaci

aquest moment i m’aferro

a l’ instant.

L’aigua és clara com un mirall

on s’hi reflexa el rostre.

Les hores s’impregnen de sentit,

i a cada pas, descobreixes un entorn
sorprenent que et fa sentir autèntic.

La imaginació no té límits quan

et sobrevé la inspiració, i et permet

apropar-te a un somni.

T’escapes enmig de la boira,

ella empara el teu neguit,

si fossis lliure, vaguejaries

per la platja solitària

sense que el temps ni ningú

poguessin cercar-te.

Trepitjaries la sorra blanca

i et banyaries de matinada,

just quan dorm l’onatge.

No hi ha temps, hi ha moments,
qui més bé ho sap és l’Infant,
viu intensament sense grans preguntes,
sense grans respostes únicament amb allò del
que disposa, ho fa seu, ho experimenta, ho viu.
No hi ha temps, hi ha moments,
cap el tard, quan el fred gela les mans i el silenci
fa ressò, es troben els amics al cafè de la plaça,
conversen, perden la noció del temps,
descobreixen que li han donat corda als moments.

Cauen llàgrimes a la finestra,

miralls d’aigua distorsiona el vent,

la pluja esborra els records,

només el vent te’ls pot tornar,

aquell vent que et movia els cabells,

i et feia plorar,

el remolí d’emocions d’antany.

Ara ni rauxa ni desfici,

vent equilibrat,

dur l’aroma de tendresa a les mans.

Cauen llàgrimes a la finestra,

miralls d’aigua,

un nou vent torna a bufar.

Voldria ocupar un espai en el teu temps,

un lloc en el teu cor,

despertar en el silenci dels teus ulls,

adormir-me en el bressol dels teus braços,

fondre’m en el sabor dels teus llavis.

Saber que no ens atrapa la monotonia,

ni ens desanima l’entorn,

ni ens roba hores l’obligació.

Mirall blau,
rostre d’argent en una
nit de lluna blanca,
t’he vist màgic quan
era infant, llum en la foscor,
company en la solitud.
A prop tots aquests anys,
recolzant vida i mort,
la franja divisòria del
teu blau et fa infinitament
llunyà, l’horitzó de mitja
tarda apropa l’oratge a les mans.
Mirall blau, rostre daurat
quan t’aixopluguen les estrelles,
capa de seda salvatge en la nit.