Amb els cinc sentits

Aires de bellesa blanca

escampen sorra de la platja,

circulen venes de pura sang

al galop de la tarda.

Bramen crits llibertadors,

sota tèrbols planys d’atmosfera,

esbufega el vent accelerat,

va trenant la crin, modelant-la

al tacte fi, i ploren de molt amunt,

dolces llàgrimes de cel.

Al recer de la tarda avança veloç,

el cavall, traspassa bassals

d’aigua iodada, juga amb les ones

arrissades, al galop del seu pas,

fixa peülles de sal blanca,

renills al vent, dansen l’equilibri de la tarda.

En el bressol de Catalunya, en una ciutat compromesa
amb la seva gent, amb la seva llengua, un indret on hi
habiten persones de tarannà senzill i afable,
justament aquí van voler llaurar el terror,
aquells que ni tan sols mereixen tenir un nom,
la ciutat tocada pels fets no se’n sabia avenir,

com podien arribar a comprendre un atemptat de tal
magnitud! provinent d’un país amb el qual s’hi sentien
molt identificats, amb idees versemblants a les seves,
evidentment  no es pot ficar a tothom dins el mateix sac,
i puc corroborar que al País Basc hi ha gent formidable,
d’una noblesa poc habitual.
La ciutat de Vic decebuda, va decidir silenciar els fets,
no parlar-ne era com creure que no havia succeït,
tanmateix la decepció ofegava els cors dels Vigatans,
20 anys després dels fets injustificats,
Vic en torna a parlar, i la memòria continua cercant
respostes, perquè?
No hi ha resposta que ho justifiqui, ningú mereix
perdre la vida a mans d’individus fanàtics, que intenten
guanyar la seva lluita a través del terror i la destrucció
de l’ésser humà.

Mirant la mar,
escampant pensaments
sobre aigües clares,
es gronxen les ones
i esclaten per entre
la pedra foradada,
mouen fils de molsa
verda, acaricien fòssils, 
pentinen algues,
aixopluc de crustacis
dins la pedra perforada.
S’arrecera el vent
i emmudeix la tarda,
mirant la mar,
cercant la calma.

Vull cremar superficialitats

i teixir nous valors de vida,

vull romandre a l’ombra

d’aquells que s’amaguen

rere la façana de la burla,

covards d’aparences falses

que freguen la línia de lo

absurd.

No és fàcil allunyar-se’n,

resulta molt més còmode

seguir-los, riure’ls-hi les

gracies, tot sabent de la

manca de gràcia dels seus

banals comentaris,

ens hem anat acostumant

a viure amb aquests

registres farcits de poca-

soltades,

queda a les nostres mans

la capacitat d’abstracció,

el fet d’ignorar,

potser el més intel·ligent

a hores d’ara.

Ploren els núvols,

bramen els llampecs,

cauen llàgrimes del cel,

salts emergents de vida

llisquen per camins de

bosc, travessen cims,

inunden gorges,

sadollen fonts,

el plany dels núvols

nodreix de vida tots

els racons,

i cedeix a les hores

de treva,

els aromes plàcids del

bosc.

Enyoro el ressò d’una veu
passada, el teu somriure pare, 
en el transcurs de tots aquests anys m’he acostumat
a viure sense la teva presència, els dies previs a l’adolescència 
els he viscut feixucs, evitant pronunciar el teu nom,
tanmateix, a les nits, quan la foscor ho silencia tot, 
i la ment cerca respostes, jo no volia apartar-te del meu
petit món, i em negava a creure que ja no et veuria mai
més, i la pregunta es repetia mil cops, perquè?
cercava mil explicacions, i al capdavall,
cap resposta em convencia,
només dolor, mancança,
m’he perdut tanta vida no viscuda al teu costat!
la quasi nul·la coneixença del teu món,
mantinc records en algun calaix de la ment, 
com diapositives d’una vida que s’allunya,
com una nebolosa que em desperta d’un somni
nocturn.
El temps cura ferides, el temps no ha aconseguit
aplacar l’absència que vas deixar en el meu món

Què li està passant al món ?
Tremola.
Dia rere dia ens sorprèn amb
destrucció.
Ens està dient “prou”,
prou de maltractar a la mare
Terra,
la que ens prové de llum per
Viure, d’aigua per nodrir-nos,
juguem a ser Déus del nostre
món,
l ’embrutem amb emissions
prohibides.
El Planeta ens està enviant
missatges d’alerta, i no en som
prou conscients encara.
Caldria un gran canvi,
nous valors d’unió entre els
homes, entre els països,
certament peco d’idealisme,
però ho crec així,
si no hi ha un canvi a nivell
mundial, no hi tenim res a fer,
la terra sàvia,
seguirà el seu curs, revelant-se
de la forma que només ella coneix,
sacsades al món, crits d’auxili.

