El camp de l'Erra

Hi ha coses que s’haurien de fer cada any, si es pogués. Anar a Venècia a primers de setembre, per aquella llum. Seta a primers d’estiu, olor de mar i d’ostres. Maig a la Camarga, amb el verd, els cavalls, les caravanes dels gitanos…

No cal dir que al Lluçanès és tot l’any: un camp gebrat sota els peus, Pirineus al fons ben blancs, el Montseny també nevat a l’esquena. Amb tramuntana, Montserrat a l’abast de la mà. Camps de blat, d’ordi, fent onades, una mar embravida voltada de gallerets, d’un final d’abril plujós. Camps de rostoll, cants de cigales, parrupeig de tórtores, bales rodones d’estiu. Fulles, molsa i olor de camagrocs. Una bromosa. En fi, fulles de roure escampades. I hi ha uns llocs on s’hi ha d’anar -o bé només passar- a la primavera. Llavors tot el que és secà ja no ho és. Uns castells, uns pobles encimbellats, uns cels molt inacabables amb uns núvols, encastellats, també, encimbellats, igualment que la terra. És la Segarra. Feixes, camps, marges, quatre arbrots, un poble, un castell, una promesa de bonança…que potser no acabarà sent. O bé sí. La Segarra, amb aquest nom tan ressec, tan fort, és el lloc on s’ha d’anar cada primavera. L’Eix desdoblat és la nostra ruta 66. Agafeu el cotxe, deixeu-se estar d’aires condicionats, abaixeu vidres, poseu música de la bona i vinga, la Segarra. I més enllà.