El camp de l'Erra

No vull ser aixafaguitarres, però la primavera no comença bé. I no ho dic per la pluja, tan necessària, i tampoc ho dic pel vent. La primavera comença girada, nerviosa. Posats a triar una flor, doncs, res de cucuts, res de violetes, res de tot això. Aquest any tretze…

…aquest any tretze em quedo amb el pixallits. Ep, que el pixallits m’agrada. Trobo que és un bon símbol. Senzill, viu, valent. El pixallits és valent perquè encara fa fred i ja el veus que s’escampa per l’herba i amb aquell groc sembla que demani sol i llum i bon temps. Però la pluja, però el vent. Aquest any tretze la primavera engega amb una nyeu-nyeu bastant pesada: que si Xipre, que si Suïssa, que si el Valle de los Caídos, tan depriment. Tan depriment, sí. Horrible el que s’ha de sentir. Comença la primavera i ja veus uns pixallits que demanen sol i els donen gebre. Que demanen aigua i els donen vent. Que demanen llibertat, democràcia, solvència, netedat i els donen. Els donen pel sac. Però hi ha coses que no ens prendran: la primavera arriba, més alegre o més grisa, arriba. Els pixallits surten. Si em voleu creure, aneu a mirar els prats d’herba i no penseu en res més. Aquest dijous és el dia mundial de la poesia…això tampoc ens ho prendran. Som amos de les coses senzilles. Botifarra, els faig. Ja us podeu imaginar a qui.