La neu ha corprès la contrada,
la Vila roja s’ha tornat blanca,
boles de neu a la mà,
el tacte fred gela la pell,
un llençol sota els peus,
el plaer de sentir el cruixir
de les passes sobre la neu.
Arribem a la Plaça,
les teulades brollen d’aigua,
riquesa per el Baix Camp.
Les xemeneies no han deixat
de funcionar,
possiblement el fred de la tarda
geli els camins, i la nit mostri
el seu millor rostre,
d’estrelles arrenglerades sota el cel,
l’endemà la matinada despertarà al Sol,
i l’escalfor apaivagarà el possible gel de la nit.
l’hivern de la mà, no ens vol deixar,
resisteix estoicament i s’aferra amb força,
a la Vila de la pedra roja.

Hi ha una realitat ontològica
que viu dins nostre, composta
d’allò que veritablement desitgem,
difícil d’identificar,
tot allò que imaginem lliurement,
sense traves ni censures,
que surt del cor i omple de vida,
malauradament estem fets de
pautes que hem après,
i que ens han ensenyat a mostrar
la cara que convé, la que és correcta,
la ideal als ulls del món que ens envolta,
ens jutgen a través d’opinions
encotillades i falses morals per
trobar resposta a les seves repressions.

Hi ha qui es nega a seguir en aquest
catàleg de maniquins perfectes,
qui té la valentia de fer un crit al cel,
i dir-li al món que no esta dispost
a seguir el camí que ells ens han traçat.

Em fascinen les bruixes,

dones sàvies que habiten

els boscos,

allunyades del món banal,

elaboren pocions amb

herbes que aconsegueixen

en llocs recòndits de difícil

accés.

Coneixedores de símbols

i missatges que envia la

natura, alidades de la

Lluna.

Dones que van ser objecte

de persecució en l’època

medieval,  torturades i

aniquilades fins acabar

amb els seus dies, i tot

per proclamar un tipus

de vida que no convenia,

i resultava perillosa a

aquells que pretenien

tenir el control.

El matí du l’aroma de la sal de mar,
brilla el Sol, les paradetes del petit mercat
s’aglutinen per iniciar la venda,
observo l’artesania típica de la illa.
Tot està en calma,
excessiva calma.
De sobte l’esglaï al cor, en dècimes de segon
l’ona gegantesca arrossega tot el que es troba per davant,

El meu cos a la seva sort.

Aconsegueixo aferrar-me a una canonada,

un tros de ferralla em colpeja el cap,

les mans abandonen la subjecció,

el meu cos inert dins l’aigua.

El balanceig de la corrent em du cap el

fons, ni fred ni calor, ingravidesa total,

Tot  es va succeint  amb càmera lenta.

Lluny de mi una llum es va apropant,

em dilata les pupil·les,  no sento por,

només calma embriagadora,

i la llum cada cop més a prop,

quasi em cega els ulls,

veus em murmuren, no sé el que,

figures humanes traspassen el llindar,

Qui són? On soc? tot es confús, només

sé que no tinc por.

La llum s’allunya, ja no escolto les veus,

Tot torna a surar com jo.

Desperto al voltant d’unes persones

que m’ajuden a escopir tota l’aigua

que he engolit.

El tsunami devastador s’ho ha endut tot.

Jo he salvat la vida,

la llum m’ha deixat tornar.

No n’era conscient de que havia de perseguir els somnis i quan ho va saber, ja era massa tard.
El desencís d’una feina convertida en rutina després
del pas dels anys, una decisió poc encertada l’havia conduit cap el camí equivocat.
Si fos possible retrocedir en el temps… atrapar un altre viarany.
L’esperit de joventut s’havia adormit, al transcórrer dels anys, amb les experiències viscudes i l’ensenyança que dona la vida  se li havia despertat de nou i ara  es delitava imaginant com podia haver estat la seva vida si hagués pres un altre camí.

Havia vençut alguns monstres del passat i es sentia més segur  per
emprendre un nou camí,  però els missatges que li arribaven de l’exterior eren sempre els mateixos, no saps que et pots trobar allà a fora, aquí tens estabilitat i benestar, i això el feia trontollar.
Va decidir no llençar-ho tot per la borda, i va prendre consciencia de la realitat, les decisions passades no les podia canviar, no podia enganyar al temps,  hi ha trens que només s’aturen un cop i ja mai més tornen a passar,amb l’esperit de joventut no ho havia après això.
Perseguir un somni no sempre és cosa fàcil, en la ment d’infant n’hi ha molts de somnis, malauradament alguns s’esvaeixen quan ens fem adults, d’altres continuen dins, potser amagats en algun racó per descobrir,
mai és massa tard, encara que no es puguin realitzar amb tota la seva plenitud, quan hi son, tard o d’hora afloren, i és llavors quan els hem de perseguir, intentar dur-los a terme dins les nostres possibilitats,
perquè perseguir un somni ens fa més lliures.